Hi ha espies per tot arreu. N’hi ha que ens són propers: Ramón Mercader. O que són distants i sofisticats: l’historiador de l’art Anthony Blunt. N’hi ha que són ballarins, com Mata Hari. O que són de ficció i coneguts fins a no poder més, com James Bond. Ara, a l'època de la sobreexposició, tenim un desig més fort que mai de mirar sense ser vistos, és a dir, de convertir-nos, també, en espies.
L’exposició Top Secret. Cinema i espionatge, que es pot visitar fins al 17 de març, aterra al CaixaForum Barcelona després d’haver passat per la Cinémathèque Française –de fet, neix d’una col·laboració entre la Fundació “la Caixa” i aquesta institució– i per Madrid. Hi entro una tarda de desembre, amb la innocència de qui mai ha sentit la fiblada del cinema d’espies, massa pròxim, em temo, a la testosterona del cinema d’acció; són, per a mi, territoris ignots. La mitja penombra en què s’enfonsen les sales de l’exposició, però, em desperta curiositat.
Top Secret reuneix quasi tres-centes peces molt diverses: clips de pel·lícules que es projecten a les parets, però també vestuari, cartells originals o objectes. Hi trobem els clàssics. Alguna cosa deu tenir el gènere de l’espionatge perquè mestres com Fritz Lang i Alfred Hitchcock li dediquessin tantes cintes. A L’home que sabia massa (1934), dirigida per Hitchcock, un matrimoni presencia com el seu millor amic és assassinat. La raó de l’assassinat és que l’amic en qüestió era un espia; en el seu darrer alè, s’apropa al matrimoni i els xiuxiueja una informació valuosa que els seus enemics voldrien tenir. Aquests enemics, capitanejats pel sempre sublim i ridícul Peter Lorre, segrestaran la filla del matrimoni i demanaran, a canvi de la seva vida, la informació que l’amic els va cedir. Vet aquí una constant del món dels espies: el poder del secret.
Una altra de les seves constants és la capacitat de disfressar-se, d’emmascarar la realitat. Ho veiem a Cloak and Dagger (1946), dirigida per Fritz Lang. A l’espia que encarna Gary Cooper li encarreguen una missió a Itàlia. Allà s’allotjarà a casa d’una col·laboradora italiana (Lilli Palmer) i haurà de fingir que és el seu marit. Entre simulacres matrimonials, Cooper i Palmer s’enamoraran i la pel·lícula acabarà amb la promesa que Cooper fa a la seva –ara– amant real: “Quan la guerra acabi, tornaré.”
En una conversa molt famosa entre Fritz Lang i Jean-Luc Godard, que es pot trobar sota el títol d’El dinosaure i el bebè (1967), Lang comparava el fet de fer pel·lícules amb altres feines artesanals, com la del forner, mentre que Godard considerava que el cinema tenia una naturalesa completament diferent: “Van Gogh era més important que el fuster que fabricava el cavallet on pintava.” Aquesta concepció més mística del fet artístic, com és evident, es tradueix a les seves pel·lícules: a Alphaville (1965) ens mostra com Eddie Constantine arriba a una galàxia llunyana, governada per una mena d’ordinador que pretén saber-ho tot però que, com ChatGPT, no pot arribar a copsar la fondària del llenguatge poètic, el llenguatge dels afectes. ¿I si tot lector que es commou amb el llibre que té a les mans fos un espia com l'Eddie Constantine, que, a Alphaville, llegeix Capital del dolor de Paul Éluard? "¿No sap el que és un secret?", li pregunta a l’evanescent Anna Karina.
Alphaville era una ciutat inventada, però també ho era una altra ciutat de què ens parla Top Secret. El 1918, a França, es va començar a construir un París de mentida, amb edificis i monuments il·luminats de nit, per tal d’enganyar els avions enemics alemanys. M’agrada imaginar-me passejant pels carrers d’aquest París essencial, que devia reproduir allò més icònic de la ciutat. Novament, la tendència dels espies a falsificar la realitat, a crear aparences enganyoses, com la nota que l’amic espia de L’home que sabia massa amaga dins d’una brotxa d’afaitar.
O el missatge secret que Marlene Dietrich, l’Agent X27, descobreix dins del filtre d’un cigarret. El cigarret pertany a l’home que intenta seduir i, després, acorralar, i estem parlant de la pel·lícula de 1931 Dishonored, dirigida per Josef von Sternberg. El personatge de Dietrich s’inspira en l’espia Mata Hari i forma part de tota una tradició de dones espies que tot sovint ha quedat oculta rere l’ombra allargada dels espies masculins. Quan no ha sigut ocultada, ha sigut malinterpretada, segons el clixé de l’espia hipersexualitzada i o de l’espia que, com Dietrich en Dishonored, s’enamora de l’home que ha de combatre i el deixa escapar.
