Fa deu anys de la seva darrera novel·la, Faré tot el que tu vulguis (2013), amb què va guanyar el Premi Prudenci Bertrana; i en fa dos de l’assaig Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, sobre lideratge femení, un llibre on trobem sobretot la veu de la Batallé gestora, directora de l’Institut Ramon Llull fins al 2021. Amb Massa deutes amb les flors, novel·la publicada aquest setembre, l’escriptora emprèn un camí a la recerca d’allò que s’amaga endins del cos i de l’ànima. Els deu anys que s’han escolat entre l’anterior novel·la i aquesta han anat covant la seva veu més personal, que ha brollat en aquest llibre simbòlic i poètic, travessat pel dolor, on del jo més íntim es passa al tu dels diferents personatges que hi són convocats, per convergir finalment en una sola veu, que és dol, crit, reivindicació i cant. Les flors ens esperen sempre.
Pinko, un dels personatges més singulars del llibre, diu a la Solitària: “El teu llibre ens dona novament l’oportunitat d’explicar el món”. ¿Massa deutes amb les flors ens ajuda a entendre’l, i també a capgirar-lo?
No sé si puc dir que el llibre és una oportunitat per explicar el món, però sí, en tot cas, un intent de replantejar-se’l. Massa deutes amb les flors intenta mostrar una vida, la que vivim la majoria, molt boja, poc creativa, que ens matxaca molt a tots, sense que en siguem prou conscients. Som a la roda del hàmster. M’ho he passat molt bé escrivint el personatge del Pinko, que podria ser una mena de fool Shakespeareà; sembla boig, però hi toca molt. Parla de la importància de pensar, de les paraules, del temps i dels records, de viure amb poca cosa i ser-hi més en tot allò que fem. El Pinko és un antisistema autèntic. M’està impressionant força que molts lectors m’hagin fet arribar la seva identificació amb personatges o situacions que plantejo al llibre. Això vol dir que el text permet fer una aturada, mostra una manera diferent de respirar.
¿La solitària és l’alter ego de l’autora?
Efectivament, la solitària és l’alter ego de la Batallé. Però, en realitat, voldria que fos també l’alter ego de tantes dones escriptores i lectores o lectors que en llegir el llibre s’adonen que cal canviar les coses d’aquesta societat en què vivim.
Des del primer capítol descobrim la Solitària, un personatge per a qui l’escriptura és una necessitat vital. Física.
Si escric és perquè sento que vull dir alguna cosa. Aquest llibre és molt confessional, potser per això el to oral que té en determinats capítols. He buscat, precisament, que la veu de la Solitària sigui la d’una amiga que explica als lectors, convertits ja en amics, allò que li costa tant d’expressar després d’haver estat deu anys en silenci. El que té valor és allò que ens costa explicar. Tots els personatges del llibre parlen d’allò que els costa, cosa que ens passa una mica a tots. Aquest “explicar el món” que dèiem abans, potser es redueix a una cosa més petita: entendre que escoltant els altres t’escoltes a tu. S’ha parlat molt de la literatura del jo; jo reivindico al llibre la literatura del tu a través d’aquesta Solitària que escolta, entrevista, observa tota una comunitat, i finalment s’adona que aquest tu no és altra cosa que el propi jo, el nosaltres, perquè tots som personetes i tots ens morirem. El llibre busca, per damunt de tot, això, que la persona que el llegeix digui: m’estàs explicant a mi.
Aquest món es va fent entre els diferents personatges del llibre, com un trencadís.
Exacte. I és el món de tots. Aquesta novel·la, més que cap altra, m’ha permès, potser per una raó d’edat, treballar amb més profunditat el tema de la tendresa, que ve de la mà del Joan, el fill de la Maria, un personatge extraordinàriament tendre, pel qual tinc una gran debilitat. Algú m’ha dit que en aquest llibre les relacions d’amor no són les habituals, però jo crec que no hi ha relacions d’amor habituals. Amb el pas dels anys, el que valorem més les persones és la tendresa, precisament. Les relacions no sobreviuen pel sexe ni per la passió, això dura un temps, sinó per la tendresa, que hi és sempre. La generositat de la companyia.
