Allò que l'Estat Islàmic deixa al seu pas. Primer premi fotografies individuals. Foto: Magnus Wennman.
Era petita, prou petita com perquè la intensitat i el terror d’una fotografia amb la qual havia topat tafanejant els llibres del meu pare em quedés incrustada al cap i al cor de forma irreversible. El nom de la foto: The Terror of War de Nick Ut. Phan Thj Kim Phúc, una nena de nou anys vietnamita, una nena com jo, al capdavall, fugia despullada mentre cridava de dolor per les cremades del napalm que havia caigut sobre el seu cos fràgil després que el seu poble hagués estat bombardejat erròniament per avions sudvietnamites. Nick Ut, que aleshores cobria la guerra del Vietnam com a fotògraf d'Associated Press, va sortir de darrere la càmera i li va salvar la vida.
Anys més tard, vaig topar de nou amb ella dins la comoditat reconciliadora d’una fotografia on la Kim Phuc, ara convertida en una dona bonica i amb la pell parcialment cremada, ocupava tota la pàgina d’una revista amb un nadó sa i preciós en braços. El seu fill. Aleshores jo estudiava a la universitat i vaig escriure un treball basat en la relació entre les dues fotografies, que em va regalar una matrícula d’honor en una assignatura de la qual no recordo el nom dins la carrera d’història de l’art. Me’n vaig alegrar i automàticament me’n vaig penedir.
A vegades penso que els fotoperiodistes premiats en mostres internacionals com el World Press Photo han d’anar-se’n a dormir amb una sensació similar. Guanyar premis, obtenir una recompensa, té quelcom de pervers quan el contingut de la fotografia premiada no és una idea abstracta i artística sinó un reflex del terror. No obstant això, a cada edició de la mostra em repeteixo i crec entendre que si som testimonis del que passa allà a on no arribem nosaltres, i ho podem fer gràcies al poder d’aquestes imatges, aleshores els problemes deixen de ser només d’ells i es converteixen també en propis.
Així, com un mirall del món carregat d’intenció, arrenca la tretzena edició de l’exposició internacional World Press Photo organitzada per la Fundació Photograpic Social Vision, que s’instal·la al CCCB fins al 5 de juny amb les 143 fotografies guanyadores i amb un programa d’activitats paral·leles i visites comentades per aprofundir en els temes i els autors dels reportatges d’aquesta edició.
Més enllà dels premis, el fotoperiodisme és la denúncia necessària, un agitador de consciències, el detonant que ens ha de fer emocionar, informar, procurar entendre i qüestionar-nos la realitat que ens envolta encara que sigui per no sentir-la tan aliena, encara que sigui només per respecte a la vulnerabilitat dels altres.
És impossible sortir-ne indemne, un no sap gaire cap a on mirar quan els rostres de les criatures ens claven la mirada aterrida davant la contundència de la guerra, o quan els cossos inerts de la vergonya floten enmig de la immensitat del blau del mediterrani o s’amunteguen ensagnats en carrers sense asfaltar. Per sort, no ens hi acostumarem mai.
La veritat continguda en cada imatge ens interpel·la, la mateixa veritat que sacseja l’espectador és la que amargament ens recorda que el periodisme visual no interpreta una fracció de vida sinó que esdevé un reflex del món i de les societats que l’habiten. Sovint ens sorprenem a nosaltres mateixos meravellats per la bellesa contradictòria d’algunes d’aquestes imatges poderoses i sentim la necessitat de traduir el que han volgut sancionar tots aquells que han arriscat les seves vides rere una càmera: injustícies, atrocitats, conflictes, però per sobre de tot, mostrar persones com nosaltres, homes, dones i nens que tenim a tocar.
Fa relativament poc, el passat mes de desembre, corrien per les xarxes vídeos gravats amb mòbil de persones atrapades per les milícies d’Àssad a Aleppo, i més a mode de comiat que no pas d’esperança en la comunitat internacional, ens demanaven que ho féssim córrer, que el món havia de veure i saber què els estaven fent.
El poder d’una imatge per donar veu als que no en tenen, per explicar la història que s’hi amaga darrere, tancar els ulls i desitjar que no esdevinguin simples icones sense més, sinó impactes directes sobre el nostre cor, que ens remoguin la consciència i les entranyes i ens impliquin d’una manera o altre amb la veritat. Crec que és això i poc més.
