Foto: Columbia Records
Amb pocs músics he tingut el vincle emocional que mantinc amb Bruce Springsteen; només amb dos més, de fet. Per això, en veure que tothom parla del seu últim disc, publicat fa tot just quatre dies, m’he animat a dir-hi la meva; per això i, si he de ser sincer, per oblidar el partit de dissabte.
Cap dels últims discs d’Springsteen no havia aixecat l’expectació d’aquest. Les primeres crítiques parlaven de la seva millor obra en dècades, un retorn a les arrels –un altre– que alguns s’atrevien a situar per damunt de fites incontestables de la seva discografia com el Born in the USA o el Tunnel of Love. Tant d’entusiasme em va amoïnar –els catalans, sobretot els del Barça, ja ho tenim això, són molts anys de jugades mestres i Coutinhos– però va arborar-me les ganes d’escoltar les noves cançons, i també l’enveja, ratllant l’odi, a tothom que, com si fos una sentència d’un tribunal espanyol, en parlava a les xarxes abans no s’haguessin publicat. Entre aquest allau de comentaris vaig trobar, per sort, les primeres crítiques carnisseres que ja el titllaven d’enganyifa i autoparòdia. No tot eren elogis i vaig poder respirar una mica.
Springsteen ha gaudit sempre d’un fervor popular per damunt d’altres contemporanis seus, figures indiscutibles de la música de l’últim mig segle. Més enllà d’un llegat discogràfic immens, a l’alçada de molt pocs, que no perdré ni un caràcter més en valorar, aquesta estima se l’ha guanyada als escenaris. Assistir a un dels seus concerts amb la E Street Band, la seva banda de tota la vida, és una experiència que no s’acostuma a oblidar, recitals de tres o quatre hores, sense treva, on sembla que li vagi la vida en cada acord. He estat en concerts de Dylan on semblava que l’insigne premi Nobel s’avorrís com una ostra i que el públic més aviat li fes nosa. Altres monstres, com Van Morrison –el segon del meu Big Three particular–, són capaços de fer-te levitar en un concert –hi ha dues proves fefaents en forma d’incommensurables dobles en directe–, però només si té el dia bo; si no, pot passar-se l’estona barallant-se amb tothom, públic, tècnics de so, músics i amb ell mateix, fins arribar a extrems com posar un rellotge ben a la vista per deixar clar els minuts que falten perquè pugui fotre el camp sense dir ni adeu. Springsteen, no. Quan surt a l’escenari sembla que no hi hagi res al món més enllà del públic i la música, i cap altre lloc al món on desitgi més trobar-se que allà dalt. Com ell mateix ha explicat, no concep la vida sense concerts, i això, pels seus admiradors, és una benedicció.
La data de publicació pel comú dels mortals, un dia tan assenyalat com el 23 d’octubre, va arribar, vaig poder escoltar el Letter to you de dalt a baix, i vaig descobrir que Springsteen havia fet una trampa i un truc. Una trampa que de fet eren tres, perquè entre les nou cançons noves havia inclòs tres relíquies compostes fa gairebé cinquanta anys que eren, sens dubte, les tres millors cançons del disc. Tres joies que, sobretot dues d’elles, haurien brillat en qualsevol de les obres majúscules que el de Nova Jersey va publicar en la seva dècada daurada, als anys 70. Que Springsteen hagués decidit descartar fins avui unes cançons tan refotudament bones permet intuir la qualitat desmesurada del seu repertori, però convidava a una comparació més odiosa que mai amb el material nou.
Per això Springsteen, que és més viu que la gana, devia empescar-se el truc: aplegar tota la banda a la granja-estudi casolà que té a Nova Jersey per gravar les cançons en viu, tocant tots alhora, sense remescles, en només cinc dies. I encara els en va sobrar un. Gravar tot un disc en quatre dies no ha de ser necessàriament positiu –abans de publicar el The River, potser la seva última obra mestra, Springsteen va estar-se mesos tancat a l’estudi– però era la millor manera de potenciar l’esperit del directe, el seu indiscutible punt fort, el que el farà llegendari. D’aquesta manera aconsegueix que cançons que no són millors que les dels seus primers àlbums d’aquest segle –que no és pas poc, però venim d’on venim– sonin per damunt de les seves possibilitats. I jo que, a l’espera de la vacuna que em permeti gaudir-lo en viu una vegada més, me n’alegro.
