Si hi ha hagut una inquietud comuna en tota la història de l’art és la natura entesa com a “cosmos”. Ara bé, l’art s’expressa des d’unes condicions contextuals concretes i això també afecta la seva relació amb la naturalesa.
A la Grècia clàssica l'admiraven com a reflex de perfecció, per la seva bellesa i la seva harmonia. Al romanticisme es va acollir com a metàfora del poder polític. El rai de la medusa (1818 - 1819) de Géricault (1791 - 1824) n’és un exemple. Però, com que a la història de l’art tot torna, a finals del segle XIX irromp el modernisme, un corrent artístic que s’inspira en les formes de la natura, especialment les vegetals. Justament aquest moviment cultural és el precedent del que podem veure a l’exposició del CaixaForum Art i natura. Un segle de biomorfisme fins al 14 de gener.
Aquesta mostra compleix amb la complexa tasca de reunir tots els vincles que s’han establert entre l’art i la natura al llarg del segle XX i principis del XXI. Per afrontar aquest repte, la Fundació La Caixa ha col·laborat amb el Centre Pompidou i han reunit més de vuitanta peces que combinen tota mena de disciplines artístiques. L’exposició arrenca amb una sèrie d’escultures que esborren la frontera entre les formes vegetals, humanes i animals, com l’obra d’Henri Laurens (1885 - 1954). Aquestes ens adrecen a les escultures i pintures del món surrealista; la línia que separa les unes de les altres és molt fina. Alberto Giacometti (1901 - 1966) unifica les formes orgàniques, però les representa des d’una perspectiva onírica que les allibera de qualsevol etiqueta.
Una font d’inspiració pels surrealistes ho van ser els fotogrames que van sorgir dels documentals de Jean Painlevé (1902 - 1989), que va crear una sèrie de curtmetratges sobre la vida dels crustacis i dels peixos que van fascinar els surrealistes per la seva estranya bellesa. I això, gràcies a l’arribada del microscopi el primer terç del segle XX, que va descobrir una nova estètica basada en la morfologia dels microorganismes. La possibilitat d'observar la naturalesa en detall i de conèixer-la en profunditat obre insospitades portes, com la d'integrar la seva estructura en objectes de disseny. Benjamin Graindorge (1980) i l’estudi Ymer&Malta han creat un banc inspirat en un arbre, fallenTree (2011). Tres taulons de fusta de roure escairat acaben amb branques d’arbre naturals que, no només decoren, sinó que també funcionen com a peu esquerre del banc.
Fins aquí tot el que ens dona la naturalesa per viure i sobreviure. Però no hem d’oblidar que el seu futur depèn de nosaltres. L’exposició culmina amb un recull d’obres que aborda la problemàtica del medi ambient i reivindica la necessitat de preservar el nostre entorn. Tetsumi Kudo (1935 - 1990) ha dissenyat un jardí postnuclear amb formes fàl·liques i plantes de plàstic. Pollution-cultivation-nouvelle écologie (1971) reflecteix la visió pessimista que té l’artista del món, marcada per l’esclat de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Tot plegat fa pensar en el futur que estem sembrant, valgui l’expressió, en la naturalesa. Falta consciència sobre aquest tema, però sobretot falten accions.
