Un dels episodis més reeixits de la sèrie The Crown és el que tracta de la trobada entre el primer ministre Winston Churchill i el pintor Graham Sutherland. Per commemorar el vuitantè aniversari de Churchill, alguns membres de la Cambra dels Comuns i dels Lords van demanar a Sutherland que li fes un retrat. Va anar a casa del primer ministre i en va prendre alguns apunts del natural, mentre xerraven. El pintor va despertar la simpatia de Churchill. Ara bé: el dia de l’aniversari, quan van desvelar el retrat que Sutherland li havia fet, el primer ministre va treure foc pels queixals. L’havia reflectit tal com era –vell, decrèpit, impotent–, no com ell es volia veure. De tot això va la nova exposició del CaixaForum Barcelona, La imatge humana, que es pot visitar fins al 22 d’octubre. Va d’art. I de vulnerabilitat. Però també de poder. I de déus.
Algú podria dir: “¿Com és possible fer una exposició sobre la figura humana? És un tema massa ampli.” Per això, no han intentat abastar l’inabastable, sinó que s’han concentrat en una sèrie d’experiències, d’aquelles que posen l’accent en l’infinit i d’aquelles que reconeixen que més aviat som finits: d’una banda, la perfecció, la transcendència, el poder; d’altra, la individualitat i el canvi. L’exposició arranca amb un vídeo de l’artista Óscar Muñoz. Es veu com l’artista es dibuixa a si mateix al damunt d’una pedra. Ho fa amb un pinzell i amb aigua, de manera que, quan l’aigua s’asseca, Muñoz ha de recomençar l’autoretrat. Durant trenta minuts, l’artista insisteix a dibuixar-se, a plasmar-se, mentre que el sol evapora la seva imatge un cop i un altre. Tota la nostra cultura està marcada per aquest gest, per aquesta pregunta: ¿qui som?
La primera experiència que comentàvem era la de la perfecció. És precisament el contrari del que ens mostraria el vídeo de Muñoz, que du per títol Retrat/intent (2003-2004). ¿De què ens serveix pensar la perfecció, el paradís, l’ideal? Precisament per veure el que no és d’aquest món, el que no tenim ni tindrem mai, l’inassolible. Ens podem conèixer a través d’allò que som o, en aquest cas, a través del contrari del que som. Tot sovint, en l’art, la perfecció ha pres la forma de la bellesa ideal. Harmonia, proporció, simetria… Fins a temps molt moderns, aquestes nocions de bellesa no s’han qüestionat. Si posem en paral·lel algunes peces de La imatge humana, el contrast és fabulós: tenim, d’una banda, el Nu (per a Sedfre) (1969) del pintor de pop art Tom Wesselmann, en què el cos llis i despersonalitzat d’una dona és reduït a les seves zones erògenes (la bellesa ideal sovint ha estat una eina per a l’opressió patriarcal); d’altra banda, tenim un gravat de Los caprichos (1799) de Goya, aquell, anomenat “Hasta la muerte”, en què una anciana insisteix a empolainar-se davant d’un mirall mentre els altres es riuen d’ella. La cosificació de la model de Wesselmann, l’alienació de la vella que manté la vanitat fins a l’últim moment… ¿no ens parlen també de nosaltres, de filtres d’Instagram amb què pretenem veure’ns millor o cirurgies estètiques amb què ens estandarditzem els cossos?
Una altra experiència és la transcendència. Hi ha hagut religions, com l’islam o el judaisme, que han condemnat la representació de Déu. Altres l’han potenciat; han donat forma humana als seus déus i n’han adorat les escultures. D’això, els de tradició catòlica en som especialistes. A La imatge humana hi trobem l'esbós d’uns angelets de Rafael o el gravat d’un Crist crucificat del Rembrandt més fosc, però també anem més enrere en el temps: retrocedim fins a la civilització egípcia, amb una escultura d’Amon-Ra (una fusió entre el déu sol Ra i un déu local tebà) d’entre el 664 i el 525 aC.
