Un any sense Jordi Fulla

No sé si les efemèrides són els signes de puntuació de la vida, però, si és així, avui celebrem un punt i a part dels que fan agafar aire per poder seguir llegint. Ja fa un any de la mort de Jordi Fulla, artista de referència en el panorama contemporani català, conegut i reconegut per la seva pintura evocativa i silenciosa. Desapareixent va deixar-nos a tots callats i en suspensió, esperant que alguna cosa ens tornés a la realitat, flotant com les pedres de les seves obres.
 
Quatre nits abans de la seva última vam anar a fer copes després de celebrar una taula rodona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, en el context de la mostra Llindar i celístia, que havia inaugurat pocs mesos abans. Aquella nit la vam acabar a les cinc del matí, empatxats de riure i de beure, i ens vam acomiadar al final de les Rambles rient de ves a saber què o qui. Ingenus.  
 
Les nits amb Jordi Fulla eren sempre la mateixa: ens trobàvem després de les set de la tarda i començàvem parlant d’art, submergits en una atmosfera altament angoixant. La seva visió de l’art contemporani era absolutament pessimista i criticava, des del convenciment més absolut, el tracte que rebien la majoria d’artistes per part de museus, institucions i galeries. Creia en la feina dels creadors, la defensava i l'estimava sense cap ombra de dubte, i no podia entendre la desprotecció a la qual estaven sotmesos la majoria d’ells. Gràcies a Déu, la segona part de la trobada millorava considerablement: quan ja tot ens semblava insalvable, depriment i horrible, alguna cosa massa graciosa ens passava pel cap, la vomitàvem, i allò ens treia de la campana pessimista on havíem començat. Rèiem fort, com a tret de sortida, i entràvem de ple a analitzar el circ de l’art català contemporani pixant-nos de riure. Els que sortíem més perjudicats i ridiculitzats, sense cap mena de dubte, érem nosaltres dos, i col·lateralment rebia algun artista, crític o galerista, que variava en funció del dia. 
 
En Jordi odiava la humanitat des d’una òptica àcida i irònica. Potser per això a les seves obres no hi apareixia cap rastre humà, ni per accident. La humanitat era un error, un absurd, i el nostre pas per aquest món absolutament prescindible. Ho tenia clar i ens ho deia sense embuts. Molts recordem el seu discurs el dia que feia cinquanta anys: amb un cigarro a la mà i cara seriosa, ens va venir a dir que aquella celebració no tenia cap mena de sentit i, per descomptat, no ens va donar les gràcies per ser-hi. Tots sabíem que, si no hi haguéssim sigut, no ens ho hauria perdonat mai.
 
Des d’aquest cinisme encantador, Jordi Fulla ens mirava a tots per sobre de l’espatlla, però ens volia allà, per riure amb nosaltres i de nosaltres. A tots els que ho volíem, ens feia partícips del seu procés creatiu i de l’evolució de la seva obra, que concebia amb una seriositat preciosa. Com també ho era el resultat final: no llocs que sostenien gotes, icebergs i glaceres en suspensió. Per contemplar les seves obres calia aguantar la respiració un segons i després respirar fluix, per no molestar-les. Tot i la seva aparença fràgil i delicada, eren obres valentes i plenes de veritat.
 
A l’univers de Jordi Fulla tot podia ser mentida. Tot, menys la pintura.
 

* Fotografies de Llindar i celístia, l'exposició que Jordi Fulla estava fent al Museu Can Framis:

1.

2.

3.

4.

5.

6. 

7.

8.

9. 10.

11.

12.

13.

14.