Ens heu trencat el món

"Els metges estan operant amb la llum de les espelmes, falten medicaments i hi ha nadons malalts que moren als llocs de control. Els nens es veuen obligats a menjar fulles bullides i pinso per als animals. Els mestres parlen d'escoles que s'instal·len als subterranis per protegir l'alumnat de les bombes i els franctiradors disparen contra qui intenta escapar."

Ho denuncia, cinc anys després de l'inici de la guerra a Síria, l'informe publicat per l'ONG Save the Children. Si hi ha dues paraules que hi apareixen més, aquestes són bombardejos, per excés, i menjar, per defecte. L'informe, fet a partir de més de 125 testimonis de mares, pares i nens, consciencia sobre l'horror i la duresa de la guerra i les seves conseqüències. De la por, la fam, les fugides, les famílies trencades, els finals.

Un nen assegut sobre un cotxe destrossat per una explosió a Guta (Síria)
Hassan i Rasan amb els seus fills Rami (10), Taraq (8), Firas (6) y Yana (1) al campament del Líban on ara viuen. "Em deien: Papa, això és herba! I jo intentava poder-los convèncer que l'havia comprada perquè se la mengessin." Ho explica Hassan, que va aconseguir fugir amb la dona i els quatre fills al Líban en un èxode que va durar dos mesos i moltes penúries.
Razan i Yana. "Va ser un somni arribar fins aquí. Això és el paradís en comparació amb el que hem vist. Els nens s'espantaven molt amb els bombardejos i estàvem atemorits. Els meus fills corrien cap als meus braços dient-me que moriríem", recorda Razan, que reconeix haver patit per la vida dels fills durant la fugida. La petita només té un any i "plorava tota l'estona perquè no teníem llet i jo intentava donar-li de mamar, però era incapaç de produir llet."
El més gran dels fills, Rami, només té deu anys, però ha vist coses que no s'haurien de veure. Tot i la seva curta edat, el nen descriu amb detall el que ha viscut: "A Deir ez-Zor, hi havia bombardejos i gent morint. Els avions atacaven tothom. Els meus germans i jo no ens movíem. Ens feia por morir amb el bombardeig, però jo els demanava que es calmessin. A Deir ez-Zor menjàvem herba."
Mairam, de 14 anys, també viu en un assentament al Líban amb els seus germans, un de 16 anys i dos més petits que ella. La seva mare va fugir perquè a la zona rural d'Homs els bombardejos s'havien intensificat. Se'n va anar amb ells quatre, però va haver de tornar a Síria per recollir els altres germans. Quan va arribar-hi, va veure que tot havia empitjorat i que no la deixaven sortir del país. Per Mariam el pitjor de viure a Síria eren els bombardejos. Una vegada, una de les bombes va caure a dos metres de la seva germana de quatre anys: "Es va passar tot el dia sense poder parlar". Al Líban se sent més segura, però està lluny de la mare i "això és dur"."Estic convençuda que està preocupada per nosaltres. Espero que estigui bé i que pugui venir. Jo només tinc 14 anys; al principi no sabia cuinar". Però ara és ella qui banya els seus germans, cuina i els ensenya a llegir.Molts nens han hagut de deixar l'escola. Els que han perdut els seus pares i viuen sense que ningú els cuidi es veuen pel carrer venent galetes, cigarros o qualsevol cosa.

 

"Ens van dir que l'exèrcit ja havia marxat de la nostra zona, així que vam decidir tornar per agafar les nostres coses. Quan hi vam arribar, hi havia un franctirador a la carretera i va disparar contra el meu germà gran. Jo estava al seu costat. Em va dir: no et preocupis, no et preocupis. Es va morir. La meva germana es va quedar enrere. El meu pare no va poder tornar-hi per treure-la d'allà. No el van deixar." Sawsan amb el seu nadó Zainab.
"Abans del conflicte, els nens vivien bé. Ara han canviat. A vegades la meva germana (que segueix a Síria) ens envia fotos d'ells. I se'ls veu molt malament. Els meus nebots fa un any que no mengen carn." Dos nens en una àrea de Guta.

 
 

Dos nens entre les deixalles del que antigament havia estat una escola a Guta.