• Catorze /
  • Passadís /
  • María Teresa Hincapié o la fusió radical entre art i vida

María Teresa Hincapié o la fusió radical entre art i vida

El MACBA presenta una exposició de la creadora colombiana, coneguda per la performance i el treball amb el cos

Vistes de l'exposició. Foto: Miquel Coll

Aquests dies que per motius extraartístics es debat sobre que és més important, si l’art o la vida, l’obra de l’artista colombiana María Teresa Hincapié (1954-2008) arriba en una gran exposició al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i ens recorda que hi ha creadors que fusionen art i vida i no hi fan diferències de manera absolutament radical i compromesa. Artista fonamental per a l’evolució de les arts performatives a Llatinoamèrica, Hincapié va portar a l’art la seva vida, el seu cos i tot allò domèstic i quotidià. El dia a dia convertit en art, amb un alt component poètic. La domesticitat feta poesia.

I és que assistir a una performance de María Teresa Hincapié hauria de ser tota una experiència. Podien durar hores o dies, raó per al qual ella parlava de les performances com a “entrenaments”, tant corporals com mentals. El seu propi cos era el seu material de treball principal. Podia caminar durant 21 dies, estar tancada en un aparador les 8 hores d’obertura d’un local comercial durant tres dies o viure en un museu durant sis dies. Era una resistència corporal destinada a fer surar les contradiccions de la hiperproductivitat i el consum massiu. Ella ja no és amb nosaltres des del 2008, ja que va marxar massa aviat per culpa del càncer, però els missatges que hi ha al darrere de la majoria de les seves obres com que som natura, la consciència del cos, la necessitat del ritual, la meditació i l’alentiment, per exemple, són més vigents que mai.

Vistes de l'exposició. Foto: Miquel Coll

L’exposició, feta en col·laboració entre el Museu d’Art de Medellín i el MACBA que estarà oberta fins al 26 de febrer de 2023, parteix del moment en què el 1987, Hincapié, cansada de fer d’actriu secundària en el teatre, va dur a terme l’acció Si aquest fos un principi d’infinit, títol que també s’ha utilitzat per a aquesta exposició. En aquesta seva primera incursió en l’art performatiu, Hincapié va portar les seves pertinences personals al Teatre Cuba de Bogotà i hi va viure durant tres dies fent tota mena de tasques com netejar però també d’oci, etc. Aquesta primera performance va tenir una mena de continuació en les accions posteriors com l’espectacular Una cosa és una cosa (1990), en què va portar en caixes les seves pertinences personals –des de roba a coberts– i les anava col·locant en forma de greca prehispànica per després tornar a desfer la forma i tornar a construir-la. La instal·lació dels objectes es reprodueix en el terra del MACBA. En aquesta acció ja incloïa alguns elements com la repetició i el sentit ritual, característics de la seva obra. La inclusió d’objectes a la seva pràctica artística és més conseqüència d’una “recerca de la seva pròpia quotidianitat com a dona, mare soltera, treballadora i artista, que no una reivindicació de l’objecte”, segons explica Emiliano Valdés, cocomissari de l’exposició amb Clàudia Segura.

En l’exposició, a través de fotos, vídeos, instal·lacions, documentació escrita per la mateixa artista, diapositives, testimonis visuals i material d’arxiu, es va repassant la trajectòria d’una artista que convertia la seva experiència vivencial i corporal en obres d’art. A l’acció Vitrina (1989), Hincapié es va tancar tres dies a l’aparador d’un establiment comercial al centre de Bogotà amb una bata blava de fer neteja. L’artista interpel·lava els vianants amb preguntes escrites al vidre com “Vostès creuen que això és teatre?” o afirmacions com “Soc una dona que vola”, “Soc una dona blava”, “Soc una dona sense cor” o “Soc una dona puta”.

María Teresa Hincapié
Vitrina (fragment), María Teresa Hincapié, 1989/2020. Performance de llarga duració al local comercial de l’edifici a l’Avenida Jiménez con Carrera 4º, Bogotà. Cortesia Col·lecció particular

Una de les seves performances més conegudes és Viatge al fons de l’ànima cap a allò sagrat (1995), que va consistir en una caminada en silenci de 21 dies entre Bogotà i San Agustín, menjant només pa integral, panela, mel i fruita. El camí va acabar en un important parc arqueològic de la cultura precolombina, però el trajecte estava farcit de zones de conflicte per la guerrilla, pels paramilitars i també pel perill de ser atacada sexualment. A la pregunta sobre per què aquest pelegrinatge era art, Hincapié va respondre: “Perquè aquesta no és l’època de fer quadres, pintures o objectes per vendre. Caminar fins a San Agustín no és una obra d’art, sinó una proposta artística, perquè l’important és tenir una actitud davant la vida i davant la societat”.

A la performanceAquesta terra és el meu cos (1992), va viure als jardins dels patis d’una biblioteca de Bogotà cuidant-ne els parterres, sembrant, alimentants els ocells i dormint. I va escriure aquest text: “Aquesta terra és el meu cos. El cel és el meu cos. Les estacions són el meu cos. L’aigua també és el meu cos. El món és tan gran com el meu cos. No penseu que només estic a l’est, a l’oest, al sud o al nord. Estic a tot arreu”. En una altra ocasió, l’artista va experimentar viure com Joana Inés de la Creu en una petita cel·la i va cobrir de flors grogues una parcel·la de la mida d’una d’aquestes cambres. En la seva intenció radical d’unir vida i art, Hincapié també va crear un espai per a la convivència i residència d’artistes, molt allunyat dels nuclis habitats i on només es pot arribar caminant. Avui en dia és el fill de l’artista, Santiago Zuloaga, qui gestiona aquest espai.

Vistes de l'exposició. Foto: Miquel Coll

En els darrers anys de vida, les seves accions es van anar sofisticant i embellint com és el cas de L’espai es mou poc a poc, una versió de la qual es va poder veure a la Biennal de Venècia del 2005 a l’exposició comissariada per Rosa Martínez. Sobre una projecció de la pel·lícula Baraka, de Ron Fricke, l’artista caminava lentament en una escenografia amb una estrella de terra al centre i materials que simbolitzaven els diversos elements alquímics. Ara, al final de l’exposició, es pot veure una reproducció d’aquesta bonica i meditativa performance

Ja que no és fàcil exposar l’obra d’una artista que va basar les seves creacions en obres efímeres i que ja no és entre nosaltres, s’ha demanat a d’altres artistes que realitzin obres que en certa manera reinterpretin les de María Teresa Hincapié. El col·lectiu Mapa Teatro ha fet una instal·lació sonora en forma del símbol de l’infinit on, si es camina sota la peça, es pot escoltar un poema recitat per Hincapié. Coco Fusco presenta un vídeo amb un pelegrinatge marcat per l’epidèmia de la covid i, finalment, María José Arcona proposa una sèrie de moviments a través de tot el museu amb un grup de performers que el visitant podrà trobar de dijous a dissabte de 12 a 19 h i els diumenges de 10 a 14 h.

Foto: M.F.C.

María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d'infinit

Fins al 26 de febrer de 2023 al Museu d'Art Conrtemporani de Barcelona (MACBA).

La primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié (1954–2008), artista colombiana especialitzada en el que podríem anomenar «la poètica de la domesticitat» en la performance, transformant accions rutinàries en actes simbòlics per crear una metodologia en la seva pràctica.

Data de publicació: 19 d'octubre de 2022
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze