Ginestà ha publicat Suposo que l'amor és això, el disc on, en deu cançons, donen deu punts de vista sobre aquest motor universal. N'escoltem Ulls d'avellana, en què expliquen la història d'una parella que ha tallat i es reparteix els records.
Queda’t els riures del mig,
que el final fa ràbia,
i aquell perfum dolç:
pastís de formatge.
Jo em quedo el record
i les dotze cartes.
Queda’t les tardes del març
que és quan tot floria,
i ens fèiem petons al mig la Gran via,
jo em quedo l’estiu que ens ha tret la vida.
Per quan ho pensis i tot faci mal
tinc un vers que neteja ferides,
que tant de bo ens veiem d’aquí un temps
per cridar lo bonic d’aquells dies.
I en el moment en què em tornis al cap,
i el record em rebenti la vida,
sols pensaré que l’amor era cert
i els teus ulls d’avellana de vidre.
Queda’t la brisa i el mar,
que tant entenies,
i aquesta passió
per fer-me-la viure.
Jo em quedo les flors
el vi i els somriures.
Queda’t el cel del Pallars
que brilla i que mira,
i quan un corall ens canviava la vida.
Jo em quedo els acords davant la família.
Per quan ho pensis i tot faci mal
tinc un vers que neteja ferides,
que tant de bo ens veiem d’aquí un temps
per cridar lo bonic d’aquells dies.
I en el moment en què em tornis al cap,
i el record em rebenti la vida,
sols pensaré que l’amor era cert
i els teus ulls d’avellana de vidre.
(Són totes teves les meves cançons.)