Redacció
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos,
quin raig de foc que sento
a dintre meu.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau,
quines coses més estranyes
que passen prop de mi.
Què passa aquí? On soc?
Que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant,
vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts,
poc a poquet l’hivern,
tots passant un camí
havent-ne tants i tants
i tantes coses més
que neixen cada instant
a la vida.
Espero tant de tu
que esperant moro amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d’enemics,
tot contra tota vida,
cops amagats,
muntanyes de paranys,
enganys i més enganys,
paraules sense lletra,
imatges sense vida,
i una arma prop la mà,
per al que passi demà.
Espero tant i tant de tu,
que no mato el meu cos,
segueixo amb tots.
Un pensament però
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts,
per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tant a dins de nosaltres,
aquells que fan possible
l’esperança de viure
morint a cada instant,
un dia qualsevol
serà la vida i tots.
Per tant i tantes coses més
seguim. Us esperem.
Canto a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanco els ulls, baixo el cap,
la sang em puja al cap,
i el cor em diu que sí,
i el cervell em diu que sí,
i en tot en mi és un sí,
que mai no acabarà,
canto a la vida, sí.
