​Els exilis de Max Beckmann

Max Beckmann feia un any i mig que treballava al seu taller de Nova York en un gran tríptic que va anomenar Els argonautes, després d'haver somiat que aquest n'havia de ser el tema. Les coses li començaven a anar bé, sabia que aquesta seria una obra crucial de la seva trajectòria i que amb ella tancaria un cicle. El tema era mitològic però, com sempre, Beckmann ho va portar tot al seu terreny: aquesta vegada fent una al·legoria a la pintura, a la música i a la poesia, amb figures voluminoses, traços gruixuts, nus masculins i femenins sensuals i un autoretrat pintant en el lateral esquerre de l'obra. A primera hora del matí del 27 de desembre de 1950, quan tenia 66 anys, va escriure al seu diari que per fi havia acabat de pintar l'ambiciosa obra. Després, va assistir a una exposició al Metropolitan Museum, en què hi havia peces seves. Però a la tornada del museu, creuant Central Park, va patir un infart fulminant. I Els argonautes va esdevenir la seva darrera obra.

L'espectacular tríptic, que pertany a la National Gallery de Washington, s'inclou ara al CaixaForum Barcelona, a l'exposició Max Beckmann. Leipzig, 1884 - Nova York, 1950, la més important que se li ha dedicat a l'Estat espanyol a un dels artistes alemanys més importants del segle XX. A part d'una petita mostra a Madrid als anys 90, l'obra de Beckmann mai s'ha pogut veure amb tanta amplitud com en aquesta exposició, que aplega quaranta-nou obres, de les només dues-centes catalogades del pintor, i que es clourà el 26 de maig. Per tant, Beckmann és un pintor poc conegut pel públic d'aquí, malgrat que a Alemanya sigui tota una celebritat i estigui ben representat als seus museus.
 La seva obra beu de fonts molt diverses: des de Cézanne i Manet als mestres del Renaixement i Barroc, i sovint se'l veu com un expressionista o un pintor de la Nova Objectivitat de l'Alemanya d'entreguerres. És cert que la seva pintura es fa ressò d'aquestes poètiques, però com explica el comissari de la mostra, l'exdirector de l'IVAM, del Museu Reina Sofia i del Museu Thyssen, Tomàs Llorens, "Beckmann té un llenguatge artístic propi, però comparteix amb els seus companys l'esperit modern de l'època". El seu difícil etiquetatge ha fet que fins ara l'única obra de Beckmann al MOMA de Nova York hagi estat instal·lada a l'escala perquè l'artista no acaba d'encaixar en el recorregut a les sales que ressegueix els ismes de l'art d'avantguarda. El llenguatge de Beckmann, malgrat el gust pel color, és en canvi molt poc condescendent, dens i farcit de contingut i metàfores. "És una pintura allunyada de l'esperit més aparentment agradable de Matisse. Beckmann no dissimula el dramatisme", diu Llorens.

I és que vida i obra van de la mà en tota la seva trajectòria, una vida que no va ser gens fàcil, profundament marcada per l'exili a partir del 1937, quan el pintor, després de ser inclòs en l'exposició d'art degenerat organitzada pels nazis, va decidir fugir d'Alemanya. "Beckmann sent per la ràdio el discurs de Hitler a la inauguració de la mostra i aquell mateix dia agafa les maletes i marxa amb la seva esposa a Amsterdam. Mai més tornaria a Alemanya", diu Llorens. A Holanda, Beckmann i la seva esposa Quappi van passar moltes calamitats: "Després d'haver estat un pintor reconegut, Beckmann ja no tenia mercat i durant la guerra, les coses van empitjorar quan els alemanys van ocupar Holanda, passant necessitats econòmiques molt fortes i vivint en la semiclandestinitat". No va ser fins al 1947 que els Beckmann van poder emigrar als Estats Units però, malauradament, aquesta estada va durar molt poc amb motiu de la sobtada mort de l'artista.
 
L'exili físic de Beckmann, doncs, fa de fil conductor de l'exposició, però també l'exili moral. En el pròleg de l'exposició, amb les parets pintades més clares, es mostren obres fetes fins al moment de l'exili, en què destaca el magnífic i sensual retrat de Quappi amb suèter rosa, del 1932-1934, que pertany al Museu Thyssen de Madrid, d'on prové la mostra. En aquest apartat també s'inclouen diversos autoretrats de l'artista, dos d'ells en format escultòric. D'aquest moment és també la pintura Jugadors de rugbi (1929), una pintura esportiva expressada com si fos un Davallament de la Creu clàssic.

Però és en la segona part de la mostra on el tema de l'exili és més clar. Tomàs Llorens ha dividit aquest apartat en quatre "metàfores" sobre l'exili. La primera són "les màscares, amb obres protagonitzades per actors ambulants, pallassos, personatges de carnaval... un emmascarament que té a veure amb la vivència de l'exili perquè l'exili comporta un trencament de les arrels que suposa el qüestionament de la identitat". Un exemple és l'altre gran tríptic de l'exposició, Carnaval (1943), que evoca la violència de l'expulsió d'Alemanya amb un Arlequí i una Colombina perseguits per una figura amb una espasa ensagonada.
 
Llorens també veu el tema de la metròpolis moderna com una segona metàfora de l'exili en l'àmbit anomenat Babilònia elèctrica. La ciutat moderna fascina especialment els artistes d'avantguarda, amb carrers, bars, restaurants i cabarets plens de gent. A la mostra moltes obres reflecteixen aquests ambients. La mort i el mar són les darreres metàfores representades a l'exposició, exemplificades en obres tan dures com Globus amb molí (1947), que representa una escena de tortura i mort evocant la guerra bruta dels alemanys contra la Resistència holandesa. Per Beckmann la vida és un llarg adeu i tot és efímer com es fa evident en la hipnòtica Gran natura morta amb escultura negra (1947).

Max Beckmann. Leipzig, 1884 - Nova York, 1950

Fins al 26 de maig de 2019 al CaixaForum Barcelona.

Un monogràfic que s’endinsa en l’obra de l’artista alemany construïda sobre un realisme ple de ressonàncies simbòliques, testimoni vigorós de la convulsa societat del seu temps.