Un núvol blanc

Senzillament se’n va la vida, i arriba 
com un cabdell que el vent desfila, i fina. 
Som actors que a voltes, 
espectadors que a voltes, 
senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper. 

Serenament quan ve l’onada, acaba, 
i potser en el deixar-se vèncer comença. 
La platja enamorada 
no sap l’espera llarga 
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s. 

Així només, em deixo que tu em deixis; 
només així, et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 

Sovint és quan el sol declina que el mires. 
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes. 
Arribem tard a voltes 
sense saber que a voltes 
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que... 

Només així, em deixo que tu em deixis; 
així només, et deixo que ara em deixis. 
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc... 
Molt blanc... 

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre 
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. 
Molt blanc...