A dos quarts de cinc, la llum de la tarda cau sobre la façana de formigó de Can Framis i hi dibuixa l’ombra d’un dels arbres del voltant. La zona de la ciutat on s’ubica el museu sempre m’ha semblat estranya, entre el formigueig de l’activitat dels gratacels i la vida casolana i tranquil·la del Poblenou. Uns passos enllà del museu, mirant cap al terra, havia topat amb una inscripció de metall, al peu d’un altre arbre: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, el vers de Sol, i de dol. És el segon cop que visito l’exposició Papers d’ombra, que aquesta seu de la Fundació Vila Casas acull fins al 26 de maig. Hi he vingut dos cops perquè, el primer, tot i que sabia que m’havia agradat, no hauria sabut explicar per què. Ni tan sols hauria sabut dir de què anava. Papers d’ombra és una mostra que entra pels ulls i que, després, travessa la consciència. En un primer moment hi detectes alguna cosa especial, però costa trobar-li paraules. Penses que cap mot hi seria a l’altura.
Papers d’ombra recull una sèrie de projectes de l’escenògraf i artista Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955). Hi trobem apilaments d’objectes, intervencions sobre decorats teatrals antics i fotocollages. Tot i que la pintura és present en alguns dels collages de Duran –hi veiem figures de pintors, concentrats, amb un pinzell a la mà, descamisats o vestits–, la seva obra no se centra en aquesta tècnica. La tasca artística de Duran Esteva ha consistit a recollir, pacientment, una sèrie de materials, objectes, fotografies, que l’intriguen; ha cultivat unes quantes obsessions al llarg del temps i aquest n’és el resultat.
Quan el visitant entra a Papers d’ombra, el primer que troba és una cita de Friedrich W. Nietzsche: “No és ser la primera persona a veure quelcom nou, sinó a veure, com si fossin noves, les coses velles i conegudes”, divisa que marca, de principi a fi, la labor de Duran. Entres a l’exposició i, de fet, és com si haguessis irromput en una casa desconeguda on s’estigués celebrant una festa; com si tots els convidats, en advertir la teva presència, callessin de cop, incomodats; i poc a poc, a mesura que avancessis a través de les sales, reprenguessin les seves converses i te’n fessin partícip. ¿Qui són els invitats d’aquesta festa? Homes amb trajo i bombí, nenes, nois somiadors, un nino inquietant que seu en una cadira mentre somriu, un home que cau... En definitiva, els personatges que habiten les peces de Duran.
Si en una festa hi ha diferents moments, diríem que el primer d’aquesta són les caixes escèniques Telons de paisatges desolats i escenaris de les runes (2019-2020), petits mons, objectes dels noranta reunits en una mena de capses altes: apilaments de fulles i lletres de metall, de martells, de ceràmiques trencades, d’escultures de mans… o d’una delicada bota, i un flascó, i un cassó abonyegat, que reposen al costat d’una porta que s’entreobre i deixa endevinar una llum al seu interior (el misticisme de Duran rau en els objectes que ha recuperat, en la seva condició d’ignorats). Pilons abandonats i oblidats. A Duran, en efecte, l’enamora el vell. I, al fons d’aquests apilaments, hi descobrim uns paisatges, amb els colors rabiosos d’una posta de sol, uns grisos que anuncien tempesta o una boira marina; emmarquen aquests reculls de no-res, de runes, que tenen la potència narrativa i de moviment d’un pessebre de Traité o d’un pas barroc de Salzillo, l’Oració a l’hort de Getsemaní.
A més de les caixes escèniques, Papers d’ombra ens rep amb una mena de rotllo desplegat en què Duran ha enganxat distintes figures humanes retallades. Unes són reals: fotos en blanc i negre, com de pel·lícules antigues. D’altres són ficcions: el gravat d’una nena, amb vestit i ballarines; tal vegada sigui la Ventafocs, o la Caputxeta Vermella, oblidada de l’existència del llop. També hi ha la foto d’una noia dels setanta (almenys el seu tall de cabell és molt d’aquella època), en contrapposto; té una mà a la cintura i l’altra al mentó. Gairebé tota la resta de figures són homes, amb barret o sense, més o menys elegants. I, enganxat al rotllo apergaminat, hi trobem un quadre, un altre fotocollage, amb imatges naturals –boscos, precipicis, les vetes d’una pedra…– i, de nou, al mig, la figura humana: un home amb pantaló blanc, d’esquenes. Hi ha tantes figures d’esquenes, al món de Duran! Semblaria que s’amaguen, que no volen ser identificades.
