Foto: EneasA l’hora d’anar a dormir en punt estic ajupida al costat d’un llit petit –menys petit que els llits petits, és un llit petit dels grans– a punt de cantar una cançó. Si hem arribat fins aquí és que hem superat les rutines d’abans d’anar a dormir que són les que més costen, tot pesa més, tot triga més, tot sembla les dues o tres voltes de més per aparcar un diumenge a la tarda. S’ha acabat el dia, la mama està a punt de cantar la cançó dels crèdits.
Molts dies han començat a acabar amb el Bona nox! bist a rechta Ox de Mozart però ens hem enredat amb "En quin idioma és?", algun "I ara, mama, això és llatí?", "Què és llatí?", "Això és alemany? El Vettel parla alemany" i m’he trobat explicant coses de la F1 i les llengües romàniques pel poder de les connexions mentals d’un nen de quasi-quatre anys. Altres dies tirem de clàssics, lallunalaprunes i solsolets, encadenats, sols o amb repeticions inventades perquè sé que l’estrofa d'Un pam, dos pams, tres pams etcètera li agrada i somriu i soc sa mare i se m’afluixa una mica tot quan somriu.
Hem pactat fins a quants elefantes se balanceaban sobre la tela de una araña aquell vespre, trencant el pacte ara ell, ara jo, afegint-ne o restant-ne a voluntat, com una trapelleria, un secret entre nosaltres mentre els comptem amb els dits d’una mà. Per sort mai han calgut els dits de dues mans per comptar elefants, descomptar-se és fàcil i se'ns acaba la corda. De vegades arribem al llit enfadats i no hi ha cançó i de vegades no n’hi ha perquè de tan cansat com està no té ni esma d’enfadar-se perquè li dic que aquell dia de pet a dormir sense cançó.
Sembla que cantar-li és l’acte de clausura del dia, ajupida als peus del llit a punt d’enterrar un dimarts, un divendres o un dilluns sota una cançó. "A veure, què puc cantar avui?" Acosto el cap al seu per poder cantar molt fluix, amb la veu més dolça i d’anar a dormir que trobo. "La cançó de l’Spiderman, la dels dibuixos." I li canto "Spiderman, Spiderman, does whatever a spider can…", no recordo com segueix la lletra, se’m barregen les versions en anglès i en francès –"L’Araignée, l’Araignée"–, continuo amb un universal nananà, el que compta és l’actitud i la melodia fins que al clímax, a punt de rematar el final em torna la lletra directament des d’algun link de youtube de fa poc i "You’ll find the Spiderman! Bona nit, bonic." I somriu, i soc sa mare i se m’afluixa una mica tot quan somriu.
“Tres jocs d’auriculars” és una col·lecció de textos d’Andrea Jofre, amb una cançó per banda sonora, que expliquen històries viscudes amb música o pensades en silenci.
