Abans de fer-li aquesta entrevista, pensava que amb la Gemma Ventura ens trobaríem a la platja de Sant Salvador, on viu. M’imaginava que parlaríem assegudes a la sorra, i potser fins i tot ens acostaríem al mar i deixaríem que alguna onada ens mullés els peus. Amb un punt prudent d’entrevista mig salvatge, com les que ella fa, que és també una mica com ella és. Però la Gemma m’ha proposat de trobar-nos en un gran saló d’un hotel de Barcelona: Casa Fuster, al capdamunt dels Jardinets. Un espai on fa moltes de les seves entrevistes per a Catorze. Avui ens canviem els papers.
Al seu llibre, La llei de l’hivern, premi Josep Pla 2023, Ventura hi dibuixa un poble imaginari, altament simbòlic, a partir d’un fet ineludible: la mort. En aquesta entrevista ens en parla, i ens parla d’ella, de mirar i d’observar; d’enamorar-se per les orelles, d’acaronar el temps, d’escoltar la pròpia veu, la intuïció. I em sembla com si a poc a poc, al llarg d’aquestes hores al saló de l’hotel que ens hem fet ben nostre, anéssim passant fulls del llibre. Com si anéssim llegint, pausadament, La llei de l’hivern.
La llei de l’hivern és una novel·la simbòlica, imaginativa. ¿La imaginació és una de les coses més importants que tenim?
Sí. Perquè vivim per imitació: només cal fixar-t'hi. Bona part del que fem o diem és perquè ho veiem fer o dir als altres. Ens diuen: la felicitat és això, i ens ho creiem i fem el possible per aconseguir-ho. O quan tens vint anys et toca fer això, i als trenta, allò, i als setanta, allò altre, i disciplinats, anem resseguint el caminet. Hi ha moltes pautes, fins i tot a l'hora d'estimar. Mentre ens empenyen a ser iguals, és la imaginació la que fa existir la diferència.
La narradora de la novel·ladiu: “Sempre serem a mig fer, morirem inacabats”. ¿Som un work in progress, les persones?
Si en fóssim prou conscients, ens adonaríem de l’impacte que pot arribar a tenir allò que diem. Les paraules poden ser bombes o llumins. Ens fem amb les paraules que diem, i amb les que ens diuen. Al llibre apareix la idea que som un tros de fang ple d’empremtes: cada dia ens fem els uns als altres, mai estem acabats del tot. Hi ha persones que et desperten la pitjor part de tu, i n’hi ha que t'eleven, t’il·luminen, i al revés: el que fem cada dia també modifica els altres. Tinc un interès natural per les persones, potser això fa que al llarg de la vida n’hagi conegudes tantes i tan diferents; puc posar-me a parlar amb algú que demana diners pel carrer i després, amb algú que és riquíssim. Estic acostumada que persones que no conec de res m'expliquin la seva vida. La meva mare diu que quan anàvem al parc del Vendrell, m’asseia en un banc, al costat de la gent gran, i els feia preguntes. Ja feia entrevistes, als cinc anys! Vull dir que ja em sortia sol això d’escoltar els altres.
¿A casa teva éreu molta gent?
Som sis germans, he crescut en una selva. Amb quatre anys anava a comprar sola al supermercat, o a casa de la meva besàvia; tots anàvem sols, escampats. La meva família estava concentrada en tres carrers del Vendrell, i mai no he tingut la sensació d’estar sobreprotegida, sinó que tots hem campat com hem volgut. Els meus germans i jo som fets a la nostra.
Al discursvas parlar de la teva mare, de l’Espinàs i de l’Eva Piquer. ¿Catorze et va permetre passar de dir m’agrada escriure, a escriure del tot?
