"Estic plantant alzines perquè quan jo no hi sigui hi hagi un bon bosc". És el primer que em va dir en Ponç Pons quan hi vaig parlar per primer cop. Era per telèfon i vaig pensar: un dia l'entrevistaràs i començaràs amb aquest autoretrat. Quedo amb ell a un dels seus tres amors: Menorca. Som a Ciutadella, cada quart sonen campanes i l'horabaixa va enfosquint, lentament, tot el que veiem. A la llibreria VaDllibres he comprat El rastre blau de les formigues, i tota la tarda que n'he anat subratllant aforismes: "Un és d’on neix, però també de tots els llocs que estima. L’única pàtria és la vida"; "Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també"; "Quan fa vent o plou, els ullastres giren les fulles i es tornen d'un preciós verd platejat"; "Tot allò que he viscut ja era en els llibres". En Ponç Pons és un savi reposat i apassionat, va fer de mestre i, ara, jubilat, va a escriure a Sa Figuera Verda, un terreny verge i salvatge on té una cabana on escriu amb espelmes i tot d'arbres amb els quals de tant en tant parla. Nascut el 1956, hi va haver un any en què el comptador es va aturar: "Tenc vint-i-set anys", em diu. Parlo, doncs, amb un home que, tal com m'ho precisarà, és cinc anys més jove que jo.
Aquesta conversa forma part d'Artesans del temps, la secció feta amb el celler Gramona.
¿De petit pensaves que series escriptor?
Vaig ser un fillet molt llegidor. Als deu anys, vaig fer el meu primer poema i aquell va ser el dia fundacional de la meva vida perquè vaig descobrir el que volia ser: poeta! Quan l'hi vaig dir al meu pare, em va mirar amb els seus ulls blaus plens de bondat i em va dir: “Ponç, de poesia no en viuen.” I no he viscut de la poesia, però he viscut per i amb la poesia i açò li ha donat sentit i autenticitat a la meva vida. Les condicions econòmiques de la meva família eren bastant limitades i per poder estudiar vaig haver de fer moltes feines diferents. Cada estiu.
¿Quines?
Sabater, fuster, oficinista, bijuter, mosso de supermercat, feina a un hotel, a una gasolinera de França, a una empresa de congelats dins una immensa cambra frigorífica a trenta graus sota zero (va ser l’estiu més fresc de la meva vida i allà dins, entre aquell fred i aquella boira, vaig entendre la literatura russa), periodista estiuenc, professor de repàs, i pertot vaig conèixer gent interessant.
Escrius: "Juga a malvat per fer creure que és intel·ligent".
La bondat no està gaire ben vista. En literatura el mal sempre ha estat més atractiu i ven més. La bondat s’associa a debilitat, i una escriptora catalana ha dit que la bondat "és una forma de dissimular la manca de talent.” En fi. Reivindico don Antonio Machado que, a més d’un grandíssim poeta, era un home bo “en el buen sentido de la palabra bueno.” Intel·ligència i bondat haurien de ser sinònims.
La bondat és una elecció, ¿oi?
La bondat no és tolerància amb el mal, sinó superació i perdó. És una inclinació a fer el bé. Hi ha qui la té per genètica, com mon pare i ma mare, que als cinc germans que som fins i tot ens deien: "Heu de tornar bé per mal".
Això elimina la venjança.
Diuen que la venjança és un plat que s’ha de menjar fred, però no el vull ni tastar perquè crec que és indigest. Sempre he estat poc menjador i davant gasòfies així soc partidari de fer dejuni i abstinència. La venjança ve de l’odi, que enverina a qui el pateix. T’ho diré amb un haiku: “Les malifetes, / com un enderrossall / em deixen l’ànima”, però més que odi el que sent és pena. En un poema de Camp de bard dic que: “La bondat salvarà / el regne d'aquest món / i escriure serà obrir / portals a la saviesa.” Deixant de banda bregues i rivalitats, en escriure hem d’intentar fer el millor llibre possible, però si un ha llegit les grans obres de la literatura mundial no li queda més remei que ser humil. Hi ha uns versos de T. S. Eliot que et juro que duc tatuats al cor: "L'única saviesa a la qual podem aspirar / és la saviesa de la humilitat. La humilitat és infinita." Hem de canviar l’enveja per l’admiració i, més que l’odi i la venjança, sempre serà molt més gran el manament de l’amor i del perdó.
¿És molt fàcil despistar-se de què és important i què no?
