Adrià Olmedo
Tenia curiositat per anar a l’exposició de William Turner (1775-1851) al MNAC, La llum és color, i vaig preparar-me veient Mr. Turner, una pel·lícula de 2014 dirigida per Mike Leigh i basada en la vida del gran paisatgista romàntic anglès, que segueix la seva trajectòria professional i la seva evolució estilística. Timothy Spall dona vida al protagonista, i fa una feina impressionant convertint aquell pintor excèntric i rondinaire, i al mateix temps adorable, en un paio creïble que a ningú li importaria tenir com a amic. És un personatge fantàstic i és el millor de la pel·lícula, juntament amb la fotografia.
Hi ha una escena en què Turner s’interessa pel funcionament d’una càmera fotogràfica (mentre li fan un retrat) i reflexiona sobre les conseqüències que la fotografia tindrà per a la feina de pintors com ell. Bàsicament, cronistes de la seva realitat, viatgers que captaven escenes que descobrien pel món, i les interpretaven. Em pregunto com hauria estat l’obra de Turner si hagués estat fotògraf en comptes de pintor. Hi veuríem els mateixos paisatges? No ho crec. Oblidem per un moment les limitacions tècniques de l’època i afirmem que la fotografia és objectiva. Potser la més objectiva de les arts figuratives? Potser. Però a Turner no li interessava ser objectiu. L’objectivitat no està convidada a formar part del paisatge, en els seus quadres. No va ser, precisament, l’aparició de la fotografia, la que el va empènyer a allunyar-se del realisme en la seva obra? És versemblant.
Les obres exposades ara a Barcelona mostren una altra evolució: amb el pas del temps, els quadres de Turner s’il·luminen, abandonen els negres purs i es lliuren a una paleta de colors més suaus. El mateix camí que recorre cap al conceptualisme. Desapareixen els detalls. S’esborren. Es difuminen. I, al mateix temps, hi ha una constant, un element que apareix invariablement: el sol. Sempre representat de forma gairebé etèria, com un raig de llum divina de color daurat que inunda el centre de les seves pintures.
Potser la pel·lícula no mostra tots els canvis estilístics de l’obra de William Turner -no hi ha negres, ni ombres-, ni tampoc la manera com els seus contemporanis es burlaven del seu estil més conceptual sense imaginar que seria un precursor de moviments futurs -com l’impressionisme-, sinó que decideix centrar-se en el més important de cara a la història que vol explicar: aquella llum intensa i daurada que il·lumina gairebé totes les escenes. Com si es preguntés com ho hauria vist, Turner, tot plegat, o què hauria fet si en fos director de fotografia.
A la pantalla, el groc és dominant. Hi ha moltes escenes situades davant de precioses postes de sol. La pel·lícula ens mostra així l'omnipresència del sol en la vida del pintor, la seva importància, la seva obsessió per aquella bola de llum que pintava sense definir-la del tot, que no podia deixar de mirar. La llum com a centre absolut de la seva obra. La seva tria personal. La seva obsessió més constant, que va acompanyar-lo fins a la mort. Diuen que les seves últimes paraules abans de morir van ser: «El sol és déu».
Podeu visitar l'exposició Turner. La llum és color al MNAC fins a l'11 de setembre.
