Des d'un balcó del Raval

14 fotografies de Joel Codina fetes durant el confinament

Redacció

Avesat a catifes vermelles, a arribar una hora abans als llocs, a cercar els detalls de mans, peus o cares, a entrar en reunions sense fer gaire soroll, a fer-me invisible o a haver d'estar ben bé al mig de totes les accions, a saltar del cotxe abans d'hora, a buscar el moment on l'objectiu polític quedarà quiet, a fer colzes per trobar la millor instantània, a perseguir la imatge... ha arribat una pandèmia i, fruit d'aquesta, una nova visió personal.

Cercar l'infraordinari, convertir-me en un Georges Perec de la imatge. No des del vessant del voyeur o de la finestra indiscreta del Hitchcock, sinó de retratar la normalitat, la vida diària i de carrer en una pandèmia. Una realitat confinada en un petit pis del barri barcelonès del Raval, a l'entremig de la Rambla i el seu Liceu i la rambla del Raval. Un carrer quotidià de vida als balcons, a les voreres i l'asfalt. Un balcó de metre i mig de llarg, per setanta centímetres d'amplada, l'única sortida fotografiable de cara l'exterior: el repte de no disparar cap imatge que no sigui des del balcó enfora i endins.

Així sense voler-ho he anat capturant els instants, les problemàtiques, els accidents, la malaltia de la COVID 19, la generositat dels veïns i sobretot un nou costumari, unes noves formes de socialitzar-nos entre balcons, una nova via comunicativa que va més lluny de les paraules. Molts dies sols són mirades i petits gestos, els que diàriament ens oferim i rebem.

Una nova mirada molt més pausada, on res és urgent, on no existeix cap prioritat, on un clic acaba fent sortir un somriure o un diàleg sense paraules. D'altres és l'emoció de connectar una família argentina que es comunica per telèfon i en deixo testimoni. Una mirada diària cap a tots els racons, externs, interns, amunt i avall, on tot té el mateix grau de rellevància i on el tot és important: l'important de l'ordinari o inclús de l'infraordinari.

Ells m'esperen a mi i jo els espero a ells.

1.