I tant. No sé si això va ser seguir la intuïció, o la carambola que una mestra em proposés d’apuntar-me al taller que l’Eva feia a Catorze; però recordo que quan em va enviar un missatge i em va dir de publicar aquell primer text que acabava d’escriure al seu taller, era al carrer, vaig entrar en un súper i em vaig comprar una Coca-cola. Em sentia com si fos el Messi marcant un gol, de l’alegria tan grossa! M’agrada recordar-ho, perquè volia escriure, volia fer entrevistes, però ho veia gairebé impossible. Era mestra de primària i els màsters de periodisme eren caríssims. Era aquella frustració de: ¿què faràs? De totes, la porta de Catorze ha estat la més gran i generosa, perquè no ha estat només donar-me la possibilitat d’escriure, sinó de cultivar la curiositat i de permetre’m que fes les entrevistes que em venien de gust: ara a un pastor, a un arqueòleg, a un psiquiatre, o a un escriptor. Vull dir que no he sentit que el perímetre a Catorze se’m fes més petit, sinó que he pogut campar, respectant la meva naturalesa.
La narradora observa les persones amb qui es troba. És com si volgués saber com funciona el seu pensament. ¿A tu et passa, això?
Sí. Entendre els altres és un dels meus màxims entreteniments. Trobo fascinant que dintre del cap de cada persona hi hagi pors, il·lusions i decepcions diferents. I fins i tot, un mecanisme de pensament: hi ha a qui la paraula "gent" li desperta desconfiança, i en canvi a altres, curiositat. I tot i això ens entenem. És fascinant.
L’observació és curiositat, també. I per escriure cal observar.
Per escriure has de saber mirar. Escrius amb els ulls, gairebé. Tot el que veus a fora: una flor, el moviment d’uns dits, pot ser part del que escrius. Vaig veure un home que tenia un rínxol que li tocava el clatell, i el vaig posar al rodamon del meu llibre. O els ulls inaccessibles d’algú: de cop tens la certesa que mai podràs entrar dins seu. És el que passa amb els ulls del personatge a qui la narradora anomena Ell: l'home amb qui havia estat al passat i a qui intenta oblidar. Hi ha persones a qui voldries arribar endins seu, però no podràs mai: sempre seràs a la primera porta dels seus ulls. I n’hi ha que només de veure-les, ja ets al seu fons i elles al teu. A vegades, amb una mirada ja ho saps. El que escric està fet d'això. Hi ha moltes coses que m'impacten, i sovint són diminutes.
La personalitat del rodamon és la d’una persona forta, amb determinació. ¿T’interessen, t’atrauen, lespersones que viuen al marge?
Sí, absolutament. I a més, m’enamoro no mirant sinó escoltant: no pels ulls, sinó per les orelles. Hi ha homes que els he escoltat i me n’he anat enamorant per com parlaven, com pensaven. És bonic, això, perquè és el contrari del que acostuma a passar. És veritat que tinc una atracció per la gent que és prou forta per viure als marges, perquè això implica una valentia: la de no estar acceptat, la d’haver-se hagut de saltar moltes normes; la de parar els peus i defensar la teva parcel·la. I això costa. A mi m’ha passat. Sembla que tinguis un camí pautat i apartar-te de l’asfíxia del que toca fer, buf. Però per sort hi ha un instint subterrani. És la fortuna més gran que tinc, perquè em fa apartar d’allò que no em fa bé. De vegades he vist gent que em volia agafar massa fort i salto, me n’escapo. Com si fos un gat. Sense haver-ho de raonar. Em surt del cos.
Parles de l’instint. En Ricard, l’avi moribund, ha estat per a la narradora aquesta veu interior que la guia. Però a ella també l’orienta la intuïció, la fe en els miracles, ¿oi?
