Segons fan anys, gotims fan rius.
No hi deu haver cap més secret,
però a les portes de l'oblit
sento més fort el teu crit,
i se'm crema la pantalla
amb les paraules que no hem dit.
I tant si bull el cel serè
com si fa una fosca nit,
jo vigilo les llavors
per a que no els falti de res.
I tinc el cor en un puny
i això que vull obrir les mans
per soltar-ho tot i
mirar-m'ho de lluny per un cop.
Les aus fan nius, tu i jo fem pous,
i ho llencem tot allà dins.
I després ens posem fins
i gastem tots els llumins
però res carbonitza l'oli
que ens manté units.
I hem fet tots els rituals,
sacrificis i descuits,
i segueixen creixent flors
a dins i a fora de l'embut.
I si els avions poden volar
segur que jo soc prou lleuger
per soltar-ho tot i
mirar-m'ho de lluny per un cop.
Una flauta i un acordeó
la guitarra i el dolor
de no poder gaudir
de la música i del vi,
la frescura d'aquest vespre
que encara no vol morir.
I no fan falta més perquès,
sembla que els dos ho haguem entès.
Només necessitem temps
per aprendre'ns el paper.
Perquè jo no et vull dir adeu
ni vull jugar-m'ho a cara o creu.
Només vull soltar-ho tot i
mirar-m'ho de lluny per un cop.
Només vull soltar-ho tot
i mirar-m'ho de lluny per un cop.
Aquest vídeo forma part dels acústics de Ràdio Arenys:
Foto: @pax_buyate