Ens trobem un matí, força d’hora, al bar d’un hotel de Barcelona. L’Antònia demana un entrepà de pernil i una beguda; jo ja faig amb un te verd. Mentre esperem que ens ho portin a taula, penso de què devien ser els seus entrepans quan anava a escola. Segur que cada dia eren diferents i els seus companys se’ls miraven de reüll: un dia de pernil, un altre de llonganissa, o de fuet, potser fins i tot algun dia tocava un tall de llom dos colors, primet i amorosit. I és que aquella nena de posat seriós, que sempre llegia, tenia avis i pares cansaladers, propietaris de Cal Carré, una cansaladeria artesanal, de Terrassa, on ella i la seva germana també havien treballat durant força anys. La botiga va tancar les portes poc abans de la pandèmia, i tot aquell món de taulells i ganivets, de botifarres, lloms i llamineres, ha estat homenatjat amb la creació de l’editorial del mateix nom, on Antònia Carré-Pons és l’editora, o millor, la mestra artesana, com es defineix ella mateixa, que treballa amb davantal blanc la tria de la matèria primera de qualitat que formarà part dels Menuts, els Llibrets i els Llom dos colors, nom de les col·leccions de l’editorial.
Hi ha projectes que es pensen durant anys i potser no arriben mai a materialitzar-se; n’hi ha que son un dit i fet i tiren endavant, perquè hi ha voluntat, potser un punt de bogeria necessària i, sobretot, molta passió i ganes de treballar fort en allò que agrada. L’editorial Cal Carré té una mica, o molt, d’això darrer, i l’Antònia Carré-Pons en sap, és meticulosa i curosa, i s’ha convertit en poc temps en una bona editora, que ha sabut crear una editorial de qualitat, gairebé familiar, de la qual els lectors també en formem part.
Has fet edicions crítiques, escrius narrativa, i has creat recentment, el 2021, l’editorial Cal Carré. Els llibres, la literatura, ¿han estat sempre presents, a la teva vida?
Jo era una nena molt rareta, i molt seriosa. A l’àlbum familiar, en blanc i negre, em veig de petita i en cap foto no hi surto rient. Des de ben menuda vaig tenir contacte amb els llibres, llegia molt i també escrivia poemes o contes, però eren tan dolents que de més gran els vaig llençar. Recordo que anava tot el dia llegint, llegia fins i tot els papers de diari que es posaven al terra perquè no el trepitgéssim, quan estava acabat de fregar. I d’adolescent, llegia pel carrer. A casa no llegia ningú, en canvi. Potser per contrast, llegir ha format part de mi tota la vida.
¿I què llegies?
Llegia tebeos, el Zipi y Zape i el Mortadelo y Filemón, i de més joveneta les novel·les d’Enid Blyton, la sèrie de les aventures dels cinc. Jo era lectora en castellà, de joveneta, perquè en aquella època els estudis es feien en castellà, el català no entrava a l’escola i, per tant, no vaig aprendre’l fins que vaig ser gran.
¿Estaves destinada a treballar a la cansaladeria familiar que els teus pares tenien a Terrassa, on vivíeu?
Hi vaig treballar molts anys, des dels tretze fins que vaig acabar la carrera, però no m’agradava gens, en volia fugir, era un món que no tenia res a veure amb mi. Hi despatxava amb no gaire traça, tot s’ha de dir, perquè els talls de llom em quedaven una mica guerxos, però dins de l’obrador el màxim que hi feia era depilar peus de porc i lligar botifarres. A la cansaladeria ens arribava el porc partit per la meitat, i el meu pare i el meu avi l’especejaven. Recordo haver vist el pare amb un davantal tot ensangonat, galledes plenes de sang... En tinc una imatge terrorífica. Com que volia estudiar, vaig haver de fer el batxillerat nocturn, com també la carrera; a la universitat hi anava de nit, per això no vaig poder fer vida universitària, al bar de la universitat només hi devia anar una o dues vegades en tots aquells anys. Vivia a Terrassa, i en acabar les classes agafava el tren i marxava de seguida. Cal dir que tots els qui estudiaven amb mi eren molt més grans que jo: recordo que una de les meves companyes de classe era l’Albina Francitorra, la mare de la Montserrat Roig.