Sí, n’hi ha hagut tants, de miracles, a la meva vida. Haver publicat aquesta novel·la. Haver estat a Catorze. De vegades, tens un pensament net, gairebé de nen, dius: tant de bo això passés, i a vegades, no sempre, tens la sort que passa. Però no és només qüestió d'imaginar, segurament hi ha una part d’aposta, de determinació, hi ha una brúixola en tu que ja està anant cap allà on vols. No sé exactament què passa, és difícil d’explicar. Però això que dius de la intuïció: és el més important que tenim. Fa un mes, va morir una amiga meva que tenia 31 anys, i ho va dir: si hagués de donar algun consell, és que facis cas a la intuïció. És una força, com si fos el teu tu que et parla, i de cop fóssiu dos. Un petit impuls que, o bé el reprimeixes, perquè la por et por donar milions de motius per capar-la, o bé hi confies. En aquests 32 anys que tinc, m’he adonat que quan li he fet cas, com qui confia en un boig, tot s’ha desencallat i encarrilat. Per exemple, feia anys que volia escriure un llibre, però m’ho negava. Les pors són molt perilloses, perquè són una invenció que tu mateix et fas, i si te les acabes creient, se t'inflen i et governen: és a dir, et mana un monstre que tu mateix has creat. Per això val la pena desconfiar-ne.
Avui llegia un dels teus textos de Catorze, i ja hi apareix la idea del desaferrament, que és molt present a la novel·la. La narradora diu al rodamon: “Deixar anar és la condició perquè arribin coses noves”.
Sí, el desaferrament és molt important per a mi, i no sé per què. El practico, per exemple, viatjant sola cada any. No m’ho vull acabar de creure, que allò que tinc em pertany, que visc a tal lloc, que soc tal persona. Si ara sabés que durant seixanta anys he de treballar al mateix lloc, malament. De vegades, quan he de deixar per exemple una casa, una part meva diu: “A veure, ara, què passarà”, “Molt bé el que he viscut, però s’ha acabat: al futur hi ha més coses”. Em fa por la dependència, estar massa enganxada a una vida, creure-me-la, com si fos l'única possible. Tinc la impressió que tot és de pas, que vaig d'aquí cap allà. I ser-ne conscient em dona tranquil·litat.
Per a la narradora, la solitud no existeix. L’absència del Ricard, el seu avi, es convertirà en la presència invisible que l’acompanyarà sempre, com les arrels dels arbres, que s’ajuden. És el teu homenatge a l’invisible. Però a la societat hi ha molta soledat. ¿Com creus que se’n pot fugir?
Intentant ser amos de nosaltres mateixos. I una mica, també, del nostre temps. Tot el que hi ha fora ja és una presència: els desconeguts que passegen, un colom. ¿Com has d'estar sol si tens tantes coses al voltant i a dintre teu? Ara ho he convertit en una teoria, però per a mi és natural. Aquesta sensació desèrtica de la soledat, la idea de buidor, de necessitar sempre algú al costat, no l’he tingut gaire. Em distrec molt fàcilment, a Sant Salvador faig foc, o si estic parlant amb algú, em fixo en les paraules que fa servir. Potser dono valor a coses que la gent normalment no n’hi dona. Abans, venint en tren cap a Barcelona, al·lucinava mirant els arbres, n’hi havia un, encorbat cap al mar, que semblava geperut. La soledat, potser, és una forma de ceguesa, perquè no et deixa valorar allò que ja tens. I en el fons també és anar en contra de la dependència social que tenim. ¿Saps què passa? Que ens donen un discurs de la soledat que, com tot, ens el creiem: si tens algú al costat representa que no estàs sol, però bé: tots sabem que et pots sentir molt sol al costat d’algú. I si vius sola o viatges sola: “Pobra noia, quina llàstima”, o bé: “Que valenta”. Si aquest relat, que abunda, me’l cregués, estaria fatal. Per tant, és al revés: si una flor ja és una presència, no estàs mai sol.
El poble simbolitza les tares del nostre món, i els personatges que hi viuen obeeixen determinats patrons.
