Margaretha Geertruida Zelle, neerlandesa d’origen, indonèsia d’assimilació i francesa d’adopció, és un nom que no ens diu res si no fem servir el seu sobrenom artístic: Mata Hari. D’ella i d’altres personatges parla l’exposició Top Secret, que es pot veure actualment al CaixaForum de Barcelona i que aplega tota mena d’objectes, cartells, fotografies, elements d’atrezzo, tecnologia i més, en un recull a cavall entre la ficció i la realitat d’un seguit de personatges, la vida dels quals ha estat duta a la pantalla gran.
Un matí d’octubre de 1917 una dona, vestida amb un abric i un barret, és executada a París per alta traïció, acusada de doble espionatge. Després d’un matrimoni fallit, un fill mort i una filla que es va criar amb el pare, la Margaretha deixa Indonèsia i s’instal·la a París on, aprofitant els coneixements que tenia de les danses balineses, crea un personatge que l’ha transcendit fins avui, el de ballarina, cortesana i espia. Els seus stripteases van ser destacats entre la societat de la Belle Époque. Malgrat tot, durant la Primera Guerra Mundial els homes volien més que sexe d’ella, volien també informació i això la va acabar matant. La vida de Mata Hari s'ha portat al cinema en moltes ocasions, des de Mata Hari, agente H-21, passant per la Mata Hari de Greta Garbo, la de Sylvia Kristel o la versió interpretada per Jeanne Moreau, fins a La reina del Chantecler protagonitzada per Sara Montiel.
Com passa moltes vegades, el mite supera la persona i es crea un personatge sense esquerdes que va més enllà del que possiblement va ser. El mite necessita que aquesta dona fos realment una doble espia i no un boc expiatori com demostren les darreres investigacions. Volem i desitgem que fos seductora, manipuladora, freda, espia sense remordiments; una persona sense fissures, sense contradiccions, un personatge ben pla. I és que creure que en el fons només va ser una dona que buscava la manera de guanyar-se la vida en un món feréstec i masclista, que la condemnava a ser objecte de plaer, allunyada de la filla encara viva i sense gaires més recursos que el cos i l’habilitat de sobreviure la reduiria a una persona vulgar i corrent. Pensar que tot el que va fer només tenia una fita, aconseguir diners, banalitza el mite. Imaginar que va plorar el fill mort i que va buscar desesperadament la filla, tractant d’acostar-s’hi, mentre l’exmarit i pare de la criatura l’amagava i li prohibia cap mena de contacte, la faria vulnerable. El mite esdevé humà i Mata Hari, que vol dir ull del dia, es converteix en una dona amb emocions, flaqueses i pors. Els mites no volen persones humanes.
Diuen que al final la van trair i el que era top secret va deixar de ser-ho. A la Margaretha la van destruir com a dona per elevar-la a mite. Necessitem i volem mites. Persones a qui atorguem qualitats sobredimensionades, fora de tota feblesa, com si haguessin estat fetes d’una altra pasta i no de pell, ossos, cartílags i tendrums. Les elevem a un estadi superior i les observem des de baix, com si no poguéssim arribar mai a la seva altura. I aleshores ens omplim de pors, els parlem matusserament, dubtem de la nostra paraula o de la nostra vàlua, ens hi comparem, ens tornem éssers petits i maldestres davant la persona que hem enaltit. La fem superior i la fem mite. I oblidem que en, el fons, el més probable és que tingui la mateixa por que nosaltres.