Vas fer filologia catalana en un moment esplèndid. La facultat s’omplia, la llengua era valorada, als instituts ja s’havia començat a ensenyar el català.
Jo vaig optar per la filologia catalana perquè és la meva llengua i, també, per poder adquirir una formació literària. Quan vaig acabar, el 1982, vaig fer oposicions i vaig posar-me a fer classes a l’institut; era la sortida lògica i immediata. I la més fàcil. I el moment, tant a nivell de la llengua, com de l’ensenyament, era, per bé, radicalment diferent a l’actual. La lingüística sempre m’ha semblat molt obtusa, i vaig fer totes les assignatures de literatura: la medieval, la del XIX, la del XX, i d’entre tots els professors que vaig tenir, va haver-n’hi un que em va agradar molt com explicava l’assignatura, que era l’Anton M. Espadaler. Crec que em vaig fer medievalista per culpa d’ell. També perquè el medieval és un món molt allunyat del nostre, i en això hi he reflexionat especialment. Jo crec que de petita llegia també perquè era una manera d’allunyar-me de la vida quotidiana, de la cansaladeria, amb porcs morts, sang i ganivets, que em feien por; i, és clar, llegir ja és una mica apartar-se del món, però si llegeixes obres situades a l’Edat Mitjana, te’n vas als antípodes del món contemporani, del que món en què vius. És una manera d’evadir-se i de somiar coses que no tenen a veure amb un mateix.
I aviat arriba Jaume Roig amb l’Espill.
[Riu] Això també és culpa de l’Anton Espadaler. Jo volia fer una tesi sobre la prosa del segle XV, però ja estava molt tractada, i va ser ell qui em va suggerir de fer-la sobre l’Espill, que encara no havia estudiat a fons ningú. Com que m’agraden els reptes, i soc una mica inconscient o eixelebrada, vaig acceptar la proposta. Va ser un repte difícil, perquè quan vaig començar només hi havia l’edició del canonge valencià Roc Chabàs, de 1901, i la de Miquel i Planas del 1950. No hi havia gaires més estudis especialitzats.
¿No et van esgarrifar les barbaritats que Roig deixava anar al llibre contra les dones?
Sí, però això em va passar amb la primera lectura que vaig fer; la segona vegada que el vaig llegir, en adonar-me de les coses tan grosses que hi deia, vaig tenir dues il·luminacions divines: una, que el que hi escrivia no podia ser veritat, perquè no hi ha ningú amb dos dits de front que pugui dir aquells penjaments contra les dones, per tant, allò havia de ser conya. I m’he passat quaranta anys intentant convèncer la gent que l’Espill és una comèdia i que ens l’hem de prendre en broma. ¿Que Jaume Roig era misogin? És clar, tots a l’Edat Mitjana ho eren; però no pas més que els altres. I tot el que diu va ser per provocar la rialla. La segona il·luminació que vaig tenir va ser pensar que si aquest senyor era metge, calia estudiar medicina medieval per entendre correctament el text, de la qual cosa evidentment no en tenia ni idea. Volia dir moure’m en un terreny que es troba entre la ciència i la filologia. Això em va portar a entrar en un món ambigu, que suposo que és per on m’agrada bellugar-me, no anar pel camí del mig, sinó per les vores. I crec que això m’ha passat moltes vegades a la vida, potser perquè soc així, inquieta i curiosa, i m’agrada ficar-me on no em demanen.
Després tornarem a l’Espill, que deu tenir prestatgeria especial a Cal Carré, i entrarem a l'editorial. Però abans m’agradaria que parlessis de la teva activitat com a escriptora i, en concret, del teu darrer llibre, El llibre d’Elionor, que d’alguna manera potser connecta també amb el teu medievalisme. ¿Saps que el personatge d’Elionor m’ha semblat una mena de Fèlix lul·lià fora del temps?