Aquest poble inventat està ple de personatges rarots, que no són altra cosa que traduccions de patrons que veig. El drapaire que roba els rellotges dels canells i crida “No tinc temps! Demà ho faré!” en el fons se’n burla i els avisa: “Burros, que esteu sempre pendents de la vida futura i no feu cas del que teniu ara”. O la dona de les sabates grogues, que no suporta el seu home, fa la maleta per deixar-lo i quan és a punt d’agafar el tren, l’enyora, torna a casa, i en tornar-lo a veure, es pregunta per què no ha pujat al vagó. I, així, tota la vida. M’espanta molt la idea de viure atrapats en repeticions. Et vols escapar d’una feina, d’una persona, i quan ets a punt de fer-ho, t’autoenganyes creant-te tot un relat per tornar al punt d’inici. ¿Quina és aquesta força que et fa tornar cap allò de què et voldries escapar? És com l’abraçada de la Pina Bausch. ¿Què hi ha d'hàbit, de costum, en el que fem? És interessant pensar què és el que ens empresona. Al llibre també hi ha una gitana cega, que va perdre els ulls perquè hi veia amb les mans. És com una bruixa. A Escòcia vaig conèixer una dona andalusa i li vaig explicar la meva vida, cosa que no acostumo a fer, perquè soc bastant reservada. Però va haver-hi una mena de magnetisme, i em va fer adonar que hi ha persones desconegudes que entren en capes profundes de tu, i d’altres amb qui has estat sempre que no saben ni qui ets.
A la novel·la, el personatge emmanillat necessita l’aprovació de tothom. La inseguretat no el deixa viure.
Sí, és allò de buscar l’aprovació dels altres: d’anar passant el plateret a veure a qui agrades i a qui no. A la novel·la un dels que demana caritat s’obre el pit, es treu el cor i pregunta: “¿T’agrada?” i si li dius que no, s’hi clava una ganivetada. És el món d’avui, en què hi ha un model de vida autodestructiu: allà on ens diuen que hi ha felicitat sovint només hi ha buidor. Si no, ¿per què hi ha tanta gent que està deprimida i amargada? Potser tot plegat passa per replantejar-te què és important i què no. I això, per a mi, vol dir tenir l’autoritat de la teva vida. Pensar per tu mateix; que no siguin els altres qui et diguin què toca fer.
Al poble, la gent s’encomana la por.
Exactament. Al principi dèiem que ens fem els uns als altres. He arribat a tenir por de coses que no me’n feien, i ha estat per tenir una persona al costat que m’anava taladrant el cap. Val la pena pensar d’on et venen les pors: si és que són teves o te les ha encomanat algú altre.
Dius que la vida és el guió que hi ha entre dues dates. ¿La vetlla de l’avi es pot entendre també com un avís, un tenir els ulls ben oberts per no desviar-se de la pròpia vida?
Una de les obsessions que tinc és recordar-me que estar viu és un miracle. Per milions d’atzars, tinc un cos i una veu, i estic bé, estic sana. Això m’ho vaig dient per no caure en el contrari: l’apatia, la grisor, la queixa. Vivim com si estiguéssim convençuts que hi serem sempre, i que el futur serà el lloc on ho podrem fer tot. Aquests avisos del llibre me’ls faig a mi: no et despistis. De fet, una altra idea del llibre és el temps: com pot ser que tot passi tan ràpid, que el que em preocupava tant fa un any hagi desaparegut. Pensava: no arribaré mai a fer un llibre. I ja està fet i ara l’escenari és un altre. I això vol dir que el que em preocupa avui hi haurà un dia que no hi pensaré. És a dir, que tot, encara que no ho sembli, és passatger.
El rodamon és un personatge que no s’aferra a res. Deixa anar. ¿Té una mica de tu?
