El George i jo

Em van comprar Faith a Andorra, una casset. Una casset que vaig demanar d’escoltar al cotxe només de pujar-hi per anar, per exemple, a Meritxell a passar el matí. Per a la mamà i el papà devia ser –es devien pensar– un pas ja imparable de la seva filla adolescent, tenia 14 anys, cap al món dels cantants actuals i ballar a les discoteques. Què deu estar començant, aquí? Però en realitat George Michael va ser l’únic amor musical de la meva vida nascut després del segle XVII, amb ell vaig tenir prou segle XX per sempre.
 
Era el setembre del 1987 i faltaven pocs dies per començar 1r de BUP al Montcau, i el fet d’entrar amb una casset amb música moderna dins el walkman i sota el braç em donava una confiança plena, de quarterback de metre noranta. Fins llavors perdia el cul per qualsevol novetat que tragués la Deutsche Grammophon i escoltava La passió segons Sant Mateu a tota hòstia tancada a la meva habitació i quan sortia per anar a dinar feia veure que no havia passat res.
 
Al Montcau vaig conèixer la Montse. Mai havia tingut cap amiga. I no sabia gaire si era amiga meva, d’entrada, perquè no sabia com es gestionava l’amistat ni quina cara feia, però sí que era conscient que prop seu em sentia desafiada a diversos nivells, i això em va estimular prou per sentir-la amiga meva. Tothom li tenia un respecte innegociable, malgrat que vivia obertament que tocava la travessera i llegia Kafka. Quins collons. Per entendre-la vaig descodificar el seu lloc al món i vaig descobrir-ne la fórmula: si no t’agrada, no miris, i vigila, que t’explotaré a la cara. La fórmula perfecta. I tampoc han canviat gaire les coses. Bé, amb els anys he après a matisar l’explosió, però mai no surto de casa sense pólvora.
 
I el George es va convertir en un dels nostres llocs, la meva banda sonora de no-cal-estar-sola-per-ser-feliç.
 
A partir del llibret de Faith em vaig anar aprenent totes les lletres de totes les seves cançons sense tenir ni la més remota idea del que deien, endavant i endarrere, des de tot el que hi havia de Wham! fins a l’últim disc que sortís. Era capaç de reproduir-les amb exactitud sense saber què volia dir I will be your preacher teacher o why should i imagine that i’d be a find for you. I com si es tractés d’un analgèsic pres molt abans que comenci el mal de cap, a poc a poc i a mesura que vaig anar aprenent anglès em van anar venint frases angleses a la boca relacionades amb coses que vivia o em passaven, i totes tenien a veure amb ell i les seves cançons.
 
Vam acabar primer de carrera i vam dir d’anar a Londres, amb la Montse. Bed and breakfast, però a Knightsbridge, des de la finestra del sotateulada vèiem la façana de Harrod’s i ens passàvem hores allà escoltant Listen without prejudice. Sobretot, Praying for time, i tampoc és que sortíssim gaire, i dèiem coses com estem respirant el mateix aire que ell o viu a Hampstead Heath, anem-hi.
 
Vam agafar el metro i a Hampstead la densitat d’oxigen filtrat pels pulmons del George va augmentar exponencialment. Com es notava. Els t’imaginesque anaven que volaven i ens vam passejar per totes les mansions que ens van semblar de l’estil de l’home que havia sabut combinar cowboys i àngels a la mateixa cançó sense parpellejar. Cap a mitja tarda, que allà venen a ser les dues del migdia, esgotades i sense resultats destacables vam tornar al centre i vam estar especulant sobre la possibilitat d’ordir una trola monumental que inclogués l’hem vist i ens hi hem fet una foto però ens han robat la càmera al metro. Quina bona olor que feia.
 
Podria dir que vaig deixar el cap al 1999, després del sedós Songs from de last century. Però vam quedar bé, cap tibantor, al contrari, vaig seguir-li totes les anades i vingudes amb el Ricky Gervais, que va gravar amb ell un especial de Nadal d’Extras pel qual li van donar un British Comedy Award. Un premi que Gervais no va voler anar a buscar –preferia un Golden Globe o un Emmy– i com a gest de miniagraïment va enviar un vídeo gravat ficat al llit justament amb el George.
 
I diuen que s’ha mort i el primer que penso és que també va ser un mestre de la pólvora. Si no t’agrado, no em miris, que mentrestant me’n fotré del mort i de qui el vetlla, i fins i tot avui, avui que el mort soc jo.
 
Descansa en pau, preacher teacher, i gràcies per tanta bellesa fins i tot després de Bach.