Tinc uns quants sords a la família: el meu pare, l'enyorada mare de la meva mare, la meva cosina. Té tot el sentit del món que em plantegi anar a l'exposició Accident, de l'artista catalana Helena Vinent (Barcelona, 1988), que es pot veure a la sala de la Fundació Miró destinada a promoure talents joves. De camí cap al parc de Montjuïc –la Miró és una mica lluny de tot arreu–, llegeixo Podrías hacer de esto algo bonito, de Maggie Smith: un intent de fabricar bellesa a partir de la desintegració del matrimoni de l'autora. "He hagut d'endinsar-me en la foscor, travessar-la, per trobar la bellesa –explica Smith al pròleg del llibre–. Espòiler: la bellesa hi és".
Helena Vinent em rep a la porta del museu i m'acompanya a visitar la mostra. D'entrada, hem de baixar unes escales. Però al final dels graons el que trobem és un mur amb uns petits orificis, a través dels quals podem intuir què hi ha a l'altra banda. "Potser hi haurà qui es pensarà que l'exposició s'acaba aquí, i s'haurà quedat a mitges, però això és el que ens passa a les persones discapacitades: sovint entrem als llocs a mitges, perquè no són espais prou accessibles", em diu l'Helena. Al mur, a part dels forats, hi ha un grafiti firmat per una tal Banda Diska. "Les accions d'aquesta banda –llegeixo al full de sala– subverteixen la visió capacitista i paternalista que infantilitza lis discapacitadis i lis redueix a subjectes complaents, asexuats, submisos, inofensius i sense cap mena d'agència política ni sexoafectiva". La paraula disca és un abreujament i una reapropiació política del terme discapacitat.
Toca girar cua i anar a buscar l'ascensor, que és el que han de fer constantment les persones amb mobilitat reduïda. No és el cas de l'Helena: la seva discapacitat és de les que passen desapercebudes a simple vista. Sí que és el cas dels meus pares, ara que s'han fet grans. Tots acabarem amb la mobilitat poc o molt reduïda si tenim la sort d'arribar a vells. Però ens entestem a pensar que els discapacitat són els altres.
L'Helena és sorda, no de naixement però gairebé. La sordesa va ser un efecte col·lateral petit d'un ensurt gros de salut que va patir quan era un nadó. De nena no va aprendre mai llengua de signes, però llegeix tan bé els llavis que amb prou feines t'adones que no hi sent. Ella ha sabut trobar la bellesa després de travessar certa foscor. "Creixes pensant que el problema el tens tu, quan en realitat és el sistema el que et discapacita. Jo vull assenyalar el sistema i dir: ep, m'esteu excloent. Si s'ensenyés llengua de signes a tothom, no estaríem parlant d'un sistema que ens discapacita sinó d'una altra llengua que ens serviria per entendre'ns. El sistema ens nega l'accés i ens expulsa de llocs que no han estat construïts per a nosaltres". També pretén donar la volta a la idea que els discapacitats són persones cohibides, complaents, dòcils. "Des de fora som vistos segons un relat que vull capgirar". És per aquesta voluntat de trencar amb la narrativa imperant que va imaginar una banda –inspirada en la rebel·lió de les bandes punk– que fa accions anticapacitistes i obliga la gent privilegiada a qüestionar-se els propis privilegis.
La mostra es diu Accident perquè hi ha accidents que fan trontollar el transcurs natural de les coses. Com aquell ensurt mèdic de l'estiu del 1988. "Els cossos discapacitats som considerats com una cosa que no havia d'haver passat", constata i lamenta l'artista. Ella aposta per reivindicar aquests cossos com a font i lloc de plaer, no pas com a font de patiment. Per això ha omplert la sala –hi hem accedit després d'agafar l'ascensor, on hi ha una peça sonora que reinterpreta les típiques guies autodescriptives per a persones cegues– amb una mena de ball de cossos desitjats, desitjables, plaents, per més que siguin també un pèl monstruosos: accidentats. L'Espai 13 de la Miró és aquests dies una explosió singular de colors (amb predomini del taronja) i textures i teles que, alerta, només poden gaudir, escoltar, tocar, acariciar, mirar i olorar les persones que tinguin alguna mena de discapacitat (aquí em pregunto si no en tenim tots, de discapacitats, però potser és que em comença a incomodar la idea de sentir-me exclosa). "No està permès interactuar amb els elements d'aquesta exposició si acostumes a accedir als privilegis perpetrats pel sistema capacitista", diu l'etiqueta d'instruccions de les peces tèxtils que formen part de la instal·lació artística. La mateixa etiqueta em convida a revisar el meu capacitisme interioritzat: "Pregunta't amb quanta gent disca comparteixes espais i per què". La composició de les peces és "100% disca" i estan fetes "per disques i per a disques anticapacitistes". Tenen un tacte agradable, però això negaré haver-ho escrit perquè crec que a mi no m'és permès tocar-les. A part dels elements tèxtils, que estan lligats amb tires negres que els mantenen en suspensió, la instal·lació consta també de vibracions i de vídeos amb subtítols i didascàlies (les descripcions dels sons ambientals per a persones sordes que inclouen les pel·lícules i sèries). Els subtítols són un ítem recurrent en l'obra de Vinent.
Pregunto a l'Helena per què tots els sords que conec dissimulen i fan veure que hi senten. "La societat ens diu que no hem de ser sords, que no hem de ser discapacitats. En conseqüència, els que tenim discapacitats que es poden amagar, les amaguem i neguem la nostra identitat". Gràcies a l'art, Vinent ha pogut dir en veu alta que és sorda i que no passa res. I això l'ha empoderat.
Helena Vinent treballa amb formats diversos que van des del vídeo, la fotografia i el text fins a l’escultura, la performance i la instal·lació. La seva obra s’orienta a "la producció de nous imaginaris travessats pel discurs crip-queer i l’anticapacitisme". Ha fet exposicions col·lectives i individuals a Espanya, Alemanya, Països Baixos, França, Mèxic, Argentina i Colòmbia, i està present a la col·lecció permanent del Macba. L'exposició Accident a la Fundació Miró és la quarta i última del cicle Ens acompanyarem quan es faci fosc, comissariat per Irina Mutt i centrat en la interdependència entre cossos, persones, vides.
He dit abans que la meva cosina és sorda. Es diu Helena Vinent.