El cert, però, és que Dietrich, més enllà de la ficció, va ser una espia real i no es va deixar entabanar. Durant la Segona Guerra Mundial, va espiar els nazis per a l’Oficina de Serveis Estratègics nord-americana; Dietrich havia nascut a Berlín però els Estats Units eren el seu país d’adopció. Si veure-la a la gran pantalla sempre resulta fascinant, encara ho és més coneixent el rerefons d’aquesta història.
A Top Secret no només s’hi parla de cinema. També s’hi exhibeixen una sèrie d’obres d’art que estan a prop del tema de l’espionatge. L’artista Sophie Calle, per exemple, en el seu projecte L’hotel (1983), es va fer passar per cambrera de pisos en un hotel venecià i es va dedicar, durant tres setmanes, a regirar els efectes personals dels clients que hi feien estada. Unes fotos i textos deixen constància del que va trobar a les habitacions 43 i 44 i que va enregistrar amb una càmera oculta entre els estris de la neteja. Escriu a les seves notes: “Dimecres 4. Res no sembla haver canviat, a l’habitació. Els objectes són al mateix lloc. Vaig directament a la bossa de mà. Hi descobreixo dos passaports. (...) Al fons de la bossa, hi trobo una clau petita que obre la maleta. A l’interior hi entreveig roba d’home, un llibre de Jean d’Ormesson, Au plaisir de Dieu. La tanco molt ràpid. Tinc por. Torno a posar la clau a la bossa i faig l’habitació.” Entre l’espia i l’espiat semblaria establir-s'hi un vincle entranyable.
Una altra obra d’art que trobem a Top Secret és una sèrie de litografies que David Lynch va fer entre 2011 i 2014. Va descobrir la tècnica litogràfica a París, el 2007, i des de llavors n'ha perfeccionat el seu ús amb la concentració meditativa que el caracteritza. Les litografies que aquí es mostren són espectrals i, clarament, constitueixen una picada d’ullet per als incondicionals de Twin Peaks i de l’agent de l’FBI Dale Cooper; potser Lynch sigui un dels directors que millor s’ha sabut apropar als difícils contorns del misteri.
Com no podia ser d’altra manera, una de les seccions de l’exposició està dedicada a James Bond. En el catàleg que acompanya Top Secret, s’hi reprodueix una entrevista amb Léa Seydoux, noia Bond, on parla de com l’actor Daniel Craig ha donat vida recentment a aquest personatge: “Aprofitant la seva pròpia vulnerabilitat, Craig ha aconseguit oferir una versió diferent del mite, i fer de Bond un ésser més complex. Humanitzant-lo, ha trencat la imatge de superheroi.” Les declaracions d’aquesta actriu em criden l’atenció perquè, fa poc, no sé on (¿pot ser en un pòdcast? ¿Potser posant l’orella en una conversa de cafè, com si jo mateix fos un espia?), vaig sentir que algú criticava aquelles ficcions actuals on es rastreja el passat, la infància, dels malvats. “¿Per què necessitem saber d’on ve el Joker? El que li dona valor és ser Joker, amb tota la seva perversitat i tot el seu mite, i no que en el fons fos una persona bona que va viure experiències traumàtiques”, venia a dir. Hi ha qui voldria preservar el mite heroic del Joker o de James Bond tal com ens els ha llegat la tradició.
És comprensible: l’ésser humà no només viu de pa, sinó també de mites. Per això llegim literatura. Per això, el 1905, el jove Eugeni d’Ors escrivia: «La Mitologia em sembla, no com ha dit el savi "una malaltia del llenguatge", sinó, contràriament, la plena salut del llenguatge, el seu florir vernal a la vida.» Vivim a través dels mites. El que Seydoux constata, però, és que els temps han canviat i que, si Bond aconsegueix sobreviure, serà perquè està disposat a mostrar la seva vulnerabilitat.
Ara més que mai, ens interessen els personatges complexos; volem fer explotar el mite en mil bocins, en mil contradiccions. En una altra entrevista recollida al curós catàleg de Top Secret, el director francès Olivier Assayas afirma: “Vivim temps en què no hi ha ganes de pensar de manera complexa, sinó que es prefereix trobar dreceres, la qual cosa és contradictòria, perquè el món contemporani, gràcies precisament a la transformació radical que ha representat Internet, hauria de tendir al contrari.” I, encara en una altra entrevista del volum, el també director Arnaud Desplechin fa una defensa del que anomena l’ambigüitat del món, “el fet que els signes es puguin convertir en l’oposat, o que una imatge pugui significar una cosa i el contrari.”
El mite de l’espia, doncs, tindrà sentit si els cineastes que decideixen materialitzar-lo en saben trobar una faceta inèdita, un plec més dins de la seva personalitat complexa. Fins llavors, ens quedaran Gary Cooper, Marlene Dietrich o Eddie Constantine, el consol dels espies de sempre.