La Solitària es pregunta: “¿Per què escric?”
Hi ha una clara reivindicació de la paraula, no només com a escriptura, sinó com a lectura, com a possibilitat de compartir, i també de denunciar; allò que Audre Lorde diu del silenci, “els meus silencis no m’han protegit. El teu silenci no et protegirà”. I és en aquest context que la Solitària es pregunta per què escriu. I ho fa per intentar donar respostes. Per no morir. Per no fugir. Per lluitar. Per encarar la vida. La meva experiència, des de molt petita, tant en el meu entorn familiar com en el de les amistats, em demostra que a tots ens costa molt viure. A mi em costa molt, tot i ser una persona vitalista, i escric precisament per això. Vaig començar a escriure de molt petita -ara m’emociono, eh!- perquè no entenia el que veia al meu entorn.
[La Iolanda s’emociona. Jo també. I els seus ulls es transformen de cop en els d’una nena que observa, en la seva solitud, un món que no li agrada.]
El dolor travessa el llibre. Un dolor antic, una angoixa constant, com un baix continu.
Exacte. Buff...! Des de molt petita he vist molt dolor gratuït, persones precioses fent-se mal entre elles i no ho podia entendre. Encara em costa ara, que tinc cinquanta-un anys! Ho entenc racionalment, però continuo sense comprendre-ho a nivell més profund. Si es té clara la mort, si tots ens hem de morir, ¿per què tant de dolor, tant malestar gratuït? Ostres, has tocat matèria eh, Marta!
No volia burxar, ho sento...
I ara! Jo soc una persona que plora i considero que plorar forma part de la vida. Vaig començar a escriure perquè no entenia el mal entre les persones. I continuo sense entendre’l. En la meva escriptura hi ha molta exigència, molta lluita. Però crec que Massa deutes amb les flors, per com l’he escrit, per com l’he deixat reposar –gairebé dos anys–, és el llibre del qual estic més orgullosa fins a dia d’avui, tot i que està molt lluny encara del que vull expressar.
Escriure és dolor, també.
L’escriptura i la lectura em van salvar. És així, i crec que això no ho havia expressat mai tan radicalment. Des de ben petita, que tinc una consciència molt clara de la mort. La consciència que has de viure i que has de morir em marca molt. Però també és aquesta consciència de la mort el que permet viure més plenament. Al llarg del temps, he acompanyat diverses persones a morir; veure la mort d’algú estimat, més enllà del dolor i de la tristesa, sempre em fa venir moltes ganes de viure, perquè em fa evident la mort també de manera física.
Al teu llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera hi reivindicaves el fet de ser-hi. Les dones, generalment, tendim a demanar permís, per ser-hi. Al llibre hi apareix aquesta idea. Reivindiques el dret a la pròpia veu.
