Devem a la psicoanàlisi la distinció –que avui dia tothom coneix– entre consciència i inconscient; l’accés a l’inconscient i a l’activitat de les emocions, dels instints, ens estaria habitualment vedat i hauríem d’aplicar-nos a fons per aconseguir-lo, fos a través de la interpretació dels somnis i els lapsus o, com els surrealistes, a través de la sublimació que suposa la creació artística. Eugeni d’Ors, que havia llegit Freud, va escriure que l’ànima humana no només es dividiria en aquestes dues parts, consciència i subconsciència, sinó que n’hi hauria una tercera, la de la sobreconsciència, que tindria a veure amb la voluntat: ¿què desitges ser?
La sobreconsciència, o les regions sobrereals de les persones, sembla guardar relació no tant amb la vida tangible com amb els nostres somnis, als quals, al llarg de la història, hem donat formes moltes diverses. Una d’elles és Déu. La religió, al cap i a la fi, consisteix en una relació (ve del verb llatí ligare, relligar); la relació, per dir-ho amb Cernuda, entre la realitat i el desig.
Fa dies, corria per internet un vídeo en què un mitjà de comunicació feia una pregunta a dones de diverses edats, al carrer: “¿Què faries si, durant vint-i-quatre hores, desapareguessin els homes?” Les respostes eren diverses però la més general era que, de nit, caminarien més tranquil·les. El clip va generar una allau de comentaris; molta gent no comprenia la realitat que assenyalaven aquestes dones, sinó que creien que s’estava criminalitzant els homes; una vegada més, Colom apunta cap a Amèrica i les xarxes miren el dit.
Ara anem un pas més enllà i preguntem-nos: ¿què passaria si, durant vint-i-quatre hores, desapareguessin els déus i només quedessin deesses? ¿Què passaria si, al llarg de la història, en els mites de les religions i l’art, la figura femenina no hagués estat relegada a un paper secundari? La nova exposició del CaixaForum Barcelona en col·laboració amb el British Museum, Venerades i temudes, ens anima a fer-nos preguntes com aquesta, sense, per això, creure que hi va haver una societat matriarcal originària, ja que, com diu l’analista cultural Mary Beard al catàleg de la mostra, “el mite del matriarcat és exactament això: un mite.”
Venerades i temudes, que es pot visitar fins al 16 de juny, es divideix en diverses seccions, segons el caràcter que emfatitzessin les deesses, esperits, santes i dimonis de què s’hi parla: la creació i la natura, el desig, la maldat, la justícia i la compassió; trets positius i negatius que remeten directament a l’experiència humana. Al llarg del recorregut, les peces antigues s’han posat en diàleg amb obres d’art contemporani –d’autores com Marina Abramović o Niki de Saint Phalle; en parlarem més endavant– que n’expandeixen el sentit.
Una de les primeres parades de l’exposició és una escultura de Demèter, deessa de l’agricultura i l’abundància. Quan Persèfone, la seva filla, va ser segrestada pel déu Hades, Demèter va decidir venjar-se tornant la terra infèrtil. És així com els grecs s’explicaven l’alternança de les estacions: a la primavera, tot floria perquè Hades retornava Persèfone a sa mare; a la tardor, els arbres perdien les fulles per la tristor de Demèter, a qui li havien tornat a prendre la filla.
De Demèter i Persèfone anem a parar a Afrodita. Venerades i temudes il·lumina la cruesa original dels mites que tracta: tot sovint hem relacionat la deessa Afrodita/Venus amb l’amor, però més aviat seria la del sexe i el desig. Moltes vegades, les explicacions que donem de les cultures antigues en lenifiquen el contingut, com quan entenem, des d’una perspectiva reduccionista, que tota deessa encarna la fertilitat i que cap déu, en canvi, hi guarda relació; el cas és que el paper de les deesses era molt més divers (no només simbolitzaven la gestació) i que la fertilitat també podia tenir a veure amb el pol masculí (per exemple, en les figures que mostraven òrgans dels dos sexes).
Un altre mite del que se'ns parla sense endolciments és el de la deessa Ištar, que té a veure amb la potència obscura d’Eros: era, en les cultures babilònica i assíria, la deessa de l’amor, però també de la guerra. En el relleu de fa 4.000 anys que en conserva el British Museum, amb el nom de Reina de la nit, veiem que té urpes en lloc de peus; durant el temps que va estar atrapada a l’inframon, totes les relacions sexuals de la terra es van aturar.
Si parlem de mites de la passió, un dels primers de la nostra tradició cristiana estaria en Eva, que no seria tant qui va temptar Adam com qui va voler provar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i el mal, és a dir, qui va voler conèixer; segons aquesta interpretació, Eva tindria a veure amb la curiositat, i no amb el pecat. Vet aquí el gravat La caiguda de l’home (cap a 1500-1510), de Lucas Cranach el Vell, on la serp que ofereix la poma a Adam i Eva també té cos de dona –insistint encara més en la relació entre feminitat i perill. Retrobarem la serp en l’enregistrament en vídeo de la performance Caps de drac, que Abramović realitzà entre 1990 i 1994; va deixar que una pitó se li caragolés pel cap i el tors mentre ella es mantenia en la seva impassibilitat d’habitud; lliurant-se als moviments de la serp, Abramović es convertiria en una nova Eva i reescriuria el Gènesi.
