Redacció
Durant el rodatge del videoclip de No fer tant vam patir un robatori. Mentre estàvem rodant-ne les primeres imatges al parc de la Pau, al costat del Fòrum de Barcelona, ens van rebentar la finestra del cotxe, a plena llum del dia i amb nosaltres a uns 60 metres. Es van endur tot el material que hi teníem: motxilles, càmera, mòbils, claus, carteres... un desastre! Et quedes destorçat quan et trobes amb això, perquè estàs amb tota la il·lusió de gravar un nou vídeo, posant-hi tota l’energia, i, de cop, patapam! A vegades posem play a un videoclip a Youtube o escoltem una cançó i no som conscients de la feina i l'esforç que hi ha al darrere, i molt més quan es tracta de projectes petits i autogestionats com el meu.
Vaig pensar que havia de buscar la manera de donar la volta a la situació i vaig decidir publicar-ho a les xarxes, i fer un Verkami per assumir un segon dia de rodatge i poder compensar una mica les pèrdues. No esperava una resposta així de gran: les mostres de suport i els missatges de carinyo de companys de professió, de gent que ve als concerts, que escolta la meva música, van ser constants. En poques hores es va sobrepassar l’objectiu del Verkami: a dia d’avui ja l’hem doblat, tenim el videoclip aquí i pràcticament podrem recuperar el valor material del que es va robar. Però el més important i necessari ha estat rebre, de tanta gent, tanta estimació i amor. Prometo que tota aquesta energia positiva serà retornada en cada concert, en cada cançó, en cada vídeo, i amb tot aquest amor acumulat. Tant de bo el món pogués funcionar molt més així, lluny del “jo primer”, del “jo més”, del “jo millor” i aprenguéssim d’una vegada que, a banda dels seguidors que tens o no a les xarxes, el compartir, la solidaritat o l’ajudar-nos té un valor immens i una força molt més potent del que ens imaginem.
No fer tant, sense parar de ballar, et cola frases com "que no es guanya ni es perd, diuen que potser el temps ni tant sols existeix", per fer-nos replantejar la saturació d’activitat que hi ha a la vida moderna, que no deixa espai al sentir i que es basa completament en l'esclavitud del fer. Aquesta cançó, que és el primer avançament del nou disc que es publicarà al març, és un cant a buscar la vida tranquil·la, a lluitar contra el ritme boig del capitalisme per entendre que no fer tant, malgrat que ens hagin venut el contrari, ens fa bé. És veure que la vida és prou curta com per estar buscant el rendiment constant, que el món no funciona amb aquesta lògica que ens hem imposat, i que, si no afluixem, serà un desastre pel medi ambient i per la nostra salut. I tot això amb música i ballant s’entén molt millor.
Que no es guanya ni es perd,
diuen que potser el temps
ni tan sols existeix.
Ho sento quan et veig,
que gran és l’univers.
Ja no hi vull pensar més,
que el món està sotmès
a grans dosis d’estrès.
I acabem tots igual,
sigui abans o després.
La brisa, la calor,
l’hamaca en suspensió.
l’energia tropical
i una conclusió:
No fer tant,
deixar lloc per sentir.
No fer tant,
buidar per poder tornar omplir.
No fer tant,
que el vent s’emporti el patir.
No fer tant,
em ve de gust a mi.
No li diguis al mar que hi posi més esforç,
o en aquell petit bosc que tregui rendiment,
pensant naturalment tot això no s’entén.
I els teus millors anys que has de ser productiu,
com a molt somiaràs quinze dies d’estiu,
i saps perfectament que això no està viu.
Als núvols s’hi està bé,
les plantes ho saben fer,
miro el sol que es va ponent
amb un pensament:
No fer tant,
deixar lloc per sentir.
No fer tant,
buidar per poder tornar omplir.
No fer tant,
que el vent s’emporti el patir.
No fer tant,
em ve de gust a mi.
Fitxa tècnica del single:
Música i lletra: Guillem Roma.
Producció musical: Panxi Badii i Guillem Roma.
Mesclat i gravat per Panxi Badii.
Masteritzat per Victor Garcia.
Músics: Didak Fernández, Adri Gonzalez, Guillem Plana i Guillem Roma.
Editat per U98Music.
Fitxa tècnica del vídeo:
Dirigit i realitzat per Guillem Roma.
Una producció de Black Bambi Video.
Ballarins: Julia Sanz, Joel Mesa, Josean Torres del Ser i Mirla Riomar.
Art i producció: Carla Rossignoli.
