Li diuen el Boss perquè als inicis era l’encarregat de repartir els guanys de cada concert entre els músics. Avui és l’encarregat de repartir energia a cabassos, com si li hagués estat concedida en néixer per fer-la arribar als comuns dels humans. No em malinterpreteu, no pateixo un atac gros de mitomania, tot i que una mica sí, sinó de reconeixement. De tant en tant neix un petit geni, això va així.
Vaig enrere, fins als llimbs del que recordo amb una certa consistència i més enllà d’imatges fugisseres, com la de l’aniversari en què em van regalar un peluix de la Nuca (els de la meva generació recordareu els ossos d’aquell bosc amb canoes índies) o el mocador blanc onejant per la finestra aquell matí en què em duien de cap a urgències. El meu primer concert del Bruce va ser a la plaça de toros de La Monumental. L’any 1992, terriblement transcendent per a la ciutat, no era conscient que mai més tornaria a veure aquest fenomen del rock de tan a prop, gairebé a tocar. Aleshores jo era una jove que acabava el COU i que encara no sabia qui volia ser. Tampoc ara tinc clar que d’aquesta pregunta n’arribi a obtenir mai una resposta sòlida. Aquell 3 de juliol, però, em va semblar que ho podia ser tot.
Vaig baixar les Rambles, amb aquella calorada i acompanyada d’un amic que havia acceptat el joc, tot advertint-me que vindria amb mi una estona, però que tota la tarda allà plantats passant calor no ens hi quedaríem. Vam arribar a l’Hotel Meridien, on s’allotjava aleshores aquella banda. Un munt de gent s’amuntegava a la porta, pacient, mentre el porter els observava entre divertit i interessant, perquè ell sí que l’havia vist entrar i sortir diverses vegades. Aquella munió de fans s’esperaven amb llibretes i bolígrafs a la mà per esgarrapar un autògraf del seu ídol, en una època en què encara no dúiem una càmera de fotos a la butxaca. El meu amic se’n reia i jo, esverada, m’entossudia a negar que fos una boja devota qualsevol. L’has de veure, li insistia, en directe. I aleshores ho entendràs.
Tot d’una, quan no havien passat més de deu minuts, les portes es van obrir i amb aquell tarannà de cowboy desmanegat, va aparèixer el Boss. Somrient, es va acostar al grup de gent que es debatia allà a la portalada i un a un va signar autògrafs en llibretes i trossos de paper. Després va saludar i es va tornar a ficar a dins. De nou havia fet molta sort. Ja ho sé, li repetia a l’amic, que aleshores havia deixat de banda la incredulitat i s’havia contagiat de mi. Sé prou bé que és una persona de carn i ossos com qualsevol altra, però aquesta màgia on tot és possible no te la regala qualsevol.
L’he vist al Palau Sant Jordi, al Camp Nou i a l’Estadi Olímpic. Espais molt grans on els músics acaben esdevenint figures de Playmobil en un escenari immens, envoltats de llums, pantalles i altaveus. I, malgrat la multitud, la força, la vibració i el carisma de persona natural, propera i sincera que desprèn se m’acaben empeltant igual. L’he gaudit en família i amb amics, en parella, quan la meva adultesa començava a agafar forma i encara tots els camins s’havien de recórrer. L’he ballat quan ja havia fet algunes tries, encertades o no, que em condicionaven, tot i que no m’impedien tornar als disset anys. L’he cantat fins a l’afonia, quan ja era mare, també quan ho era per tercera vegada. L’he saltat quan em separava, quan descobria que la vida de vegades regala segones oportunitats i quan les hormones són molestes companyes de viatge.
No hi he parlat mai. No soc més que una mà que oneja entre les mil que es mouen a la pista al ritme que marquen una banda de rock i una veu que s’esgargamella, reproduint lletres que encara recordo amb detall, més de trenta anys després. Amb uns quants anys més a l’espatlla, ho ha tornat a fer. La sensació que, per uns instants, tot és possible. Marxo una vegada més amb I’ll see you in my dreams ressonant-me endins mentre la taral·lejo amb un somriure polit a la cara. Confio que no sigui cert això d’haver-lo de retrobar en somnis. Espero que aquesta bèstia musical continuï formant part del meu camí perquè, el dia que ja no hi sigui, em sabré una mica buida.
