Una sèrie de fotografies en blanc i negre obren Anònims, l'exposició retrospectiva que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a Susana Solano. Les imatges mostren com les seves obres provoquen des d’angoixa fins a l’humor més fi. I és que Solano mai explica el significat de les seves obres, s’estima més deixar la interpretació a les mans (o millor dit, als ulls) de cadascú. Les escultures es caracteritzen per una simplicitat geomètrica que recorda l’art minimalista. I desprenen una estètica postindustrial que s’aconsegueix amb l’ús del ferro, de l’acer i de les malles metàl·liques, la qual demostra el vincleque té amb l’art povera.
L’exposició modifica l’espai que ocupa i dona una nova llum. Una prova és Habitación cuatro cuarenta (1993), que es pot veure per primer cop en aquesta exposició. És una instal·lació que delimita part de l’espai expositiu sense arribar a tancar-lo mai. Aquesta connexió entre l’interior i l’exterior està present en moltes obres seves, que desenvolupen nombrosos discursos. La variabilitat en el seu llenguatge i en la pluralitat d’interpretacions és el que la converteix en una de les artistes més destacades de la generació que sorgeix després de la restauració de la democràcia a Espanya.
Solano crea paisatges i arquitectures a partir de les seves experiències, que transmet plasmant-ne l’atmosfera. Estació termal n. 1 (1987) té presència de capsa i utilitza l’atmosfera dels banys públics com a inspiració, fet potenciat pel misteri de no poder accedir a l’interior. Aquesta intenció de captar l’atmosfera es pot percebre inclús en les pintures exposades, que pertanyen a la sèrie La piel de nadie (1999) i que estan fetes amb pigment i làtex. L’autora té la capacitat de trobar ressonàncies espirituals, emocionals o líriques que ens suggereixen espais tancats, gàbies obertes o estacions termals.
Aquesta riquesa d’obres és el resultat de resumir quaranta anys de trajectòria. El títol,Anònims, fa referència a la darrera creació de l’artista: una sèrie de petites peces de diferents mides fetes amb fusta. Totes elles mostren les múltiples possibilitats de l’escultura, cosa que es pot llegir com un indici de continuïtat en la trajectòria de Solano. A més, l'elecció de la fusta remet als inicis de l’artista i corroboren la llibertat de Solano en l’ús de materials.
La primera vegada que es va exposar l’obra de l’artista va ser el 1980 a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, i cinc anys més tard, el seu reconeixement ja havia arribat a escala internacional. Després de l’exposició que va dedicar-li el MACBA el 1999, hem hagut d’esperar quasi vint-i-cinc anys per tornar a veure una antològica de l’autora a Barcelona. Actualment i fins al 14 de juliol, la Fundació Vila Casas, amb el comissariat d'Enrique Juncosa, ofereix la possibilitat de contemplar-ne una cinquantena d’obres, moltes de les quals s'han vist en poques ocasions o mai.