Abans, mentre et parlava, em semblava que t’estava parlant com ell. Ell va de poble en poble cremant amb els ulls els llocs per on va passant. És un ideal, jo això no ho puc fer. L'entrevista que més em va impressionar de fer va ser la del Pep Divins, que em deia que si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures. Tenia una sensibilitat extraordinària, em deia que quan està malalt és com si les ovelles ho notessin. I potser hi ha una part d’ell en el personatge del rodamon, que és també algú que no necessita gaire per viure, que va amb el que li cap a les butxaques. Trobo que és un personatge valent: no es guia pel que diuen els altres. Per exemple, hi ha un salze on ningú s’hi apropa perquè hi va caure un llamp, i ell hi va i troba un sac ple de monedes d’or.
¿Què l’atrau, a la narradora, d’aquest rodamon?
Ella està vetllant l’avi i, com que és insuportable esperar que algú mori, surt de casa. Va a una taverna, passa aquest desconegut i se n’enamora, perquè necessita un cos on projectar la bellesa que no troba enlloc. En el fons és un amor egoista, perquè amb ell no hi parla, i per tant se l’imagina a mida. Jean-Paul Sartre en parla a L’imaginari, diu que imaginar és un acte de màgia, perquè fas aparèixer aquell en qui penses.
¿És la imatge de l’ideal?
Sí, també, i per això hi ha la cita de Les nits blanques, de Dostoievski. ¿Per què t’enamores d’algú? ¿Quanta veritat i quanta mentida hi ha en el que projectem quan estimem? ¿L’estàs utilitzant, en el fons, per projectar-hi allò que et falta? I alhora, com que el rodamon és un desconegut amb qui no parla, em feia pensar que mai sabem ben bé què signifiquem per als altres. I això és preciós: hi ha persones que no en tenen ni idea, de com n'arriben a ser d’importants per a mi. Quan en parlava a la presentació de Palma amb l’Antònia Vicens, em deia: pots ser el somni d’algú i no saber-ho.
La figura sense nom, Ell, és enigmàtica. I encarna un amor tòxic, destructiu.
Aquest Ell és un antic amor que està enterrat, però que de tant en tant treu la mà de sota terra per agafar el turmell de la protagonista, arrossegar-la cap avall i fer l'amor. I ella es deixa agafar: és aquest dir mai més, però entregar-t’hi de nou. És la pulsió de vida i de mort que explica Freud. Pots sentir atracció pel que et fa bé, però també pel que et destrueix. A vegades hi ha un cert plaer en allò que et fa mal. És una força que t’arrossega, com un imant, i et lliures a la destrucció. I per altra banda, també parlo dels fantasmes: les persones que ens habiten a dintre i ningú ho sap. Els qui voldríem oblidar però encara ens mig viuen, els qui desitgem i no hi són. Aquesta comunitat secreta i íntima de cadascú.
Un poble, un riu i un rodamon. I he pensat en Rodoreda: en Adrià Guinart, de Quanta, quanta guerra, que és un fugitiu; i en el poble i el riu, de La mort i la primavera. ¿T’ha influït Rodoreda?
I tant. A l’estiu vaig anar a viure dos mesos a Escòcia, gràcies a la Bibiana Mas, que sense gairebé coneixe’m em va oferir casa seva. Això va ser al juliol, i a l’agost me’n vaig anar sola en una caseta al mig de la muntanya. Portava una maleta blava, molt gran, on hi havia un munt de llibres, i roba de màniga curta, és a dir, inútil, perquè feia fred. Hi havia llibres de l’Stefan Zweig, que m’agrada molt per la capacitat que té de fer focus; de l’Antònia Vicens, del Manuel Forcano. El Mentre moria, de Faulkner, que és dels millors que he llegit mai, o el Cinco horas con Mario, de Delibes. I la Mercè Rodoreda. Hi ha llibres que et fan de disparador: Viatges i flors i La mort i la primavera em van situar automàticament al lloc on volia. I això també em va passar amb pel·lícules i entrevistes de David Lynch, per la llibertat imaginativa. Crea des d’un lloc on no hi ha censures, i això ho trobo molt important.
La llei de l’hivern és una novel·la simbòlica, molt poètica i en certa manera una micanaïf. Alguns dels seus personatges respiren un cert aire d’innocència.
