Parlo amb Andreu Gabarrós, cap de neurocirurgia de l’hospital de Bellvitge.
M’explica que es pot saber quines parts del cervell treballen: la sang va cap allà, i el ferro que conté fa que, mirant amb un tac, s’il·lumini aquella zona concreta. Això guia els metges quan han d’intervenir tumors, perquè poden intentar evitar les zones perilloses perquè el pacient no perdi habilitats.
A mi tot això em sembla màgia. M’imagino el meu caparró amb flaixos de llum, zones acolorides i altres apagades mentre parlo, mentre cuino, mentre faig l’amor.
Que maco pensar que tenim tot un univers a la closca, mil caminois de venes que alimenten el nostre pensament. Tot el que som, el que pensem, el que estimem i odiem, les pors i les vergonyes, el plaer i la il·lusió, tot, en una closca d’os contenint una gelatina palpitant que esclata en llum quan rep qualsevol ordre, des d’aixecar un dit a empassar aigua, des de recordar un ridícul espantós a accelerar el cor quan pensem en algú en concret.
Va bé, per posar les coses a lloc. Va bé per entendre que tot, tant l’esperit com la carn, tant els pensaments com les funcions motores, necessita unes connexions neuronals per funcionar. Podem tenir aspiracions, somnis i il·lusions, podem creure en Déu o en la revolució social, podem ser del Barça o morir-nos pels pebrots escalivats. Tanmateix, basta que una vena esclati en el cervell perquè s’apagui una zona determinada i perdem habilitats bàsiques, n’hi ha prou amb un petit hematoma per capgirar-nos radicalment la vida, per canviar-nos el caràcter o per fer que tot se’n vagi en orris.
Quin miracle, que tot funcioni. Quin miracle, que puguem imaginar mons infinits, que la pupil·la es contragui quan hi ha llum, que se’ns posi la pell de gallina o que ens enamorem, i que tot això passi en aquest embalum que tenim sobre les espatlles, en aquest ordinador, aquest centre d’operacions.
Per si no estigués prou meravellada, el doctor continua, i és quan em diu el que, de fet, jo ja intuïa.
M’explica que quan fem música, al cervell hi ha un festí, perquè és l’activitat que fa il·luminar més zones diferents del cervell.
No m’estranya pas, simplement m’ha donat una explicació científica al que ja sabia d’una manera intuïtiva. La música, doncs, ho relliga tot: carn i esperit bategant alhora, treballant junts. Per fer música hem de posar en marxa el nostre cos, amb moviments precisos i calculats. En un violí, per exemple, un mil·límetre canvia la nota; en un oboè, un petit canvi de pressió d’aire pot ser la diferència entre el sublim i l’esperpent. No només això, sinó que també hem de tenir una idea concreta. Interpretar una obra ens obliga a treballar en diverses dimensions. Com a la vida, cada instant ve d’un camí i es dirigeix cap a un altre. Fent música juguem amb la memòria, la planificació i l’anticipació, amb el cos, amb la respiració. Si a més fem música amb algú altre, ens hi hem d’emmotllar, i no tot depèn de nosaltres. Tothom qui hagi cantat en una coral sap que hem d’escoltar l’altra veu i prendre decisions ràpides que ens facin afinar, anar al ritme, buscar per a la nostra nota la presència que el tot necessita, ni massa ni massa poc. Sempre he pensat que el cant coral hauria de ser una de les principals assignatures de l’ensenyament. Ho té tot: activitat física, gimnàstica mental, educació emocional.
La música, fent esclat de llum al cervell.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