Això que dius està molt ben vist, jo no hi havia pensat, però ben segur que hi és, perquè sovint les lectures fan pòsit en nosaltres i inconscientment surten quan escrivim. És cert que l’Elionor és un personatge que va pel món i es meravella en el sentit lul·lià de la paraula. A l’Edat Mitjana, meravellar-se volia dir admirar-se per una cosa que és molt bonica, però també quedar espaordit per la visió d’allò terrible, que és el que li passa al Fèlix i també a l’Elionor. Tot el que he escrit ha partit sempre d’una experiència personal, d’alguna cosa que m’ha neguitejat i m’ha provocat un cert malestar intern. Per a mi, l’escriptura és la manera de treure-m’ho de dins; allò que deia Aristòtil de la funció catàrtica de la literatura. El llibre d’Elionor l’escric després de passar per l’experiència de viure una situació horrorosa. Es van morir els meus pares, la meva germana, i em vaig haver d’anar situant en un nou context vital, com toca a tothom en algun moment de la vida. La prosa onírica o poètica d’aquest llibre té a veure amb mi. Volia escriure passatges breus i vaig barrejar-hi alguns somnis autèntics, que jo havia tingut, també d’altres d’inventats, però tot son imatges de la quotidianitat més vulgar.
Cal Carré, l’editorial de la qual tu ets la mestra artesana, com artesana era la cansaladeria Cal Carré de Terrassa, va néixer l’any 2021, just després de la pandèmia. Has dit que l’editorial és un homenatge a la família, als avis, als pares, però hi ha un personatge, la teva germana, que va morir quan aquesta aventura editorial era un projecte a punt de materialitzar-se. Ella sempre apareix a la darrera pàgina dels llibres, com si tots els que publica Cal Carré anessin dedicats a ella. Un record i un homenatge constant.
Sí que ho és, és un record constant a la família, però sobretot a la meva germana, la Joana, perquè va morir quan no li tocava, tenia cinquanta-set anys. Ella hi és molt present i crec que és el veritable motor de Cal Carré. Cada vegada que traiem un llibre, o em fan una entrevista, com aquesta, penso: “La Joana estaria molt contenta, a la Joana li hauria fet molta il·lusió”. I jo crec que la seva memòria m’ajuda a tirar endavant. Hi ha una altra cosa, encara. Penso que amb la cansaladeria m’ha passat, com segurament passa a tothom, que arriba un moment que es fuig dels propis orígens, perquè sovint no són els que s’haurien triat i ofeguen; ara, amb els anys, crec que m’he reconciliat amb la carnisseria i soc capaç de reconèixer els valors positius que m’ha transmès. I és per això, també, que soc capaç de fer-li un homenatge passant dels llibrets de porc als llibrets de paper, als llibres.
¿Era una idea que et rondava pel cap de feia temps, això de crear una editorial?
No ho havia pensat mai. Durant la pandèmia, i la reclusió obligada que vam patir, se’m va acudir aquesta idea, i pensava que seria bonic poder-la tirar endavant. Vaig anar a Terrassa, a casa de la meva germana, en vam parlar, i entre tots vam anar fent la bola grossa. D’alguna manera, aquesta editorial l’hem construïda entre tota la família: la meva germana, els meus nebots i el meu cunyat. De seguida vam acordar de publicar només els clàssics, perquè jo no em volia embolicar amb els contemporanis, no em vull enfadar amb ningú. Per publicar a Cal Carré, una condició sine qua non és estar mort, i si fa bastant temps, millor, perquè d’aquesta manera no s’han de pagar drets d’autor. L’editorial es va anar fent al mateix temps que n’anàvem parlant. Tot i que la meva germana ja estava molt malalta, aquesta aventura ens permetia parlar del futur, perquè el present immediat tots sabíem com seria; i recordo que quan en parlàvem, a la Joana li brillaven els ulls, la veia tan contenta amb aquest projecte que no ens podíem pas tirar enrere. El que ens ha passat amb aquesta editorial és com una d’aquelles històries d’amor que t’apareixen i no les pots deixar marxar. És una història d’amor amb els llibres.
¿Com s’ha pogut materialitzar, aquest projecte? Perquè escoltant-te sembla que hagi estat molt fàcil.