Aquest to naïf, innocent, hi és volgut; com a Les nits blanques, de Dostoievski, que m’ha inspirat molt. La ingenuïtat també lliga amb la fantasia que té la noia amb el rodamon, amb el seu desig de trobar-lo. I, d’altra banda, fa de contrast amb els moments en què la narradora és dura, i pensa insultant. Els personatges innocents m’agraden molt. Crec que ho sóc una mica. És a dir, les veig a venir bastant de lluny, per allò que et deia que m’he criat en una selva amb tants germans, però també tinc un punt de confiada.
A la novel·la, principalment en primera persona, hi surt una segona persona del plural, com un crit d’atenció o de complicitat. ¿És una manera de fer entrar els lectors en aquest món imaginatiu i simbòlic? M’ha fet pensar en Viatges i flors.
Sí i, ara que ho dius, potser també m’ha influït El vigilant en el camp de sègol, que també ho fa. Però em va sortir sol, aquest adreçar-me de tant en tant als lectors amb l’“Heu estat mai davant la mort?” o “Us ho ben juro” o “No em coneixereu mai”. Haver escrit el llibre en primera persona té un punt perillós perquè hi ha qui es pot pensar que soc jo. Però només és que vaig pensar que així era més intens, i feia més l’efecte d’estar dintre el cap d’algú.
Cuides molt els detalls. Hi ha moltes descripcions de personatges, d’espais, de la natura.
És que els detalls diuen tant: pot ser que algú et digui que t’estima i que els seus ulls et diguin el contrari. Imagina’t. I els llocs també són importants. M’he adonat que el lloc que trio per viure ha de ser bonic. Visc a Sant Salvador, per potra absoluta, al davant del mar. El menjador de casa me l’he fet com un món a mida: hi ha una bateria elèctrica, llibres, el foc a terra, quadres de l’Ignasi Blanch, de l’Anna Terricabras, del Mercurio Alba. A cada lloc on miro trobo alguna cosa que m’agrada. Deu voler dir alguna cosa, això. Hi ha cases que, quan hi entres, t’expulsen; hi veus el caràcter de la persona que hi viu: sec, metàl·lic. Hi ha llocs on m’hi sento molt a gust: Farrera, per exemple, que hi aniré d’aquí poc. A la muntanya, al bosc. Escòcia, Irlanda. El fred m’agrada, i fins i tot a l’estiu el vaig a buscar.
¿Ets arrauxada, a l’hora d’escriure?
Em deixo portar. Quan escric és com si tingués algú dins meu que escrivís per mi. De vegades, al súper, em ve una frase i me l’he d’apuntar al mòbil. És una manera de fer totalment a l’inrevés dels qui es fan una escaleta, i saben exactament què passarà abans de començar. Jo no em puc disciplinar: “De nou a dues del migdia escriuré”, impossible. Perquè potser no em sortiria res. Estàs uns mesos que no, i en una setmana et surt tot. En el fons escric per saber què escric. Necessito el misteri: és com un acte de fe, perquè el vaig seguint sense saber ben bé on acabaré.
¿És necessari baixar al soterrani d’un mateix per fer net de tot?
Tant de bo fos possible. A Banyoles em va presentar el llibre la psiquiatra Carme Mariscot, que deia que el soterrani del llibre és com si fos l'inconscient: el lloc inaccessible de cadascú. Allà on hi ha totes les teves runes, els teus secrets. Allò que no dius, i que es manté soterrat. A la novel·la, la narradora té el desig que algú pugui baixar a la seva part més fonda, obrir les finestres i que hi entri la llum. Que es respiri la sensació de vida nova. Perquè potser és a través dels altres, i no d’un mateix, que podem baixar al nostre soterrani. O no: també t’hi pots apropar escrivint, escoltant Leonard Cohen, o escampant la boira.
Els nens també tenen un pes important a la novel·la. ¿Has fet l’exercici d’anar al poble dels nens, com la narradora que veu la nena que va ser?