Aquest rotllo i quadre pertanyen a l’obra Papers, que comprèn les quatre sales següents; un projecte de llarg abast. Papers consisteix en decorats de paper abandonats que l’artista va trobar, el 1979, al Cercle Catòlic del barri de Gràcia. Però no només això, hi ha sabates usades: l’artista, com Tàpies, valora el que normalment és entès per vulgar; inverteix les jerarquies habituals –de nou, Nietzsche. També juga, constantment, amb la forma dels mocassins: n’hi ha en els collages, però també de reals, com un parell de mocassins negres i atrotinats, un del dret i l’altre del revés, que descansen sobre una cadira, o un mocassí folrat de blanc. La imatge d’un mocassí és enganxada al damunt d’un tros de fusta, com si trepitgés parquet; imatge i realitat coincideixen, en aquest pla. Duran es diverteix tornant a la vida les coses ínfimes que ha recuperat de les escombraries. Com J.V. Foix, podria dir que “del bell concret faig el meu càlid joc”.
El nino somrient, assegut, que mencionàvem abans, observa algunes de les siluetes negres i gargots que componen Papers. ¿És, aquest nino, un espectador de l’obra de Duran? ¿O en forma part? És impossible prestar atenció a tots els detalls: uns decorats de columnes corínties; uns binocles amb forats d’un blau cel; uns ulls grisos, rugosos, amb fotos en blanc i negre incrustades (recorden la imatge icònica del Voyage dans la Lune de Georges Méliès, potser perquè els personatges de Duran sempre estan a la lluna); una ampolla folrada amb teixit groc; un rostre de ceràmica, amb el nas punxegut, com de bruixa, i dos forats als ulls; l’angoixa d’un home que, ajagut, s’encongeix, o la d’un altre que es precipita al buit… Semblen les restes d’una història que no es deixa explicar.
Al fons de tot, a la sala que clou l’exposició, la instal·lació Cambra (epíleg) emergeix com una mena de continuació de Papers. Uns decorats del teatre El Molino, que havien estat llançats a la brossa després de l’època d’esplendor del Paral·lel, van anar a parar a les mans de Duran, que va decidir intervenir-los. Representen un teló de teatre vermell, un palau egipci ple de daurats i opulència, un vilatge del Far West, un erm… Duran hi ha traçat al damunt algunes de les seves siluetes negres: la d’uns gatets vigilants, la d’un cap tallat, un cor, uns bastons… Els ha habitat. Els ha habitat amb figures negres, molt diferents de les vedets que devien ballar davant d’ells en un altre temps.
Les estructures que sostenen els decorats des del sostre grinyolen. El corrent d’aire més lleu les fa parlar. El visitant pot travessar els decorats per un forat rectangular que tenen al mig. Omplint el buit, passes a formar part d’un collage d’història i present, frivolitat i profunditat, coses animades i inanimades… Vaig d’una banda a l’altra, alternant l'anvers i el revers. Aquests decorats remeten al passat en què van ser creats i usats, però també a un present immemorial, el present dels objectes que han perdut tota utilitat; és, aquesta, una inutilitat que els transforma, finalment, en obres d’art. O bé en trastos. És el públic qui ho haurà de jutjar.
La sèrie de fotocollages Deserts recorre tot l’espai de Papers d’ombra, en un lateral. El collage és ficció perquè, a la vida, les coses no s’hi manifesten per juxtaposició. Aquí hi veiem homes amb barret i paraigües, gossos. Fotos en blanc i negre, fotos en color. El nou i el vell. Papers de seda. Fustes. Suro. Hi reconeixem, en una seqüència, la dona amb pentinat dels setanta que havíem vist al principi; aquí no només s’hi reprodueix la foto en què rumia amb una mà a la cintura i l’altra al mentó, sinó que també hi ha una altra foto seva, ajupida, mentre sembla prendre mides d’alguna cosa. Els personatges de Duran sempre semblen concentrats, fent quelcom o bé no fent res de res. Entotsolats. El Deserts del títol sembla al·ludir al sentit medieval del mot: desert seria ‘deixat, abandonat’, com en el “desert d’amichs, de béns e de senyor” de Jordi de Sant Jordi. Totes aquestes figures han sigut abandonades o han buscat el seu propi abandó.
En un dels extrems de Deserts, hi trobem la imatge de dos homes, molt junts, que pràcticament es toquen… fins que t’adones que són la mateixa imatge, invertida i no invertida. Com no podia ser d’altra forma, l’home hi apareix d’esquenes, abstret, enmig de la vida. Acompanyat per si mateix, ens parla de la mateixa soledat atapeïda que la resta de figures; una cartel·la reprodueix les paraules de Lezama Lima: “Les imatges són diàlegs.”
Em pregunto si seria possible visitar Papers d’ombra en companyia d’algú. Quan sento que un altre visitant està a prop meu, perdo la concentració i corro a canviar de sala. No és que la seva presència em molesti; és que ja no hi cap ni una agulla, en aquesta gran festa, abarrotada de figures en blanc i negre, enmig de paisatges que són pura textura.
Fins al 26 de maig, al museu Can Framis
La mostra de la Fundació Vila Casas revisa quatre dècades de treball de l’escenògraf i artista Pep Duran Esteva, aplegant-ne fotocollages, apilaments d’objectes i intervencions sobre decorats teatrals antics.
