Los Angeles, anys 50. Una dona somrient i ben pentinada acomiada el marit, saludant-lo des de la finestra. Enretira la cortina de fil i l’aguanta amb els dits, mentre fa un gest amb la mà i un mig somriure per dir adeu a l’home que agafa el cotxe per anar a treballar. A la cuina, un nen de pocs anys endrapa un bol de cereals amb llet i espera que torni la mare; una mare que arrossega una panxa rodona i plena de vida. El somriure de la dona, però, és dels més tristos que he vist mai. A fora hi creix l’herba verda que envolta els camins asfaltats i el carrer s’enfila llarg, ple de cases com aquesta. Ella es diu Laura Brown i és un personatge de la pel·lícula Les hores (Stephen Daldry, 2002) interpretada delicadament per l’actriu Julianne Moore. He pensat en ella mentre visito Subúrbia, al CCCB.
Subúrbia és una exposició que ens mostra el naixement i el desenvolupament del somni americà. La màxima expressió d’aquest tal vegada miratge culmina en la següent escena: una casa bonica en un barri residencial, tranquil i acollidor, envoltada d’un jardí d’herba fresca que l’home segarà el cap de setmana mentre aireja les cabòries de la feina que l’ocupa a ciutat i abans de cuinar unes sucoses hamburgueses de vedella a la barbacoa. Mentrestant, ella, la Laura i totes les altres Laures, atrapada entre les quatre parets d’una casa somiada, cobertes les necessitats econòmiques bàsiques, es pregunta: ¿això és tot?
Barcelona, més de quaranta anys després d’aquella escena de Laura Brown a Les hores. Passejo una criatura de setmanes amunt i avall pel passadís de casa mentre li pico suaument l’esquena perquè faci el rotet. Confio que aviat calmarà el neguit que li fa bellugar braços i cames amb energia i s’adormirà al bressol. Espero que em regali una treva d’un parell d’hores i poder reprendre els apunts que m’esperen a la taula, junt amb la feina amuntegada que ningú no fa desaparèixer. A la pica s’acumulen els plats del sopar i de l’esmorzar. El cabàs de la roba bruta vessa. Els llits estan desfets i l’olor de son encara no s’ha esborrat. La nevera és buida i un plàtan massa madur s’està tot sol a la fruitera. Malgrat els sorolls del nadó, el brogit dels cotxes al carrer, les passes de la veïna de dalt que repica amb els talons sobre el parquet, les canonades que es buiden i les veus entretallades que s’esmunyen per la finestra, sento un silenci sepulcral. No visc a Subúrbia ni en un somni americà que algú va definir com el millor dels millors. No soc la Laura Brown ni vull seguir el mateix camí. Però em pregunto, una vegada i una altra, mentre penso si calia estudiar tant per arribar aquí i noto una glopada calenta de llet agra regalimant-me per l’espatlla: ¿això és tot?
