Quan Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977) era petit estava fascinat per la selva tropical i la naturalesa. “Dels 9 als 15 anys volia ser biòleg, de gran, però, vaig desistir quan vaig veure que era massa dolent en matemàtiques. Així que vaig decidir ser artista, que té l'avantatge que et permet treballar en les coses que t’agraden sense que n'hagis de ser expert”, recorda. I així va ser. Gràcies a l’art, Seegman ha pogut parlar d’ecologia, del canvi climàtic, de la selva, dels animals o de la necessitat de transformar la relació extractiva que l’ésser humà té amb la natura, sobretot des de la Revolució Industrial.
En els darrers vint anys, Steegmann Mangrané ha viscut a Rio de Janeiro i ha assolit un notable reconeixement internacional. La retrospectiva que li dedica el Macba representa una retorn per la porta gran a la ciutat natal d’un artista que per transmetre el seu missatge utilitza un gran nombre de disciplines artístiques. A l’exposició s’han aplegat una trentena d’obres, entre pintures, dibuixos, escultures, pel·lícules, instal·lacions, art sonor i hologrames, que es podran veure fins al 20 de maig de 2024.
El llenguatge artístic ha estat per Steegmann l’eina perfecta per posar sobre la taula que no hi ha jerarquies entre tots els éssers vius i tots els elements que formen part del planeta, fins i tot els inanimats. “El món d’oposicions falses entre ésser humà i natura o ment o cos o el mateix fet de convertir en objectes altres éssers humans com està passant ara mateix a Gaza, ens ha portat a la crisi ecològica actual. Aquesta lògica extractiva s’està sacsejant per culpa de la crisi climàtica. I és aquí on l’art té un paper essencial per crear un nou paradigma cultural”.
És curiós que fossin dos importants artistes brasilers, Helio Oiticica i Lygia Clark, que Steegmann Mangrané va descobrir en les respectives exposicions que es van veure d’ells a la Fundació Tàpies als anys 90, els que li encenguessin la definitiva guspira per dedicar-se a un tipus d’art que implica directament l’espectador. En el cas de l’obra de Clark, Steegman recorda les seves peces anomenades Bitxos, unes formes escultòriques articulades que l’espectador podia manipular: “Jo anava movent la peça però hi havia un moment en què no em permetia moure-la més. Aleshores em vaig adonar que jo podia transformar l’obra però que l’obra també em transformava a mi”. I amb aquesta filosofia, és com Steegmann s’enfronta al seu treball artístic: “No és tan important el que passa a les sales d’exposició, sinó el que passi fora, un cop l’espectador hagi sortit del museu”.
Un exemple són les set finíssimes línies de llum repartides per totes l’exposició, que a través d’uns sensors, responen al so, a la presència dels espectadors i a les fluctuacions metereològiques de l’exterior, sigui el vent, la humitat, la pluja o la pressió atmosfèrica. Les variacions en aquestes delicades escultures lumíniques ens recorden que estem en un món en constant transformació i absolutament interconnectat. El títol de l’exposició, Una fulla al lloc de l’ull, que remet a un vers del poeta Paul Celan, parteix també de la idea de la mútua transformació.
Així, una fotografia de l’ull d’un gos, col·locada enmig de la selva, entre els matolls o enganxada a un tronc, s’acaba mimetitzant amb l’entorn com si l’animal ens observés des d’allà. Una pel·lícula de 16 mm mostra l’impacte que l’artista va sentir en entrar a la selva per primera vegada, a la Mata Atlàntica del Brasil. Cada metre de pel·lícula rodada correspon exactament a un metre d’avanç de la càmera, de manera que la filmació ens immergeix literalment en una caminada per la selva.
La idees de fusió amb la natura i del trencament de la divisió entre naturalesa i cultura estan molt presents a tota l’exposició, com en els poemes escrits a les parets de les sales de la poeta Stella do Patrocinio, que va passar trenta anys ingressada en un hospital psiquiàtric de Rio de Janeiro. En aquests textos, Do Patrocinio expressava el seu desig de fusionar-se amb el món.
Com en les fines línies de llum, Steegmann posa l’accent en les formes delicades i fràgils que trobem a la natura, potser en una mena de metàfora de la fragilitat. Són peces tan delicades que cal que l’espectador estigui ben atent per trobar-les. A l’obra Elegància i renúncia, una sola fulla d’arbre penjada, amb una sèrie d’incisions que deixen passar la llum d’un projector, crea formes que es reflecteixen fora de la sala. Les fulles i les branquetes interessen especialment a l’artista. Són elements que apareixen en els objectes de la seva taula de treball i en obres com els interessants hologrames repartits per l’exposició.
En un d’aquests hologrames apareix una mantis. Els insectes amb cossos molt fins estan presents no només en la seva representació, sinó també en viu, ja que a la instal·lació Una fulla transparent en lloc d’una boca l’artista ha col·locat una cinquantena d’insectes fàsmids exòtics -insectes pal i insectes fulla- que es mimetitzen perfectament en un entorn de vegetació autòctona. La peça compta amb tots els permisos necessaris i està cuidada per l’entomòleg Sergi Romeu, que cada setmana s’ocuparà de vigilar el benestar dels animalons mentre estigui oberta la mostra.
La fusió entre natura i cultura s’expressa també a través de la mateixa arquitectura de l’exposició. El blau domina una de les grans sales a través d’uns filtres a les claraboies del museu però també al mateix terra blau de la sala, que a més, no és pla i afegeix topografies com si estiguéssim en un entorn més “natural”.
Steegmann també ha jugat amb la interrelació entre tecnologia i natura en el vídeo Un somni somniant un somni, on es veu la silueta animada d’una pantera en el seu entorn natural. La veiem fent la seva vida, dormint o passejant, en una moviment infinit, guiat per un programa d’intel·ligència artificial. És una peça inspirada en les cultures ameríndies que no distingeixen entre animals, plantes o rius, perquè tot forma part d’un tot.
