Has-d’aconseguir-no-pensar és una frase ganxo. La puc dir de maneres diferents –Si penses, no te’n sortiràs; no pensis i toca; t’ho has de saber per no haver-ho de pensar–, les dic sovint a classe i quan la senten per primera vegada la resposta és sempre la mateixa: Què? Ja els tinc. I llavors els ho explico, a poc a poc, amb ganes i la suposada autoritat de l’experiència, dibuixant línies invisibles que van del seu cap fins a la punta dels dits mentre em miren i pensen –això no ho sé segur però seria el més normal– que la seva professora de violí està una mica sonada. I es miren la partitura, i es miren la mà, i pensen –això ho sé perquè vaig ser ells fa trenta anys– que pff, que ells no, que no se’n sortiran.
Si hi ha sort, alguns han fet dansa i el paral·lelisme és ben fàcil: aprens uns moviments, una seqüència que el cervell processa amb més o menys dificultat i trasllada al cos que, després de més o menys repeticions, funciona sol, es mou autònom i sense que calgui fer atenció a cada gest, transició, postura. Sense pensar. Però no tots han fet dansa, esclar, i llavors tinc el millor dels exemples, una tonteria universal plena de veritat que se’m va acudir entre caixes de cartró i els mobles a mig muntar de l’última mudança. Els desconcerta i els fa riure i tornen a pensar que la seva professora de violí està una mica sonada però fan cara d’interès, d’a veure què em dirà. Imagina que ets a casa. Ara, encén el llum de la teva habitació. Sorpresa, celles enlaire, riure nerviós. Però sempre, sempre, sempre fan un gest sense dubtar.
¿Quan és que casa teva és casa teva? ¿Quan és que sents teu del tot aquell entreparets organitzat? El cap busca raons i diu amb tota lògica que el dia que ho vas signar en un contracte, o concedeix un marge mínim i assenyala el dia que vas buidar l’última caixa de la mudança i tot el que duies amb tu d’un altre lloc va quedar recol·locat. Però el cap, cervell i consciència, no sap sempre la veritat. La real, tangible i física, és que casa teva és casa teva quan encens i apagues llums sense haver-hi de pensar. Quan sobre un plànol d’instal·lacions tindries problemes per situar els interruptors però, en canvi, la mà se n’hi va sola a l’altura exacta, al costat que és adequat.
Interruptors. Ells riuen, esclar. Però amb aquesta tonteria ho entenen i els explico que el cos té memòria, que quan sap què ha de fer, ho fa sense pensar. Que només quan això passa, quan el cervell se sent prou a casa per deixar fer a les mans, es pot ocupar de sentir i d’explicar la música, el que no s’escriu amb tinta en una partitura. Però per arribar aquí s’ha de treballar, repetir, educar dits i mans en cadascun dels gestos fins que tot plegat sigui un lloc on encens i apagues llums sense haver-hi de pensar gràcies a una màgia amb un nom tan poc poètic com memòria muscular.
Una cerca ràpida a internet diu que la memòria muscular dura al voltant de setanta-dues hores, però és una resposta limitada que només parla de fitness, de posar-se en forma. La memòria que té el cos quan es fa música és molt més llarga, si s’ha treballat bé. Ara que en tinc quaranta he pogut tocar peces que vaig estudiar fa més de vint anys. I els ho explico, i em miren, i fan que no amb el cap, i riem quan hi insisteixo: Has d’aconseguir no pensar.
“Pulsacions per minut” és una secció d’Andrea Jofre sobre música, memòria i vida, perquè el tempo musical i el ritme cardíac que ens manté vius es mesuren en pulsacions per minut.
