Les mans llisquen pel teclat d’un piano de cua resoludament, melancòlicament. Darrere tenen una paret de formigó, on s’hi projecten formes: focs artificials, floridures, cercles concèntrics. Psicodèlia. I passió. Les mans són les de la pianista i matemàtica Laura Farré Rozadas; els visuals del fons els fa a temps real l’enginyera informàtica i artista Alba G. Corral. El concert té lloc en un auditori de la planta -5 del Museu de la Ciència CosmoCaixa, de manera que comparteix espai amb la zona del Bosc inundat i el capibara que hi habita. Els sons omplen la sala: alguna peça de Debussy, però també de compositors desconeguts per al gran públic, com el búlgar Dimitar Nenov i l’armeni Gayane Chebotarian. Així, de la mà de dues dones que treballen en la intersecció de la ciència i l’art, es va inaugurar MateMiFaSol. Un viatge sonor del caos al cosmos, que es pot visitar fins al 12 de gener.
Tota exposició que es presenti com a interactiva em desperta cert recel inicial, igual que els concerts immersius, tan en voga. Sí, possiblement s’aprèn abans fent les coses que veient-les, però soc del parer que, de vegades, hom vol que el deixin tranquil per observar a pler, tant com vulgui, sense estar pendent de si s’està “interactuant” de la forma correcta amb l’obra que es té al davant. Soc un defensor dels cartells de “no tocar” als mercats d’antiguitats, i els repartiria a més bandes.
Tot i així, és difícil resistir-se al tipus d’interacció que proposa MateMiFaSol. Al llarg del recorregut hi trobem instruments mai vistos que podem tocar: un cilindre amb forats que s’acciona en pedalar en una bicicleta i que pot crear diferents melodies segons si poses tacs de fusta en uns forats o en uns altres, uns micròfons que modulen electrònicament la veu… Tota l’estona hi ha la temptació d’acabar prement algun botó, de produir algun so.
A l’escola, les matemàtiques no eren el meu fort. I no sé música, per més que algun cop hagi intentat, inútilment, aprendre a tocar el piano. ¿Què em podria dir una mostra com aquesta, que precisament es proposa investigar la relació entre la música i les matemàtiques">
Anem un pas més enllà del zero: 0,00002. ¿Què vol dir aquesta xifra? 0,00002 pascals és el volum mínim que ha de tenir un so perquè sigui audible per als humans, sempre que no hi hagi contaminació acústica. Aquesta dada em porta a pensar en una anècdota del músic Brian Eno (Regne Unit, 1948), que es recull al volum Loops 1. Una història de la música electrònica al segle XX.
Es veu que Eno va patir un accident: el va atropellar un taxi. Quan estava convalescent a casa seva, un amic li va dur un disc de música d’arpa del segle XVIII. Quan l’amic va marxar el va posar. Va tornar-se a estirar al llit i, llavors, es va adonar que el volum estava massa fluix. No obstant això, l’esforç de tornar-se a aixecar i apujar-lo hauria estat excessiu. Ho va deixar estar; va continuar escoltant-lo tal com sonava: “Era una experiència molt bella. No podia escoltar més que, ocasionalment, els fragments més forts de la música. No percebia més que petites ràfegues de notes que m’arribaven per sobre del soroll de la pluja de fora, i de seguida tornaven a anar-se’n a la deriva. I vaig començar a reflexionar sobre la música com a ambient.” Eno és considerat un dels pares de la música ambient. Potser en el seu origen hi hagués això: un accident, un descuit, un volum massa baix.
En una altra sala de MateMiFaSol trobem dos objectes amb els quals no ens és possible interactuar (millor per a mi), perquè estan dins d’un expositor amb cristall: un sintetitzador Moog i un theremin, també de la marca Moog. M’és impossible veure un sintetitzador i no pensar en la discreta i revolucionària compositora Wendy Carlos (Estats Units, 1939), que precisament tindria una gran influència en la música d’Eno.