Al capítol sisè, repassant la història d’un grapat de dones, la Solitària diu “Jo no em suïcido com a forma de rebel·lió. La meva revolució, la meva forma de resistència és aquesta.” És a dir, en honor a totes les que s’han suïcidat, com a baula de totes elles, no es suïcida, encara que la titllin de boja, de bruixa, o de puta. Opta pel no-suïcidi perquè té dret a viure amb la mateixa llibertat com tants homes ho han fet sempre. Alguns hauran patit més o menys, però no de la manera com han patit les dones al llarg de la història. Per això, en aquest capítol hi ha aquest avís per navegants, que forma part de la història de la literatura i de la història de l’art, i que podríem definir d’alguna manera com la cuina que la Solitària va escrivint, i on hi trobem Safo –l’Eva de la literatura–, Woolf, Plath, Sexton, Storni... que s’han suïcidat; però també hi ha Ofèlia, aquest gran personatge que s’ha romantitzat des de la visió masculina, perquè la seva bellesa no és la d’una ofegada. Però sempre, al llarg de la història i encara avui, ressona aquest avís d’alerta dirigit a la dona per dir-li que si no fa el que s’espera d’ella, és a dir, una actitud de servei, serà considerada puta, bruixa o boja. Si no ho suporta, la seva única sortida serà el suïcidi. Com ha passat a tantes anteriors. Aquest avís, que alguns poden dir que és del passat, jo crec que és absolutament present en els nostres dies. Molts homes, però no els d’ultradreta, els primitius, els unga-unga, no, no, els homes d’esquerres, supercivilitzats, m’han titllat de puta, de boja, de bruixa i de tantes coses pitjors, pel fet d’arribar a llocs de més o menys responsabilitat i fer-ho de manera radicalment diferent de la seva. I en el terreny de l’escriptura, també. Sovint, qui et rebutja ho fa perquè té por; o perquè s’ha sentit rebutjat per tu alguna vegada. I se’n venja. Això ens ha passat a totes. I això tan terrible també està present en aquest llibre.
Es parla de la cultura de l’esforç com una cosa necessària. Però al llibre ens trobem amb un esforç esgotador. Gairebé estèril. Com l’esforç per ser feliç pot deixar-te buit.
L’esforç és un dels personatges més del llibre; es tracta de l’esforç de totes les veus. El Pere, el pare de la família, representa aquest esforç màxim, el de la gent de muntanya, de pagès, que coneixen i viuen constantment amb aquest esforç. Jo m’hi identifico totalment amb aquest personatge, perquè vinc d’una cultura de l’esforç portada a l’extrem des de ben jove; també, és clar, pel fet de ser mare d’un fill de dinou anys que ha crescut al costat d’una mare a qui ha vist treballar molt perquè ell pogués tirar endavant. La cultura de l’esforç està molt bé, és necessària també com a motor per fer treballar, per projectar, per escriure, però la clau de tot plegat és l’equilibri. I la Solitària esdevé aquí una mena d’aprenent del Pinko, l’heroi de la muntanya, que li ensenya una altra manera de viure. Potser no cal portar-ho tot a l’extrem.
¿A qui situaries, per damunt de tot, com el personatge protagonista de la novel·la?
Per a mi, ho és la Maria. I la Solitària és la Maria que no es suïcida. Totes dues comparteixen el mateix crit, però una el fa cap endins, s’adona que està fent mal al seu entorn, i per a ella és més útil desaparèixer; l’altra, que n’és hereva, continua endavant perquè és conscient que té dret a ser.
¿El títol del llibre, Massa deutes amb les flors, que fa referència a un poema de n’Antònia Vicens, és també un homenatge a la poeta?
Efectivament, el títol del llibre és del poema de l’Antònia Vicens: “Morir-te/ encara no/tens massa deutes/ amb les flors.” La seva poesia és inspiració. Admiro l’Antònia, no només com a escriptora, sinó com a grandíssima feminista, amb qui m’identifico; no és de la mena de feministes que es passen tot el dia fent mítings, que també són necessàries, sinó que la seva opció és potser més silenciosa, però constant i d’una gran coherència personal. És una dona d’una gran personalitat; va demostrar-ho ja de ben jove quan, en ser guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la, no va permetre ser absorbida pel circ literari i se’n va tornar cap al seu terreno, la seva platja, i allà va anar fent al seu aire. D’un temps ençà, cada vegada em sento més a prop de la poesia, en llegeixo molta; i també llibres de no-ficció. Crec que és per on vaig ara. El llibre Lo mig del món, de la Roser Vernet, té molt a veure amb la línia que vull seguir d’ara endavant.
El llibre és una reivindicació constant del paper de les dones. I també dels teus referents com a escriptora.