Sí. Més que ser professor de llengua i literatura, el que pretenia en les meves classes era ensenyar a viure. A part de fer-los descobrir el plaer de la cultura, també els volia fer veure que en la vida és important tenir clar què és essencial i què és superflu. El primer dia de classe, els solia escriure dues frases a la pissarra. La primera era de Montaigne: "No faig res sense alegria". I la segona, de Thoreau: "Simplifiqueu!". I les comentàvem.
¿I com practiques la simplificació?
Aplicant la filosofia dels grans mestres, caminant lliure i gaudidor pel camp a la recerca de pau, felicitat i saviesa, no deixant-me enredar per xarxes socials, netejant el cervell de spam i no vivint pendent ni esclau de likes. Mai he tingut Facebook, Twitter, ni Instagram. Venc d’un temps i una família on la pobresa era digna i l’austeritat, suficient. De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca. Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau ("És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís") m’ho va confirmar. El meu somni, de petit, ja era tenir terra al camp i després de cinquanta anys de feina, junts, amb na Roser, ho hem pogut aconseguir. Sempre he cercat espais de silenci i de contacte amb la naturalesa. Necessit veure arbres i crec que el valor més gran és tenir temps.
Si estàs envoltat d'arbres, no estàs sol.
Almenys no m’hi sent. Els arbres són éssers vius i fan molta companyia. Fins i tot parlo amb ells, que també es comuniquen. En tenc molts.
¿Quins?
Sobretot ullastres, que és un tipus d’olivera borda, silvestre, que té per fruit l’olivó, una oliveta petita, comestible, se’n pot fer oli, que agrada molt als estornells i als tords. També tenc molta mata, que té per fruit el llentiscle i agrada molt a les perdius. Quan és l’època, és espectacular veure com falcats de tords i d’estornells venen a dormir a Sa Figuera Verda, i quan arriben fan una estabor. Els agrada el boscarró que tenc darrere la cabana i la meva presència no els incomoda gens: intueixen que no soc un depredador.
El primer cop que et vaig trucar em vas dir que estaves plantant alzines.
Sí, a Sa Figuera Verda n'hi ha un parell de molt grosses que deixen caure molts aglans a terra. I hi van naixent alzines petitones, però a vegades estan tan juntes que no poden créixer bé i n’has de tallar algunes perquè tenguin prou espai i perquè el dia de demà facin un bosc gran i acollidor.
Potser llavors no hi seràs.
Jo no, però els meus nets i netes, sí, i podran anar-hi en ple estiu i es podran posar a l’ombra i celebrar-hi una bereneta o llegir o escriure com faig jo. Quan vam comprar Sa Figuera Verda hi havia uns quants ullastres molt vells, pobrets, que s'estaven morint i els anava a veure tots, els acaronava, parlava amb ells i els deia: "Te salvaré i conviurem junts. Et podaré algunes branques, però és per al teu bé, perquè recuperis la salut i la força.” I carregat amb perols d’aigua que treia del pou els anava regant. Ara tots són vius i estan esplendorosos.
Molta gent veu un arbre només com una part del decorat.
Hi ha arbres que no donen fruit, però tots purifiquen l’aire, serveixen d’ombra i creen bellesa i paisatge. No hi ha cap arbre que sigui lleig. Et contaré una anècdota. Un any, per qüestió de premis, vaig haver de fer tres dies sol a Barcelona i la veritat és que m’enyorava i avorria un poc. Passejant prop dels Cines Bosque, vaig veure un carrer petit amb arbres que treien bordalls. I els bordalls s’han de llevar perquè lleven força a l'arbre, i els vaig començar a esporgar. Una senyora gran que em va veure es va espantar: "Señor, ¿qué les está haciendo a los árboles?", "¡Oh, no se preocupe, señora! Les estoy dando vida, porque eso, que son renuevos, hay que quitárselo", "Oh, gracias, señor¡ ¿Es usted del Ayuntamiento?", "!No, soy menorquín y estoy de paso, pero me duele ver estos árboles tan abandonados!", "!Ya decía yo! !No podía ser! ¡El Ayuntamiento nos tiene abandonados! ¡Es una verguenza! Esos políticos...”, "No se preocupe, que le voy a dejar la calle preciosa". Vaig esporgar tots els arbres del carrer amb les mans, sense tisores, perquè els bordalls eren tendres. Va ser el millor matí dels tres que vaig passar a Barcelona.