¿T’imagines? A Escòcia, un dia que feia mal temps, em vaig apropar a un turó i, al mig, com en un clot, hi havia un parc amb tot de nens jugant i rient, i els pares se’ls miraven de lluny. El cel era gris i hi havia un raig de sol que tocava el parc. La felicitat era, només, al lloc dels nens, on els adults semblava que no hi podien accedir. Aquesta escena la vaig convertir en el miratge del llibre, on hi ha un bosc amb nens jugant, i no hi pots entrar, només te’l pots mirar des de la frontera dels xiprers. I mentre te’ls mires, apareix el nen que vas ser quan tenies tres anys, que s’apropa cap a tu i et pregunta: “¿Per què?” Si em trobés amb la nena que vaig ser, potser li diria: “Mira, ha anat així”. I d’altra banda, també apareix un moment una vella de cabells blancs, que és la protagonista amb cinquanta anys més. Imagina’t que davant veiessis la nena que vas ser i la vella que seràs.
¿Haver guanyat el premi Josep Pla t’ha donat més seguretat? ¿O ets una persona que creus molt en tu mateixa?
La seguretat és una cosa que encara no tinc solucionada. El premi m’ha donat tranquil·litat, aquesta és la paraula. Volia escriure el llibre, i ha arribat un punt que no el puc controlar, m’ha costat molt deixar-lo anar: si encara no l’he llegit en paper del respecte que em fa. El primer que em surt és pensar: ara em descobriran. T’ho juro. Fins i tot abans d’anar a dormir em ve un terror, i penso: ¿què has fotut? Hi ha moltes pors: la de fer un desastre, la de fer el ridícul, la por gegant a la idea de publicar, que l’he anada alimentant durant anys. Marxar a Escòcia em va permetre apartar-me del que aquí em bloquejava, i també dels semàfors: quan escric m'és absolutament igual què és políticament correcte i què no.
Estàs fent moltes presentacions del llibre. La que vas fer a la llibreria Ona, de Barcelona, va ser una festa. El Gerard Quintana i la Lídia Pujol t’hi van acompanyar.
Que xulo va ser! Tenia claríssim que la presentació a Barcelona l’havia de fer el Gerard. Amb ell i amb en Xarim Aresté vam viure junts a Barcelona durant un any; han sigut persones molt importants per a mi, i m’agrada dir-t’ho. Viure amb ells em va canviar, em van donar més seguretat, i em van ensenyar a entendre en comptes de jutjar. Són dos dels grans amics que tinc i els estimo molt, perquè no t’empetiteixen, t’eixamplen. I per exemple el Gerard el conec de Catorze, d’una entrevista que li vaig fer fa anys. La Lídia va cantar Nada de nada, de la Cecília, una cançó microscòpica, del detall petit, que és en el que em fixo quan escric.
¿Quin és el teu ideal de vida?
Tenir temps. Hi ha qui se sent orgullós de no arribar a tot. Jo em sento imbècil quan em passa. M’intento protegir de l’estrès. Poder quedar amb algú i escoltar-lo, sense pressa, i no pensar en quina hora és. I estar amb aquelles persones que em fan bé, i deixar les que estan lluny de mi, que són les que em fan sentir sola. I potser també estar tranquil·la, que això ja implica moltes coses.
Aquest ideal, si l’haguessis de veure o imaginar amb els ulls tancats, ¿el situaries enmig de roures d’arrels profundes?
Sí, m’encantaria. Ser al mig d’una muntanya tota plena de roures. Tinc fascinació pels arbres. A Escòcia hi havia uns roures com monuments, amb unes arrels gegants, cargolades. M’agrada l’aplom que tenen: pot caure una tempesta, però l’arbre no té cames per marxar, i aguanta. Potser aquesta és una de les coses que m’agrada més de les persones: la fortalesa.
© Gemma Ventura Farré, 2023
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. / Destino
