M'hauria agradat

M'hauria agradat viure en una masia
perduda entre alzines i pins vora el mar,
allà a l'Empordà,
amb una barca petita per sortir a pescar.
M'hauria agradat.

M'hauria agradat que per aquella finestra
mai hagués pogut veure aquell cotxe daurat
frenar massa tard,
o no trobar-me la mare la nit de Nadal
plorant d'amagat.

Però ningú em va avisar que es podia escriure una carta
com qui demana el menú per dinar.
Però ningú em va avisar i el cambrer no em fa cas
i tot sol, en silenci, m'acabo el meu plat.

M'hauria agradat que aquella promesa,
d'amor i tendresa,
no s'hagués transformat, després de tants anys,
en aquella carta distant, de comiat.
M'hauria agradat.

I m'hauria agradat poder ser a casa els vespres
tornant de la feina
i dormir quan el sol també ho fa.
M'hauria agradat.

Però suposo que això va com va,
i com sempre potser vaig fer tard.
I he de viure la vida
com qui encara somia
que potser s'acompleixi allò
que m'hauria agradat.
Però potser vaig fer tard.