Fa molt de temps que reivindico la història de les dones. Després d’haver dedicat els darrers trenta anys de vida professional a la literatura, però sobretot a fer créixer les seves veus com a editora, o com a directora del Llull, crec que ja no podem explicar la història de la literatura catalana sense la presència de les dones escriptores, cosa molt important i de la qual en formem part totes. En aquest llibre reivindico l’Antònia Vicens, especialment; però també Víctor Català, i les dones de la generació de Maria Barbal, escriptora que ha estat molt important per a mi des del principi, amb la seva Pedra de tartera; o la Núria Bendicho amb Terres mortes. I tantes altres. Com Clarissa Pinkola, amb Les dones que corrien amb els llops, que em va marcar de molt joveneta. Penso que amb totes les dones, per bé que d’algunes ens en sentim més lluny o més a prop, sempre hi tenim a veure. Potser el que ens uneix és precisament la dificultat que totes hem tingut i tenim encara per viure, per tenir la nostra terra, el nostre territori.
Al llibre es parla dels homes grisos, però també de dones grises.
N’hi ha moltíssimes, també. Ja en parlava a Atreveix-te..., el meu llibre sobre lideratge femení que abans has mencionat. La majoria de dones que m’han precedit en algun lloc de poder, ho han fet imitant el model heteropatriarcal, el masculí, el que tenien, però malgrat això les valoro; sé el que costa, conec en primera persona el que m’han fet passar a mi per arribar-hi i potser encara el que em faran passar. Per tant, em puc imaginar com devien ser aquells anys 70 del segle passat, i penso que les dones d’aleshores que sobresortien en un món dominat bàsicament per homes, feien el que podien i com podien. Ara, jo ho puc fer i ho he de fer d’una altra manera. Les coses van canviant, encara que potser massa a poc a poc, però als mitjans de comunicació, per exemple, cada vegada hi ha més dones que opinen, i encara que n’hi hagi amb les quals no hi coincidiré gens, penso que es bo que hi siguin. He crescut en un món on a les noies se’ns ha dit que podríem ser presidentes del país, però la realitat és que encara no n’hi ha hagut cap. Per tant, cal que anem dient prou i no callem.
¿Darrere d’aquests homes grisos i aquestes dones grises què s’hi amaga?
Molta por. El llibre en parla, de la por; n’hi ha molta i a penes se’n diu res. I la por marca molt. Sovint, ens trobem que les persones que ens estimen ens aconsellen callar per por davant de qualsevol fet que pugui comportar, ni que sigui de lluny, un cert perill. Aquest proteccionisme és totalment negatiu, encara que surti de la bona fe. Cal trencar amb aquest viure endins, cal que la veu surti enfora.
El llibre és també una reflexió sobre l’escolta, la generositat. I el valor de les coses petites.
El llibre busca precisament això, aquestes petites coses. I la manera com està escrit respon a aquest objectiu. També hi deu fer els deu anys que he estat sense publicar, que no sense escriure, perquè sempre vaig amb quaderns amunt i avall. Probablement, és el llibre que he escrit de manera més orgànica. Vaig impartir fa uns anys, a la Universitat de València, un curs d’Escriptura des del cos. Crec en la corporalitat de l’escriptura. Aquest llibre té molt d’oralitat i de confessió, com et deia abans; i busca això, la conversa i l’escolta, com la que ara hi ha entre tu i jo. Cada personatge del llibre, a partir de les suposades preguntes que els fa la Solitària, expliquen la duresa de les muntanyes; però també, implícitament, la idea que després dels hiverns durs sempre venen les primaveres i les flors. I les flors et recorden que no has de voler morir, perquè sempre existeixen les petites coses per les quals val la pena i cal viure. Em sembla molt important aquest tema de l’escolta. Tant com a editora, com quan vaig ser directora del Llull, he intentat sempre fer créixer les persones. Per això la figura del Cyrano de Bergerac, amb el qual s’identifica la Solitària. Les editores som cyranos, perquè ens dediquem a fer créixer la veu dels altres, i en tot cas, la pròpia arribarà després. En el llibre també s’hi reflecteix aquest interès. Finalment, cada veu s’explica i, a partir de totes elles, potser podem entendre millor el món.