En el fons és la idea dels altres: penses en els arbres, els veïns, estàs sortint de tu mateix.
L’altruisme, que supòs que deu venir del llatí alter, l’altre, és la tendència afectiva a procurar el bé dels altres. I escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres. Escriure és també una forma de llegir i no hem d’escriure per guanyar-nos la felicitació de ningú. No som almoiners d’elogis i més que escriure contra tot, hem d’escriure a pesar de tot. En el fons escric per salvar els dos principals signes identitaris que tenim els menorquins: la llengua i el territori, però també escric per salvar el món. Reconec que de jove tenia algunes manies: el Sancta sanctorum del poeta, la ploma del poeta... i va ser tenir fills i ells me les van curar totes. Em van humanitzar. El que m’agradava més és que vinguessin a jugar a la meva cambra de treball i vaig escriure més d’un poema amb ells asseguts damunt. Sempre he escrit sense esperar ni demanar res a canvi. Escriure m’ha salvat de tot i ha donat sentit a la meva vida. Fins i tot fent poemes tristos, escrivint sempre he estat l’home més lliure i feliç del món. ¿Existim sense els altres? Jo crec que no. Escriure és compartir passió, coneixement, i per molt que dugui les mans brutes de terra i tinta sempre vull escriure amb el cor net.
Això que m’has dit al principi, que tens vint-i-set anys, ¿què vol dir?
És una broma que feia cada any a classe quan els alumnes volien saber l’edat que tenia. I m’he quedat en aquesta edat perquè el que vaig viure als vint-i-set va ser molt important i positiu.
¿Què hi ha darrere d'aquest no voler-ne fer més?
El fet que, no sé si dir-ne problema, mai no he tingut noció del temps: tot em sembla que va ser ahir. Sé i not que els anys van passant físicament i el cos perd facultats, es deteriora i li surten avaries, però el meu esperit creatiu continua sent jove, resilent i ple de curiositat per fer coses noves. Encara tenc vocació d’estudiant i d’aprenent, però, pel que veig i tal com va el món, crec que prest hauré d’assumir que ja em toca fer els vint-i-vuit.
¿Quina relació tens amb el temps?
La d’aprofitar-lo al màxim. El meu somni, a part de fer miracles, és convertir-ho tot en poesia, i pel que fa al temps, he llegit Sant Agustí, Heidegger, Bergson, Deleuze, Derrida... per entendre què és i de què va, però no hi ha manera. Passa i ja està. De moment, el futur sempre acaba en passat i mai sé quin dia som.
Ric perquè jo tampoc, em costa saber quin dia és, fins i tot, a vegades he de pensar a quin any estem.
De vegades m'enduc sorpreses. Quan estava revisant Els ullastres de Manhattan, per precisar bé el record d’una cosa que ens havia succeït, l'hi vaig demanar a na Roser, que té una memòria temporal extraordinària, i em va dir: "¿Encara estàs amb el llibre de Nova York? ¿Saps quants anys fa que hi vam anar? Catorze.". Em vaig quedar de pedra. Tot em sembla que va ser ahir.
¿I les presses?
No van amb mi. Fan ensopegar. El meu avi era paredador i no sabia llegir ni escriure, però era un home savi i bondadós que sempre em solia dir: “Ponç, si ho feim, ho hem de fer bé.” Aquesta era la base de la seva filosofia. Ben fet i amb calma. Una vegada també em va dir: “Si t’atures, veuràs com frisen.” Jo més que frisar el que vull és saber on vaig i gaudir i aprendre del camí. Per açò m’agrada caminar. A El rastre blau de les formigues vaig escriure: “En cotxe el paisatge es veu. A peu o en bicicleta es viu.” I jo el vull viure. Crec que la paraula clau és passió i la passió no està renyida amb la tranquil·litat ni la calma. En el fons sóc un contemplatiu. Al vespre, a Sa Figuera Verda, m’agrada veure com el sol es pon, en silenci, i sentir-me immers en la naturalesa, connectat amb tot el que m’envolta. I ja fosc, mirar de nit l’univers, fa que no perdi consciència de la nostra insignificança. ¿Saps d'on ve el títol d'El rastre blau de les formigues?
Digue'm.
A l’estiu, acostumo a escriure assegut en terra, sota un ullastre. Tenc el quadern, la ploma... I els ocells, que ja em coneixen de tant de veure’m, venen i volen, refilen tranquils al meu voltant. Un dia, les formigues em van començar a pujar per sobre i van anar fent una filera sobre les pàgines obertes del quadern. Solc escriure amb una ploma petita i em va semblar que les formigues, amb les potetes banyades de la tinta blava de les paraules, anaven deixant un rastre de petjades.