El sintetitzador havia estat inventat a finals del segle XIX però no es va començar a comercialitzar fins als anys seixanta. En una convenció, Wendy Carlos es va topar amb un tal Bob Moog, van establir una connexió rapidíssima i ell li va parlar del sintetitzador que havia creat. Carlos deia que Robert Moog era un científic que feia música mentre que ella era una música que feia ciència. En un episodi que recentment han dedicat a Carlos al pòdcast Switched on Pop, l’anomenen “la figura més significativa de la música del segle XX que menys gent coneix”, i és que, amb el seu disc Switched-On Bach (1968), d’un sabor absolutament kitsch, va canviar la percepció que la gent tenia de la música electrònica: en lloc de fer una cosa avantguardista i abstracta, es va dedicar a versionar grans clàssics, com Bach i Beethoven, amb el sintetitzador, tot portant-los al present.
Avui en dia, la música electrònica és àmpliament acceptada i fins diríem que la majoria de cançons pop són fetes amb recursos electrònics, però, en el moment en què Wendy Carlos es posa a crear, se’n tenien més prejudicis; es considerava que era una mena de música deshumanitzada. A MateMiFaSol també hi ha espai per als sons humans. De fet, per als més humans; per als produïts amb el cos. Més amunt dèiem que els batecs del nostre cor ens impedirien sentir el silenci absolut. En un sol dia, de mitjana, el nostre cor batega fins a 100.000 cops. No és, però, l’única part del nostre cos que produeix so.
Des de la cronobiologia es parla del cos humà com una mena de polifonia: pulmons, sistema digestiu… I penso també en els sons voluntaris: quan em faig cruixir els dits de les mans o l’esquena i algú que hi ha a prop s’esgarrifa. En un episodi que li van dedicar a la sèrie-documental Move, el bailaor flamenc Israel Galván (Sevilla, 1973) feia xocar les ungles de les mans contra les dents. “M’he adonat que el meu cos podria ser un instrument musical, perquè sona. Busco totes les parts del cos on sono: ossos, dents…”.
MateMiFaSol traça un camí del zero fins a l’infinit, però també dels sons més ínfims, aquests, els del cos, fins als de l’univers. En aquest sentit, fa referència a la classificació dels tres tipus de música que va proposar el filòsof Boeci al segle VI: hi hauria la música instrumental, que és la que fan els instruments i la veu; la música humana, que és la vida vista com una música de l’ànima i el cos; i la música mundana, la música de l’univers, entès com un tot harmònic.
Més tard, al segle XVI, l’astrònom i matemàtic Johannes Kepler va proposar una teoria impossible segons la qual els planetes, en girar, produirien una música còsmica, que seria més aguda o més greu segons la seva velocitat; formarien una mena de cor amb baixos, tenors, contralts i sopranos. Al centre de tot, al sol, uns àngels hi seurien i es dedicarien a escoltar-la. Theodor W. Adorno, filòsof i músic, que abominava del jazz, potser tenia algunes d’aquestes idees en ment quan va dir que “la bellesa és l’harmonia d’allò divers en la unitat”. Una harmonia que ens fa oblidar, per un moment, el caos que sembla governar-ho tot, com les mans que llisquen i reviuen Debussy en un piano de cua, com els focs artificials que, en una paret de formigó immensa, no acompanyen la música sinó que l’expandeixen. Al final del concert inaugural, Alba G. Corral ens confessava que estava baldada; Laura Farré Rozadas havia tocat al piano amb una gran vehemència i orquestrar els visuals simultàniament havia estat un repte. Malgrat la dificultat, el que des del públic es veia era tota una altra cosa: una harmonia.
MateMiFaSol. Un viatge sonor del caos al cosmos
Fins al 12 de gener, al Museu de la Ciència CosmoCaixa
L’exposició aborda la relació entre les matemàtiques i la música amb una clara voluntat lúdica i interactiva. Pren com a eix set conceptes numèrics que s’inspiren en les set notes del pentagrama.