Les valls altes són una metàfora del món, i els personatges són éssers simbòlics.
M’interessa molt Jung, i he treballat durant molts anys la psicologia junguiana i els somnis. I, és natural que la seva influència o empremta m’hagi acompanyat també en aquest llibre. També em resulta interessant explorar els arquetips, i aquí gairebé cada personatge n’és un, amb tot el que pugui haver-hi més enllà d’ell mateix.
El llibre es mou, majoritàriament, en el terreny del pensament, però el personatge de la Maria, tot i estar afectada d’una malaltia mental, vivia angoixada per un tema pràctic: els diners. Al llibre, això desencadena, de retruc, una reflexió sobre la parella i la dicotomia entre el somni i la realitat.
La Maria té por, s’angoixa per aquest tema, sobretot quan apareixen els fills. L’home té molts somnis, però ella pensa al nivell de cada dia. Aquest és un tema molt important i del qual caldria parlar-ne a fons. A la novel·la, en Pere s’adona que la Maria, la seva parella, no se sumava als seus somnis, però ell no entenia res, creia que ho feia tot bé. I de cop, a través de la relació que tenen la seva filla i el seu company, el Foraster, s’adona que la parella no és l’aventura d’un sol, sinó de tots dos. És compartir realment un projecte. Jo crec que el conflicte es deu sobretot a l’heteropatriarcat i a aquesta societat, que et va minant a poc a poc. A tot aquest sistema s’hi rebel·la la Solitària, com he dit abans, que ha vist patir moltes dones i és capaç de dir prou. La seva opció, potser redemptora, és la de no suïcidar-se. Per redimir les que ho han fet, per salvar les que podrien fer-ho. La relació amb els diners, igual que la relació amb la mort, és una herència; i jo vinc d’una família on s’ha patit pels diners. Vaig marxar de casa a disset anys i vaig començar a treballar de molt joveneta, i això em va marcar. La meva biografia, i també la meva producció literària, no s’entenen si no es mira el trajecte vital en la seva totalitat. Els deu anys sense publicar novel·la, per exemple, han estat motivats pel fet de dedicar-me als altres. Necessites temps perquè la veu et surti, però abans has de pagar la llum.
És un contrapunt, aquest xoc entre el projecte i la realitat més immediata.
És clar. I moltes parelles peten per això. Altrament, sembla tot molt teòric, en el món de les emocions. Al llibre també hi ha plantejada una crítica al capitalisme ferotge que vivim; costa molt sobreviure en aquest món que ens obliga a viure a un ritme boig. A les muntanyes es fuig d’això, però també s’ha de vetllar per la supervivència. Si no és amb les vaques, és gràcies a les cases rurals, que és el que acaben fent.
La Maria en va perdre l’hàbit, d’estimar-se; i això la porta a la desesperació absoluta. El capítol dedicat a la Maria inicia un crescendo molt intens.
Em va costar d’escriure’l, però el veia. La Maria s’adona que, quan estimes algú, n’hi ha prou que t’agafi la mà; però després venen tots els fantasmes, com l’angoixa pels diners i la malaltia mental, que és clau. Si ara ja és prou complicat, als anys vuitanta del segle XX, d’aquestes malalties no se’n parlava. No es volien veure. Per això, al final del llibre, la Maria verbalitza retrospectivament per què va fer el que va fer. És una mort que vol alliberar els éssers estimats de la seva càrrega, tot i que al final també s’adona del que s’ha perdut.
¿Què s’ha perdut, la Maria?
La possibilitat de dir. De comunicar-se. El silenci acumula molts silencis. Com pedres de tartera que es precipiten en una carrera inacabable que porta a l’abisme. Ens falta molt dir-nos t’estimo.
© Primera edició: setembre del 2023
© Iolanda Batallé Prats, 2023
© Columna edicions, llibres i comunicació, S. A. U.