Només si pares veus com es belluga una formiga o una fulla.
Sí, i combinant-ho amb les estones de música clàssica que escolt amb na Sony [la ràdio], aprenc a viure en silenci, a escoltar el silenci per sentir el murmuri de la brisa, el cant d’un ocell llunyà, el frec de les formigues sobre el quadern, la respiració dels arbres, el batec de les pedres... El silenci sempre dona classes magistrals.
"Sé callar en totes les llengües, però el meu silenci més profund, natural, autèntic, és en menorquí".
El menorquí és un dialecte molt ric de la nostra llengua comuna, que és el català, i cada dia està més en perill. Com Espriu, a qui aprofit per reivindicar, també visc i he viscut per salvar els nostres mots. I el territori illenc. Cada estiu que passa not interiorment que el procés degradador de l’illa és imparable, irreversible, i que, a poc a poc, els que la venen com un paradís ens en van expulsant. Hi ha turistes que comencen a queixar-se que a Menorca ja hi ha massa turistes i vull fer un avís als depredadors: Menorca és molt més que un simple lloc turístic i urbanitzable on fer negoci! Seamus Heaney parlava de “sentir el lloc” i quan pens en Menorca sent enyor de com era i pena pel que ja va sent. Menorca, més que autopistes, necessita utopistes.
Dius que els grans, Baudelaire, Rimbaud, Pessoa... són els que t'han ampliat la percepció i la sensibilitat.
Sí, perquè abans que escriptor soc un lector passional i apassionat. Estic fet de tots els llibres que he llegit i hi ha autors i autores de qui, després de llegir-los, voldria fer-me’n amic. Un llibre ho és, un amic, i una bona lectura és un massatge al cervell. Llegir pel gust de llegir, sense l’obligació de ressenyar, jutjar, comentar, prologar, ni haver de demostrar res a ningú.
Sense plaer el llibre mor. Quan tenia catorze anys, m'ho ensenyaven tan avorrit i fred que m'era absolutament igual.
El primer any de professor vaig anar a parar a l’Institut de Formació Professional de Maó i, entre d’altres cursos, en tenia un amb quaranta-dos tipus, tots homes, la majoria més vells que jo, que al matí feien feina i a la tarda venien per treure’s un títol d’electricitat, mecànica, fusteria, mestre de cases... En la primera classe els vaig explicar el programa i quan van sentir que estudiaríem poesia, un, encara el veig i en record el nom, va exclamar: “Déu, quina mariconada!” Aquella nit vaig cercar els poemes més eròtics i pornogràfics de Vicent Andrés Estellés i l’endemà els vaig dur per llegir i comentar a classe. Van al·lucinar. Va ser un èxit. “I açò què ho és, poesia?”, em van demanar. “I tant!”, vaig respondre. “¿I que en llegirem més com aquesta?” “Bonu, veurem tots es tipus que hi ha”, vaig proposar conciliador. Et juro que aquells alumne s’ho van passar beníssim, els vaig acabar duent a Jacint Verdaguer, i n'hi va haver que van acabar fent poemes i tot.
¿T'interessa la claredat?
Sí, cada vegada més. Com confessava Foucault: “A França has de tenir un 10% del text incomprensible. En cas contrari, la gent no es creurà que és profund.”, i com apuntava Nietzsche: “Hi ha escriptors que enterboleixen les seves aigües perquè semblin profundes.” De Miquel Martí i Pol en vaig aprendre aquest vers que és com un emblema: “L'essencial es diu amb senzillesa.” I jo escric perquè m’entenguin.
Dir que tot està malament també sembla que et doni prestigi.
Sembla que sí, però ¿i nosaltres què fem perquè vagi bé? ¿Què fem per millorar el món? N’hi ha que van de maleïts, però l’important és l'obra que un fa. ¿És bona o no? La resta és fum!
¿Defuges tot això?