Evidentment que haver estudiat filologia m’ha ajudat, sé com s’ha de treballar un text, he fet edicions crítiques, però és cert que no tenia ni idea de com muntar una editorial, de les relacions amb la premsa, per exemple, i m’hi vaig llençar sense pensar-ho. L’únic que vaig pensar va ser què hi podia perdre, i eren els diners. Però com que hi he invertit els que la meva mare em va deixar en morir, són uns diners que no necessito per viure. Tot ha sortit de Cal Carré primigeni i ja m’agrada aquesta idea. També t’he de dir que mai estaré prou agraïda a la Maria Bohigas, de Club Editor, que em va explicar tots els passos que s’havien de seguir a l’hora d’editar un llibre. I també m’han ajudat moltíssim els traductors i els correctors, els professionals amb qui treballem.
Obrim les portes de Cal Carré. Entrem-hi. Hi trobem tres col·leccions: Menuts, Llibrets i Llom dos colors. ¿Quin criteri seguiu per ordenar en cada col·lecció autors i obres?
Obeeix a un criteri molt simple. Un llibre va a parar a una col·lecció o a una altra segons el nombre de pàgines que té. Si és molt curt és un Menut; si és mitjanet és un Llibret i si és gruixut és un Llom dos colors. Hi ha algunes excepcions, com per exemple La mort del rei Artús, que acabem de publicar: aquest és un llibret grassó, perquè té gairebé tres-centes pàgines. Com que Galvany i el cavaller verd, la primera novel·la artúrica que vam editar, era un Llibret, pensem publicar tota la matèria artúrica a la mateixa col·lecció, farà més bonic, independentment de les pàgines que tinguin. Els títols que publiquem a Cal Carré obeeixen a un criteri que ja sé que no és gens objectiu, i és que m’agradin a mi. Si no m’agraden, per més importants que siguin els autors, no els publiquem. En aquest sentit, penso l’editorial com si compartís part de la meva biblioteca amb el públic general. Porto tota la vida llegint i comparteixo amb els lectors els llibres que per a mi han significat alguna cosa important en algun moment determinat.
A l’editorial s’hi veuen tres grans blocs, com a pesos pesants: els medievals, els russos i la literatura escrita per dones. ¿És així?
Mira, els medievals i les dones, segur; i els russos, no ho havia pensat, però ara que ho dius crec que sí, tens raó. El primer Llom dos colors que vam publicar va ser Pobres, de Dostoievski; i ara fa poc ha sortit un Tolstoi, Un matí del terratinent, i hem publicat Txékhov, i farem Gógol, també. La veritat és que hi ha una raó molt clara per fer-ho, i és que a mi m’agraden molt, els russos, perquè tenen una força dramàtica i vital increïble. Ja sé que hi ha gent més de Dostoievski que de Tolstoi i a la inversa, però a mi m’agraden tots dos. Tolstoi és més estilista, més refinat, per això li agradava a Nabokov; i Dostoievski és refinadament brusc, t’arrossega amb les coses que passen i amb la manera com passen. Són fascinants tots dos. De Txékhov no cal ni que en parlem, perquè es com si obrís l’ànima humana amb un estilet. Amb molts pocs recursos t’explica grans coses, i totes es concentren en la vida quotidiana i en els objectes més vulgars.
A CalCarré teniu una línia de reivindicació feminista molt clara.
No m’agrada que ens posin cap etiqueta, però bé, és evident que tenim una línia feminista, com també una de medievalista. Publicar escriptores és clarament intencionat; quan parlem d’obres clàssiques, sabem que per una qüestió d’història cultural de la literatura occidental, hi ha molts més autors clàssics masculins que femenins. I a Cal Carré intentem donar un protagonisme especial a les dones; en aquest sentit, una cosa que fem voluntàriament és reservar a les autores el millor trimestre de l’any, el de Sant Jordi. És a dir, els llibres que publiquem durant els mesos de gener, febrer i març, pensats per Sant Jordi, son sempre escrits per dones; i això ho fem des que vam començar. També hem incorporat una cosa nova: les il·lustracions de les cobertes dels Llibrets i dels Llom dos colors són quadres de pintores. Hem volgut reivindicar l’aportació cultural que han fet les dones al llarg de molts segles, i que des de fa algunes dècades es comença a valorar, perquè han passat a l’ombra durant molt de temps.
