Coses que les coses diuen

 
Fins a quin punt ens parlen les coses, fins a quin punt tenen qualitats que correspondrien als éssers vius? Pensen? Realment les parets parlen? Quantes vegades hem expressat violència contra alguna màquina que ens fa la guitza o s’espatlla quan més la necessitem? On és la frontera entre allò animat i allò inanimat? L’exposició Coses que les coses diuen, que es pot veure a Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani de Barcelona i Fàbrica de Creació fins al 17 de gener, a partir de les obres de set artistes contemporanis, busca trobar la vida als objectes que ens envolten i veure les narracions que hi ha darrere. A més a més, ofereix a tothom que ho vulgui un conjunt d'activitats gratuïtes (aquí les podeu consultar, i aquí, apuntar-vos-hi).
 
Comissariada pel col·lectiu Latitudes –Marina Cánepa i Max Andrews–, exposa un cotxe, esclops, cadires, taules i una clau, "objectes inanimats i banals que han estat manufacturats i consumits per l’ésser humà però que ens parlen", diu Cánepa. Tota la reflexió de l’exposició parteix d’una "cosa" molt gran: el mateix espai de l’antiga fàbrica Fabra i Coats, que va ser una de les manufactures tèxtils més importants de Barcelona des de la seva fundació el 1903 fins al 2005, data del seu tancament definitiu. Aquí, l’expressió de si les parets parlessin és molt certa, perquè els murs de la Fabra i Coats concentren històries d’un segle. El recorregut de l’exposició arrenca a partir de petites coses relacionades amb l’edifici. S’exposa, cedida per cortesia de l’associació d’antics treballadors de la fàbrica, la clau mestra que obria totes les portes de l’edifici i que només posseïa el director, el cap de manteniment i els bombers, així com una fotografia d’un cabdell de fil, feta a la dècada dels anys 30 per Francesc Serra i Dimas. L’associació Amics de la Fabra i Coats també ha deixat un fotografia del 1932 en què es veu un grup de treballadors que porten espardenyes i esclops.
 

Una muntanya de bocins d’esclops de fusta rep l’espectador. És una obra del 2009 de l’artista alemanya Sarah Ortmeyer, que porta per títol Sabotage, que explica l’origen de la paraula sabotejar: a finals del segle XIX, durant les vagues contra la instal·lació de màquines automatitzades, els treballadors, com a protesta, llançaven els seus esclops (sabot, en francès, i paraula que fa d’arrel per mots com sabata i zapato) contra els telers mecànics.
 
Sovint no donem importància als objectes que ens acompanyen en el dia a dia, però Haegue Yang, l’artista coreana resident a Berlín, se centra en les cadires i taules que utilitzen persones considerades “importants” i les trasllada dels seus llocs habituals a l’espai d’exposició. És mobiliari que prové de les oficines on es cuina la política cultural, en la seva majoria. Trobem una cadira provinent del Palau Marc, triat per la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, o una altra del comissionat de cultura de l’Icub municipal, Joan Subirats. Malauradament, per motius relacionats amb les mesures de la covid-19, ara el visitant no pot seure ni tocar aquests mobles però la intenció inicial de l’artista, quan l’obra s’ha presentat a d’altres llocs, era que els espectadors ho poguessin fer servir.

Fascinant és també la història de l’obra L’arengada fumada i el cadàver, de l’artista de Birmingham Stuart Whipps, que ha portat a la Fabra i Coats un cotxe model British Leyland Mini 1275 GT d’un bonic color ataronjat. Es tracta d’un vehicle molt especial, encara que no ho sembli a primera vista. L’artista va seguir de prop la crisi i posterior tancament de la fàbrica de la planta de Birmingham que fabricava els populars Minis. Un cop tancada el 2005, amb l’ajut d’extreballadors de la planta i a partir d’un xassís rovellat d’una unitat del 1979, l’artista va reconstruir pràcticament des de zero un Mini, que és el que ara s’exposa a la Fabra i Coats, i que de fet, és una peça única.
 
Un objecte aparentment anodí com un got d’escuma de poliestirè blanc de la cadena Dunkin’ Donuts protagonitza un irònic vídeo de James N. Kienitz Wilkins. Són recipients que avui en dia s’han eliminat en aquest tipus de cafeteries perquè costen molt de reciclar. En el vídeo, i durant 32 minuts, l’artista interpel·la el got: "Penses de debò que si mires una cosa fixament t’acabarà revelant els seus secrets?". De la mateixa manera, un únic gra de blat de moro convertint-se en crispeta ocupa els 90 minuts del llargmetratge Popcorn (2012), d’Adrià Julià. Gràcies a una tecnologia especial, els dotze segons de la metamorfosi del gra s’han ampliat a una hora i mitja. A part de la curiositat tècnica, el film parla també del que ha suposat l’explotació massiva del blat de moro a Amèrica, molt associada a la indústria cinematogràfica. A la mostra s’ha penjat el cartell de la pel·lícula, que es projectarà el pròxim 6 de novembre al cinema Zumzeig. Altres objectes com els pantalons de peto de color porpra, tenyits de manera casolana, es van convertir en símbol del feminisme a l’Alemanya occidental de mitjans dels anys 70, com ho demostren les fotografies d’Annette Kelm. Tota l’exposició està amanida amb la veu de l’artista Eulàlia Rovira, que ha elaborat un text al voltant de la mostra i dels objectes que s’hi exposen.