Els secrets de la família Dalí

La frase “això passa a les millors famílies” pot prendre molta volada quan en una família neix algú excepcional, que trenca amb totes les convencions. Si a sobre hi ha tragèdies que planen pel clan familiar, ja tenim el conflicte i el drama servits, com en el millor serial. Els genis, els diferents, poden arribar a fer trontollar l'estructura familiar, encara que sigui sense voler, sense intenció. És el que va passar a la família de Salvador Dalí, que ara és objecte d'estudi d'un exhaustiu llibre, publicat per Viena Edicions, i una gran exposició al Museu de l'Empordà de Figueres, tots dos amb el títol Els Dalí de Figueres, fruit de la investigació al llarg de set anys de la historiadora de l'art Mariona Seguranyes.
 
Malgrat que no és el primer cop que s'estudia l'entorn familiar de Dalí ni els conflictes familiars que van arribar a marcar la seva obra, l'estudi és un compendi importantíssim per entendre de quin context surt Dalí, i que a més aporta aspectes inèdits gràcies a documentació que s'ha consultat per primer cop. En la biografia de Dalí, per exemple, és ben sabut el trencament de l'artista amb el pare i la germana, sobretot des que Dalí va optar pel surrealisme i des de l'aparició de Gala a la seva vida. Però l'estudi ha incorporat els dietaris inèdits d'Anna Maria, escrits entre el 1925 i el 1927, anys clau en l'evolució estètica del pintor, que donen un punt de vista més equilibrat que el que ens havia arribat a través del llibre Salvador Dalí vist per la seva germana, un volum escrit a finals dels anys 40 com a a resposta a laVida secretade Dalí, que fins i tot va provocar una polèmica mediàtica entre els dos germans.
 
En el dietari, en canvi, es confirma que la jove Anna Maria “idolatrava i tenia idealitzat al germà”. “Ho feien tot junts però ella era dependent d'ell: llegia els mateixos llibres, l'acompanyava a conferències, ballaven junts (van arribar a guanyar un concurs de xarleston, per exemple), era la seva gran còmplice”, diu Seguranyes. I molt important: durant uns anys va ser la seva principal model, protagonista d'algunes de les obres mestres del Dalí jove. Anna Maria es deuria sentir una reina sent la nineta dels ulls d'un artista tan talentós. “Però aquest paradís de joventut es va anar perdent progressivament. Anna Maria sent que ha donat al germà els millors anys de la seva vida i quan Dalí s'allunya estèticament del que li agradava a ella i dels retrats que li havia fet, no entén res. Ella trobava horribles les pintures surrealistes. Per a ella va ser un trauma i a sobre l'aparició de Gala ho va acabar de rematar”.
 
En els dietaris d'Anna Maria apareix també el gran amic dels dos germans, Federico García Lorca. Segons Seguranyes, l'amistat entre la noia i el poeta va ser molt intensa però, al contrari del que de vegades s'ha dit, ella mai va arribar a sentir res més enllà d'un profund afecte, entre d'altres coses perquè en aquell moment estava enamorada platònicament d'un actor, Fèlix de Pomés. Entre ells, això sí, hi va haver un afecte i complicitat molt grans, la típica amistat entre un homosexual i una dona. “Es compenetraven molt bé perquè tots dos tenien una visió romàntica de la vida, al contrari de Dalí”, diu l'autora. Es divertien molt els tres. Anna Maria descriu com els dos germans li prenien el pèl al poeta fent-li bromes sobre que eren “catalanistas separatistas”.
 
El dietari d'Anna Maria confirma tambe un succés que havien comentat diverses fonts i autors, entre elles el propi Dalí i que no deixa de ser ben curiós que la jove ho esmenti a les planes del seu quadern. Es produeix l'estiu del 1927, quan Lorca torna a passar uns dies a Cadaqués de sol, platja i oci i, més enamorat que mai de Dalí, intenta una aproximació sexual explícita cap al pintor. Dalí el rebutja. La novetat és que aquest cop la informació ve del mateix Federico García Lorca que, amb tota la confiança del món, fa la següent confidència a Anna Maria: “Acabo de ver que tu hermano es un Santo. Tu hermano es un Santo hija mía y ya no hay más que adorarle. –Bueno, ¿y qué quieres decir con esto? –Nada, !lo que oyes y nada más! –¿Y cómo te has dado cuenta?, pregunto riendo. –Esto no puedo decírtelo de ninguna manera, se ha puesto terco”. La confidència és indirecta, cosa normal, però que lliga amb la disculpa ja coneguda de Lorca a Dalí, just després de marxar de Cadaqués: “Me he portado como un burro indecente contigo, que eres lo mejor que hay para mí. A medida que pasan los minutos lo veo claro y tengo verdadero sentimiento. Pero esto solo aumenta mi cariño por ti y mi adhesión por tu pensamiento y calidad humana”.
 

La investigació ha gratat també en les altres dones de la família, la mare i la tieta dels germans Dalí, el que Seguranyes anomena “la constel·lació femenina” marcada per la tragèdia. Felipa Domènech va morir el 1921 a causa d'un càncer d'úter i això va suposar un cop duríssim per a tota la família. El pintor ho va confessar a Vida secreta: “La mort de la meva mare em sorprengué com un afront del destí, una cosa així no em podia passar a mi –ni a ella ni a mi!”. En un dibuix del 1920, Dalí havia dibuixat la mare alçada per damunt de la resta de membres de la família, literalment en un pedestal. Felipa havia rebut també un cop molt fort, abans del naixement del pintor: la mort del primer Salvador Dalí, quan encara no tenia dos anys, un esdeveniment que l'artista, a qui van posar el mateix nom, assegurava que també va ser crucial en la seva vida.
 

Poc després que morís Felipa, el pare es va casar amb la seva cunyada, Catalina, que ja compartia el domicili familiar anteriorment, cosa que a Seguranyes li sembla “un pacte entre germanes perquè fes de cuidadora de la família sense haver de marxar de casa”. Catalina i Salvador sempre es van estimar molt i ella el va defensar diverses vegades enfront l'hostilitat del pare. Però Catalina mai va ser feliç: “Patia depressions profundes que no la van abandonar mai. El seu paper dins de la família havia estat secundari i es demostra en el fet que el pare gairebé no la té en compte en el seu testament”.
 
Però si hi ha un personatge que a Mariona Seguranyes li ha crescut notablement amb aquesta investigació és Salvador Dalí Cusí, l'autèntic patriarca de la família, qui per cert també havia estat colpit de ben jove pel suïcidi del seu pare, Galo, després d'arruïnar-se a la borsa. El notari Dalí, per l'autora, és “la clau” de tot ja que era “un intel·lectual, molt culte”, que va copsar el talent del fill de seguida i va donar suport incondicional a la seva carrera artística. Dalí Cusí era, a més, un home progressista i lliurepensador, activista cultural, esperantista, republicà federalista, “amb un sentit de la justícia que de vegades el va col·locar en situacions compromeses”. Un exemple és la querella que el 1923 el notari va interposar contra el governador civil de Girona per un complex afer de delictes electorals. Desprestigiat per la premsa, acusat de “separatista” i amenaçat per totes bandes, el notari va haver de cedir i retirar les acusacions quan la policia va anar a buscar el jove pintor a casa, sense cap tipus d'ordre judicial, i el va tenir deu dies empresonat amb l'excusa de ser antimonàrquic i d'haver estat implicat en la crema d'una bandera espanyola. “Però la raó real de la detenció de Dalí va ser pressionar perquè el notari retirés la querella –afirma Seguranyes–. El fill era el taló de l'Aquil·les del notari i això tothom ho sabia”.
 
 
La implicació del notari en tota la logística de la incipient carrera artística de Dalí va ser absoluta. “Té clar que ha de tenir la millor educació possible, el subscriu a les millors revistes, li trasllada els quadres, convida amics que li comprin obres, li porta els comptes...” Dalí, que sempre va ser un negat en els afers quotidians, va tenir en el pare el seu primer marxant i gestor, un paper que acabaria representant més endavant Gala. De fet, “Dalí va passar de les mans del pare a les mans de Gala en menys d'una setmana”, cosa que al notari el va enfurismar. El trencament entre el pare i el fill va ser monumental i àmpliament publicitat, sobretot arran de la frase que el pintor va escriure en una obra: “De vegades escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare”. Una frase que va ser el detonant de l'expulsió del paradís familiar. Posteriorment, però, el pare –que va haver de renunciar a les seves idees progressistes per poder continuar treballant– i el fill es van acabar reconciliant, però llavors Gala ja havia pres el paper predominant en la vida del pintor.