I tant! La poesia és la meva forma de compromís amb el món. Camus deia que “l'art no és un passatemps solitari sinó un mitjà per commoure el major nombre possible de persones.” i en açò estem. Poesia i compromís. T’ho diré amb un haikú: “Pensa en escriure / que cal un compromís / ètic i estètic.” N’hi ha molts que diuen que no hi ha res a fer perquè no volen fer res. L’escepticisme pot ser una excusa per no haver-te d’implicar i fugir del compromís. La poesia és un vademècum que pot curar moltes coses: la soledat, l’ansietat, els desenganys, la depressió, el buit existencial... I pot ser una font de bellesa, d’alegria, de sentit, de coneixement. I per si algú vol començar-ne a escriure, vull animar-lo tot recordant les paraules de Herman Hesse: “Escriure poemes, encara que siguin flacs, dona més felicitat que llegir els més bons.”
I és anar d'una intimitat a l'altra.
Sí, d’un cor a un altre. I al final, com Emily Dickinson, poder dir : “No hauré viscut en va.” O com Wittgenstein: “Digues-los que la meva vida ha estat meravellosa.”
Dius que n'esperem tant, de la vida, que mai ens pot satisfer.
El problema és el que li exigim. Voldríem que la vida ens ho donés tot i no en té cap obligació. El que cal és plantejar-nos què n’espera, la vida, de nosaltres, què podem fer perquè sigui millor i més humana per a tothom.
Em sorprèn molt els qui diuen: la vida m'ha fet això, o m'ha pres allò. La vida no és una senyora que t'està fent coses.
Hauré de citar Brecht, que el record en castellà: “A vosotros el mundo nada os debe: / si queréis marcharos, nadie os retiene.” L'important, més que el que ens passa, és allò que fem amb el que ens passa, com ho afrontem. N’hi ha molts que es queixen, però és que sempre pixen contra vent. I hi ha gomes d’esborrar, però la vida no està escrita amb llapis. La vida és una frase curta que comença amb un interrogant i acaba amb una exclamació.
Penso en la Carta de Nadal a mon pare.
Un poema dirigit a ell que vaig escriure en menorquí perquè fos més autèntic. Cada vegada que el recit en públic he de fer un gran esforç per no acabar plorant.
La idea: no et moris mai més.
Amb els anys, anam compartint la vida cada vegada amb més morts. I hi ha morts que tornen vells. Ningú no vol pensar en la mort, però la mort pensa en tots i no s’oblida de ningú. El nostre pare, en Llorenç de Sa Costa –Guerra Civil i postguerra, cinc fills, deu hores de feina dret, tallant a mà peces de pell per fer sabates, sou escàs, hores extres dalt les golfes de ca nostra, uns ulls blaus preciosos, una mirada plena de bondat i una espessa cabellera blanca– no sabia qui era Nietzsche, però va ser un autèntic superhome. I la nostra mare, na Maria de Sa Costa –Guerra Civil i postguerra, cinc fills, mestressa de casa, pocs diners, un somriure tendre, net, acollidor, una alegria transparent, un cor immens d’estimar tothom, el rebost buit, però el menjar sempre a punt– a més de ser una superdona, feia miracles. A ella li he escrit un poema més curt, però és que era tan gran, humanament, que encara no en sé prou per fer-li el poema que es mereix.
Dius que més que ser o tenir el problema és ser i estar. ¿Quina diferència hi veus?
Tenir o ser queda clar i està molt ben explicat en el llibre d’Erich Fromm: ser és més important que tenir, i Horaci deia que amb poc es viu bé. Sobretot tenint amor, perquè l'amor, segons Dante, és allò que mou el sol i les altres estrelles. Són maneres diferents d’existir: el voler posseir coses –que genera cobdícia, enveja, violència– i l’ésser –que es basa en l’amor i l’alegria de compartir–. El problema és ser i no poder estar al lloc que vols, o estar en un lloc que no t’agrada i que et dificulta ser qui voldries ser.
A vegades penso que hi ha persones que serien grans escriptors i ara mateix estan llaurant un camp.
I també grans escriptors, com Knut Hamsun o Céline, que podrien haver estat grans persones i van llaurar un camp de mal.
¿Estàs tranquil amb el lloc on ets i el que ets?
No, perquè en el lloc on som, el nostre poble, és a dir el món, hi ha guerres terribles, fam, misèria, gent que pateix i polítics que, en lloc de fer llum, fan fum. I contaminen.
¿Més que buscar la felicitat, hauríem de buscar la tranquil·litat?
El que hauríem de cercar és la pau interior i el bé comú. L’important és trobar el propòsit i el sentit de la nostra existència, viure i deixar viure sense fer mal a ningú ni a un mateix. Sempre ens han dit que no hi ha ningú necessari, però tothom pot ser útil. I jo de gran vull ser poeta.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
