El palau Solterra –la senyorialíssima casa del marquès de Robert a Torroella de Montgrí– és impressionant. Actualment, és la seu del Museu de Fotografia Contemporània (nacional i internacional) de la Fundació Vila Casas. Compta amb mostres de Francesc Català-Roca, Joan Colom, Xavier Miserachs, Joan Fontcuberta i, si el visiteu durant aquest juliol i fins ben entrat el novembre, podreu trobar també la primera retrospectiva de Marta Sentís (Barcelona, 1949). Es tracta de més de dues-centes fotografies aplegades sota el títol Tots els dies són meus, comissariada per Alejandro Castellote.
Refreneu l’impuls de pujar per l’escalinata de l’entrada i quedeu-vos a la planta baixa, que viatjareu. És la crònica fotogràfica d’una intensa vida nòmada, que no para de moure’s –ah! La curiositat– ni durant el confinament. Va ser l’època en la qual va poder tornar a constatar que l’essencial del viatge, de qualsevol viatge, és l’actitud mínimament inquisidora de qui s’obre a descobrir. Durant el temps de covid, per exemple, fotografiava detalls de plantes del seu jardí i les enviava als seus amics fent palès dues preses de contacte: amb la quieta vitalitat immediata i amb el seu esperit eminentment relacional. Doble delicadesa.
Gens Lonely Planet
No espereu trobar fotografia de viatges, quan llegiu que Marta Sentís ha viscut i treballat a tants llocs diferents és fàcil imaginar-s’ho. Imaginar-se que aneu a veure una altra versió del National Geographic amb el benentès que l’artista ha vist molt més món que el comú dels mortals. De petita va viure a París i part de l’adolescència a Palafrugell, Florència, Perurgia i Oxford. A Londres va començar a trobar el gust per la fotografia que professionalitzaria a través de l’estada a diferents països africans com a reportera de diverses agències de l'ONU. Més endavant, es trasllada a Nova York, a l’efervescent SoHo, investigant la cultura afroamericana, i després continua el seu treball a Brasil. Roda el món i torna al Born. Bé, no sé si al Born, però si a algun lloc concret de Barcelona on resideix l’actual mirada d’aquesta fotògrafa impressionant, també, en el sentit literal: algú prou tenaç per fotografiar durant vint anys les seves impressions d’arreu on ha estat.
Fusió amb la realitat d’acollida
No veureu cap peu de foto sota les instantànies exposades a les diferents sales del recorregut. Vull dir que si teniu la curiositat de saber quin és l’escenari exacte de cada fotografia, haureu de recórrer al catàleg. Millor així: es precisa mirar a través de cada escena de realitat concreta, enllà del prejudici cultural (el nostre), enllà del prejudici temporal (el contemporani respecte del passat) i enllà de l’estetització de l’estranyesa o d’allò que la frega sense voler: l’exotisme que no vol ser bonic, però que resulta artístic.
És un viatge en el temps que trenca també la barrera de la categorització. No hi ha gent humil, hi ha gent que viu com només es pot viure quan no t’observen, des de la quotidianitat privadíssima sense intrusos. Suposo que això –la invisibilitat, la integració per aconseguir no ser un intrús que fotografia– s’aconsegueix de diverses maneres, però se me n’acudeixen dues: el fet de ser dona estrangera i parlar diverses llengües, eines que segur l’ajudaren a imbricar-se amb la realitat d’arribada.
Una quotidianitat que ens resulta impactant
Va ser a partir de 1973 que Sentís va fotografiar indrets i enclavaments a Orient i Occident, allargant les seves estades, convivint –això queda palès a les fotografies– amb la gent que la va acollir. Mireu els interiors, mireu a través de les cambres el món que se’ns mostra: els cossos que jeuen i prou a Khartum, el Sudan. A les Maldives, al Lemen o al Brasil; els picats de les dones cairotes (tan acostumades a veure la vida des d’una finestra, el carrer des d’una finestra, la faceta masculina des d’aquesta perspectiva, a ulls nostres, d’ocell engabiat). Hi ha llibertat a les fotografies i desinhibició gens buscada. A dins i a fora. Retrats i instantànies d’unes civilitzacions lluny del nostre abast, però que també ens diuen que la gent s’assembla molt a tot arreu.
Gaudir dels fruits de la incertesa
El comissari diu de Sentís que va aprendre a transitar la vida sense plans previs –per això trobava una sort el fet de perdre vaixells–, enfrontant els espais sense gaire informació. O amb una informació precària, com la del visitant que entra a veure aquesta mostra. Es coneix, continua Castellote, que el joc que proposa té una regla clara: abraçar la incertesa intrínseca a tot viatge valent. “Tot convivint amb la incertesa, com una espècie de nodridora que l’acompanya als viatges i com una amfitriona que sempre la rep quan arriba a un lloc desconegut (...) No hauríem d’esperar certeses davant d’allò que desconeixem. Marxar de viatge sense un relat escrit per endavant”. Per això el que tenim a Tots els dies són meus, no és un reportatge documental que vulgui explicar-nos la realitat sencera d’un lloc i d’un moment per si mai podem viatjar-hi, buscar amb avidesa l’escena promesa per la bella fotografia.
El temps de tantes vides com la nostra
Però sí que queda aquesta sensació que les persones fotografiades són propietàries absolutes del seu temps, que el tenen tot. I això xoca amb la impressió primera: ¿com pot algú que està als marges dels paràmetres occidentals del benestar econòmic i de consum, posseir un bé tan preuat? ¿Naixerà mai en nosaltres aquesta consciència i la podrem desvincular del tedi?
Tots els dies són meus pren inspiració d’unes paraules de Pessoa que ens diuen d’assumir la nostra individualitat en un món ple d’atzaroses biografies: “Si després de morir-me volguéssiu escriure la meva biografia, no hi ha res més simple. Tan sols té dues dates: la del meu aniversari i la de la meva mort. Entre l’úna i l’altra els dies són meus”.
