He descobert Nancy Holt, artista destacada de l’escena novaiorquesa, gràcies a una exposició al Macba. No en sé gaire, d’art. Només puc parlar de l’experiència estètica que em provoca una obra i dels mons que em genera. Una de les obres més destacades de Holt és l’anomenada Sun Tunnels, ubicada al Great Basin Desert a Utah. La instal·lació consisteix en quatre tubs de formigó, cadascun d’ells alineat segons la sortida o la posta de sol, el solstici d’estiu i d’hivern. A cada túnel hi ha unes perforacions que representen quatre constel·lacions, de manera que la llum s’escola a l’interior dels túnels representant les estrelles: el cel plasmat a la terra. Nancy Holt va dur a terme aquesta instal·lació amb l’ajuda d’astrònoms, astrofísics i enginyers amb la voluntat d’incidir en la nostra mirada, en com observem el món, com el percebem.
Els Sun Tunnels de Holt m’han connectat directament amb la meva relació amb el sol, el nostre, el que surt i es pon cada dia aquí. Aquest sol és el mateix que Holt captura i ens mostra a Utah, malgrat que el percebem com un sol diferent. Quantes vegades hem estat fora i hem buscat el sol, com si una posta en una determinada illa fos més meravellosa que la posta que s’albira enfilant-se en un turó o des d’un terrat de la ciutat, al costat de casa. Fa uns anys vaig viatjar al desert. Després d’una nit mal dormida ens vam llevar ben de pressa per veure la sortida del sol. Però aquella albada no va ser la imatge espectacular que la nostra ment suggestionada havia imaginat.
Durant el confinament del 2020, després d’unes setmanes de sortir només per carregar un parell de bosses al supermercat, el que més enyorava eren el mar i la muntanya, la natura. Per això vaig voler aprofitar aquella escletxa de llibertat que van suposar les franges horàries en les quals se’ns permetia trepitjar el carrer: com que la franja del meu tram d'edat arrencava a les sis del matí, a les sis en punt jo sortia per la porta. Amarada de mancances naturals, vaig descobrir el sol.
Fa tres anys que fotografio el sol. Les imatges que aconsegueixo amb un mòbil senzill són força precàries i queden lluny de l’espectacle visual que representa la sortida del sol cada matí des de Barcelona. Hi ha dies de crepuscles incendiats, de degradats que van del groc-taronja fins al blau intens, cels enterbolits per la contaminació i la calitja que deixen entrellucar una esfera rodona, grossa i fluorescent traient el nas rere la cortina, dies on una bola incandescent d’un vermell intens s’erigeix entre les dues torres davant del mar. Hi ha infinits sols cada albada i Nancy Holt m’ha picat l’ullet amb els seus Sun Tunnels. Ella ens volia ensenyar a mirar i jo m’adono que ja havia començat a fer-ho.
