Cançó d'autor a ritme de reggae

El centre de la ciutat de Manresa bull. És el gran cap de setmana. Milers de persones passen per la capital del Bages amb ganes de descobrir i consumir cultura tradicional. De veure teatre, circ, dansa, espectacles de carrer i d’escoltar música, molta música. És la Fira Mediterrània que un any més –i ja en són 21– omple carrers, places, teatres, sales de concerts i espais diversos amb actuacions de tota mena, d’aquí i de fora, projectes nous i no tan nous. Més de 150 propostes per triar i remenar durant quatre dies.
 
Als afores, a la sala Stroika també hi comença a haver moviment. Es va omplint a poc a poc. El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura i Xerramequ i els Aborígens hi presenten el seu nou disc, Sessions ferotges. Es fa difícil dir si és públic que va a veure el Feliu Ventura cantautor o és un públic més d’amants de la música jamaicana, que hi van també cridats per l’actuació que hi haurà després: ni més ni menys que The Skatalites, uns històrics d’aquest gènere musical.
 
El mateix Feliu Ventura és ben comprensiu: “La gent que ve a escoltar cançó d’autor no entén què està passant i els que venen a escoltar música jamaicana tampoc”. I és que d’entrada la proposta pot semblar estranya: cançons d’Ovidi Montllor i del mateix Ventura a ritmes jamaicans. Però tan bon punt comencen a tocar els temes de Sessions ferotges, amb Marc Serrats a la guitarra, Arnau Caparó als teclats i David Viñolas a la bateria, la cosa sona la mar de natural i la reacció del públic no es fa esperar. Balla –ballem– temes dels dos cantautors valencians a ritme de reggae i de rocksteady. Això sí, tots menys Feliu Ventura, que abans de començar a cantar ja avisa que no és de moure’s gaire. Almenys dalt de l’escenari.
 
Durant tot el concert el repertori va d’aquí cap allà, d’Ovidi Montllor a Feliu Ventura i de Ventura a Montllor. Sonen M’aclame a tu, País de carretera i Alacant, del de Xàtiva, i de l’alcoià Perquè vull, El desesperat i un Va com va, que la banda dedica al “nostre amic Jordi Cuixart”.
 
I precisament no es tracta només de ballar. Havent-hi Feliu Ventura i Ovidi Montllor pel mig no hi podia faltar el component de compromís. Amb Arrapar o acaronar, l’únic tema inèdit del nou àlbum, arriba una crida de respecte cap a les dones “que han de poder entrar a les sales de concerts com aquesta sense haver de tenir por que ningú les toqui”. O La fera ferotge, una cançó en què Ovidi Montllor parlava de la lluita durant el franquisme per recuperar els drets fonamentals d’expressió i de manifestació, una lluita que ens transporta a moments ben actuals.
També estan a l’ordre del dia les manifestacions antifeixistes, i se n’espera una de grossa per la Diada al País Valencià el 9 d’octubre, diu el cantautor just abans d’entonar El darrer somriure, una cançó dedicada a Guillem Agulló, assassinat fa 25 anys pel feixisme. Algú del públic no es pot estar de cridar “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”.
 
Feliu Ventura ja fa anys que ha demostrat amb escreix la seva qualitat d’autor i al Stroika ho fa també com a intèrpret gràcies a tot aquest repertori que Xerramequ i els Aborígens han sabut transportar de meravella al seu terreny jamaicà.
 
L’actuació la tanquen amb Recorda respirar, una cançó sobre unes dones que s’estimen i, ja als bisos, la rematen amb Serà un dia que durarà anys i Tot explota pel cap o per la pota.
 
Però al Stroika ningú es mou, la nit no s’ha acabat. Ni de bon tros. És el torn de The Skatalites, considerats els pares de la música jamaicana moderna, una banda llegendària que potser, només potser, ha aconseguit que Feliu Ventura no se n’hagi pogut estar i hagi ballat en un raconet. Això sí, discretament.