La companyia teatral Rimini Protokoll, integrada per Helgard Haug, Stefan Kaegi i Daniel Wetzel, va néixer amb l’objectiu de renovar el teatre. Un teatre que, diuen, ha quedat atrapat en espais que no permeten esprémer tot el seu potencial.
Seguint aquesta premissa arriba al CCCB Urban Nature, que es pot visitar fins al 19 de setembre, on el col·lectiu Rimini ha treballat amb Dominic Huber per tal de crear instal·lacions immersives que recreen la maqueta d’una ciutat occidental qualsevol. Conviden l’espectador a entrar en aquesta pel·lícula transitable per tal que l’activi, donant vida a una peça que, com una ciutat, no existeix sense nosaltres. Això té un objectiu clar: evidenciar els rols que encarnem dins l’espai urbà per, així, poder-los desconstruir. Es tracta del “joc de les cadires”, però ara cada cadira és una persona diferent que habita i practica la ciutat: hi passeja, hi seu en un banc, la compra i la ven, l’estudia, l'okupa o la pateix.
Els epicuris plantejaven que l’accident es produeix quan un àtom es desvia de la ruta o inèrcia acostumada, a partir d’una mena de declinació, que origina una reacció en cadena. És així com es planteja aquesta obra postdramàtica: a partir de l’atzar i la declinació. La peça existeix en l’encontre fortuït: entre públic i actors, entre els mateixos espectadors o entre els espectadors i l’espai. La trobada accidental dels agents socials, d’aquelles persones, tan diferents entre si, que habiten la ciutat, serà el motor d’una reflexió crítica que pensa l’espai urbà com a planter d’interaccions, com a possibilitador d’intercanvis i trobades.
A través del joc de perspectives, descobrirem una ciutat que és, alhora, capacitadora i prohibitiva. L’espai urbà permetrà l’entrada a certes persones i negarà la participació d’altres, esdevenint sincrònicament un espai obert i un de tancat, un lloc d’oportunitats per a uns i el sepulcre de les aspiracions d’altres. En el joc de perspectives entre els personatges de l’obra veurem bategar l’espai, a través de l’obertura i el tancament constants. La clau rau, doncs, a fer-nos conscients que no tots vivim la ciutat, la percebem o hi accedim d’igual manera. Com ens veuen els altres o com viuen els altres són preguntes que de seguida ens porten a repensar la manera com s’administren els espais. Per què el traçat urbà respon a interessos de mercat? Com es gestiona l’accés a l’habitatge? Qui queda exclòs del dret a la ciutat? Per què el meu veí immigrat té menys dret a viure aquí que jo? Qui decideix per on puc passejar? I qui decreta si puc o no manifestar-me?
La ciutat és un espai profundament contestat, constantment subvertit. Les diferents perspectives de la ciutat col·lideixen i el xoc corrobora que coexistir, cohabitar i conviure no és pas el mateix i que, en l’espai urbà, les nostres vides, els nostres espais i els nostres drets viuen friccionant entre si. Urban Nature treballa des d’aquesta fricció per meditar com es dona el fet urbà, quines dinàmiques i fluxos genera, però, sobretot, per fer que ens pensem en relació amb aquest espai. La totalitat de la societat i de la ciutat es transforma amb l’agència dels seus components. Com a habitants de les ciutats o dels seus suburbis, prenem part en accions que tenen efectes col·laterals en aquells que circulen al nostre voltant. Quan transitem la ciutat, escollim veure o ignorar els qui ens creuem, que també ens ignoren, empenten o saluden, però que, definitivament, tenim a sobre. Perquè habitar l’espai urbà vol dir cohabitar l’espai dels altres.
Si creem la ciutat, que viu perquè hi som i la fem nosaltres, com Urban Nature planteja, tenim el poder de contestar-la, de canviar-la i de subvertir-la. La peça de Rimini Protokoll és, sobretot, l’obertura d’un espai de possibles, una pregunta pel futur. I nosaltres en som els protagonistes.