En matèria de gravats, un altre present a l’exposició és L’aquelarre de les bruixes, de Hans Baldung Grien, també del Renaixement; en una època en què els teòlegs s’omplien la boca amb les maldats de les bruixes, l’autor va decidir parodiar-ne el mite, mostrant-ne una al damunt d’una cabra voladora o deixant-los a prop unes salsitxes flàccides (hi havia una llegenda segons la qual les bruixes robarien els penis als homes). Intuïtivament hauria cregut que la qüestió de la bruixeria era pròpia de l’edat mitjana, però el cert és que va ser a l’edat moderna, de 1500 fins al 1800, quan més dones en van ser acusades, a Europa.
Amb les bruixes entrem en un dels territoris més estimulants que explora l’exposició, que és el dels mites femenins que tindrien a veure amb la màgia i la maldat. A Bolívia, una màscara d’ulls sortits i expressió macabra encarna China Supay, una dimoni que, encara avui, a la celebració de la Diablada, combat l’arcàngel Miquel; segons el relat de l’exposició, molts mites indígenes d’Amèrica del Sud van transformar-se amb la colonització i evangelització dels nadius: deesses de la fertilitat i el sexe que eren percebudes com a benèvoles van passar a ser considerades una mostra de luxúria i perversió. Podríem imaginar un cristianisme que estigués reconciliat amb el cos i l’erotisme?
Saltem a Japó, d’on prové una màscara del teatre Noh que, com la de la China Supay, resulta inquietant i divertida al mateix temps; canviant-ne la posició, l’actor que la porta pot transmetre ràbia o bé tristesa; la monstruositat femenina deixa espai perquè s’expressin i fins exagerin tot d’emocions que tradicionalment s’haurien prohibit a les dones. El mite que més em corprèn aquí, però, és el de Lamashtu, una deessa mesopotàmica; es creia que es colava a l’interior de les cases i raptava dones embarassades i bebès, als quals alletava amb verí. Ràpidament em du a pensar en Enriqueta Martí, mal anomenada la vampira del Raval, una dona de classe baixa que va haver de recórrer a la prostitució i que la premsa groga del moment va fer passar per assassina de nens. Quants dels monstres que s'anomenen a Venerades i temudes eren, en realitat, víctimes?
Després de les seccions dedicades a les deesses malignes i a les bruixes, la de les deesses de la justícia i la compassió emergeixen com un clar de lluna. Una escultora francesa del segle passat, Niki de Saint Phalle, va reinterpretar la història de l’esfinx, sovint entesa com una devoradora dels homes que no sabien respondre als seus enigmes; en els extensos jardins que Niki posseïa a la Toscana, va dissenyar-se una casa que exteriorment tenia la forma d’aquest monstre –de la qual se'n reprodueix la maqueta a l'exposició; així, l'esfinx passava a revelar-se com a guardiana i protectora de la llar.
L’esfinx, però, no era l’única presència femenina de la mitologia egípcia. Una estatueta d’Isis alletant el seu fill Horus ens recorda la popularitat d’aquesta deessa a l’Antic Egipte; quan la gent moria, era embolcallada amb figuretes seves entre les benes. Cal recordar que les cultures que veneraven déus femenins no necessàriament concedien un millor estatus sociopolític a les dones; tot sovint s’hi esdevé una desconnexió entre la realitat simbòlica i la material, com quan, com deia Carme Junyent, canviem el llenguatge creient que així canviarem el món.
A prop d’Isis hi trobem l’escultura d’un nen que, pel seu tall de cabell, s’ha deduït que era un seguidor del seu culte. Penso en tots els que, de petits, en algun moment hem sentit fascinació per les cultures antigues –Terenci Moix, que es deia nascut a Alexandria, n’és un clar exemple. L’ànsia de conèixer-ne coses es redobla pel fet que hi ha aspectes que mai ens en seran accessibles; han quedat ocults sota la capa del temps. I, per a tot allò que no puguem saber, el llenguatge trobarà el seu millor aliat en la imaginació.
Com més enrere en el temps anem, més difícil resultar interpretar les creences religioses que les persones devien tenir. Els objectes no parlen per si sols. Al començament de Venerades i temudes, dues figures femenines de la cultura ciclàdica reben el visitant. Són estilitzades, simples, clares. No ens n’han arribat, evidentment, explicacions; només podem intuir per a què serien i qui representarien; la feina de l’arqueòleg s’assembla a la del detectiu. El marbre blanc, pur, amb què van ser fetes entre 5.200 i 4.000 anys enrere és imponent. Un se situa davant d’elles i, per més distants que ens siguin, per poc que les entenguem, tenim la temptació d’agenollar-nos i resar. Ariana Grande no s’errava quan en una cançó deia, taxativa, que Déu és dona.
Venerades i temudes: el poder femení en l’art i les creences
Fins al 16 de juny, al CaixaForum Barcelona
L’exposició recorre els mites de deesses, santes, esperits i dimonis de diferents cultures a partir dels temes de la natura, la passió, la maldat, la justícia i la compassió, i en diàleg amb una sèrie d’obres d’art contemporani.