La filosofia contemporània ja va fer notar que hi ha un vincle estret entre el llenguatge teològic i el polític. Aquí, retrobem déus i sobirans a través de les seves representacions, sempre superlatives. Si hem vist com es representa la divinitat, ¿com es representa el sobirà? Un oli amb què Luis de Madrazo imagina Isabel la Catòlica, amb qui Isabel II, a través de la distància dels segles, volia ser comparada; una divertida estatueta de porcellana de Mao Tse Tung o fins i tot un pin de Barack Obama amb colorit pop. Potser la funció política de la figura humana sigui la més estratègica: ¿què fa que un líder sigui un líder? En part, que els altres el reconeguin com a tal. La visió de l’humà que rau aquí pot ser tan magnànima com la d’un déu.
Ens reconeixem més fàcilment en les experiències de la individualitat i del canvi. La individualitat té a veure amb el gènere del retrat, que, per definició, plasma els trets d’una persona concreta, com en el Retrat de Jan Wildens (c. 1627-1632) del sempre elegant Anton van Dyck. Però, a través del retrat, no només llueix la singularitat de l’individu; el retratat pot ser vist desposseït de les seves característiques més pròpies, com a símbol d’un gremi o de qualsevol categoria que l’ultrapassi: és el cas del funcionari egipci Mery, que seu amb la mateixa parsimònia que l’escultura d’Amon-Ra. Les escultures que els egipcis feien d’una persona difunta no pretenien representar-la, sinó capturar el seu esperit; pot sonar estrambòtic, però també nosaltres vivim a través dels objectes. Em pregunto si la dimensió simbòlica dels egipcis seria més rica que la nostra; si, desencantant el món i abandonant el pensament màgic, no ens haurem desfet també d’alguna cosa valuosa.
La imatge humana es clou amb una part sobre el canvi, les transformacions. Com han observat pensadors com Paul B. Preciado, viure és passar d’una banda a l’altra, canviar. No ens mantenim immutables sinó que oscil·lem entre la consciència i l’inconscient, entre la ment i el cos, i, finalment, fem el pas definitiu, el que separa la vida de la mort –si no és que l’estem fent tota l’estona. Una estàtua romana de Dionís ens recorda la nostra naturalesa canviant, mentre una tela d’Antoni Tàpies, Maquillatge (1998), en què el rostre de l’artista és empastifat brutalment amb unes pinzellades blanques, ens amenaça des de la paret: “La persona que creus que ets és solament una aparença”, sembla dir-nos.
De tota l’exposició, però, em quedaria amb una escultura diminuta, feta per l’artista japonès Hamada Chimei. El seu nom és Home repenjat en una crossa (1993) i mostra un individu –¿potser un veterà de guerra?– amb la cama esquerra mutilada. Se sosté difícilment. La vulnerabilitat del seu estat contrasta amb la matèria de què està fet, bronze. Un cos transformat per la tragèdia, no per voluntat pròpia. Però, en observar aquesta escultura, no només sentim angoixa. També hi ha un fons de calidesa, de proximitat, que tal vegada tingui a veure amb les seves dimensions: ens cabria entre les mans.
La figura humana, en les distintes formes que pren en l’art, té un sentit completament ambigu. Tant pot servir per enaltir la bellesa ideal, o un déu, o un líder, com per revelar la precarietat de l’existència. Un dels comissaris de l’exposició, Brendan Moore, parla d’aquestes obres com d’“encarnacions del nostre coneixement de la vida amb totes les seves possibilitats i limitacions”. Amb totes les seves possibilitats i limitacions. Avui, ens preguntem més que mai què vol dir ser humà i, si aquesta pregunta té resposta, no deu ser gens fàcil. La imatge humana no ofereix solucions –l’art no serveix per a això–, però sí que obre camins. Tot saltant d’època en època, de país en país, de cultura en cultura, ens ensenya qui volem ser, qui som, qui creiem que som.