En aquesta línia dedicada a les escriptores, heu tret a la llum alguns llibres força desconeguts i d’altres amb un cert component simbòlic, com el fet de publicar Dos relats, un conte de Virginia Woolf, aquí acompanyat d’un altre conte de Leonard, el seu marit.
Quan vam posar en marxa l’editorial vam pensar amb quin llibre la podríem inaugurar, i se’m va acudir la idea que fos amb Dos relats, perquè va ser el llibre fundacional de la Hogarth Press. Ho vam fer com a homenatge a la figura i a l’obra de Virginia Woolf, escriptora que és una figura clau de la literatura contemporània; em consta que en Leonard ens perdona que li donem tots els llorers a ella. Dos relats no s’havia publicat mai en català; la traducció és de Marta Pera Cucurell, que va refer de cap i de nou la traducció d’Entre els actes, també de Virginia Woolf. Per Sant Jordi publicarem un recull de contes de Woolf, també traduïts per Marta Pera Cucurell. Ja veus que Virginia Woolf és una figura important per a Cal Carré. Hi ha d’altres figures que ens agraden, com Willa Cather, una escriptora americana que m’interessa molt i que aquí a Catalunya és pràcticament desconeguda. Hi ha un llibre publicat a Proa, La mort encalça l’arquebisbe, que és de l’any 1990, que està descatalogadíssim, i després té una nouvelle, El meu enemic mortal, que si no m’equivoco es va publicar el 2012 a Edicions de1984; i a partir d’aquí no tenim res més en català d’aquesta escriptora. Nosaltres hem publicat la seva primera novel·la, El pont d’Alexander, i la que la va fer famosa, Pioners, oh pioners!; per Sant Jordi editarem Lucy Gayheart, una de les últimes novel·les que va escriure i que em fa una especial emoció, perquè és l’última que va traduir Núria Sales. En aquesta línia feminista que deies, estic molt contenta que el primer llibre medieval que vam publicar fos La Ciutat de les Dames, de Cristina de Pizan, un text protofeminista de començaments del XV, amb una traducció antiga de Mercè Otero, que va refer de cap i de nou. També hem publicat una novel·la de Mary Wollstonecraft traduïda de manera exquisida per Esther Tallada, Maria o el món contra les dones. Wollstonecraft és una icona del feminisme, l’autora de la Vindicació dels drets de la dona, però les novel·les són molt poc conegudes i no s’havien traduït mai al català. I aviat publicarem l’altra novel·la seva, que en anglès porta el títol de Mary, a fiction. És a dir, volem també descobrir bones autores.
Parlem de l’altra gran línia, la literatura medieval, per la qual tens una passió especial com a medievalista que ets. És un món allunyat al nostre, però també molt present en l’imaginari infantil i juvenil. Sobretot les aventures del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona presentat sovint com un món màgic. Recordo la pel·lícula i el llibre “Merlí, l’encantador”, de Walt Disney, per exemple.
Tenim quatre llibres medievals: La Ciutat de les Dames, de Cristina de Pizan, l’Espill, de Jaume Roig, i els anònims Galvany i el cavaller verdi La Mort del rei Artús. Aquests dos darrers traduïts per Lola Badia, dues novel·les artúriques que parlen dels cavallers de la Taula Rodona, és a dir, de la matèria de Bretanya. La traducció al català d’obres importants de la llegenda artúrica per a mi és el projecte més ambiciós de Cal Carré i tenim molt clar, amb la col·laboració entusiasta de Lola Badia, que és una garantia de qualitat inefable. Recordo haver parlat amb ella, molts anys enrere, de la necessitat de publicar textos medievals amb unes edicions assequibles per a tothom. No edicions crítiques, erudites, sinó edicions a l’abast del públic generalista, que és el que fan totes les cultures, els anglesos, francesos, castellans... Abans, ho teníem gràcies a Jaume Vallcorba, amb Quaderns Crema, i ara no ho fa ningú excepte nosaltres. Qui m’havia de dir que amb el temps seria jo qui apostaria per treure els medievals del clos universitari i posar-los a l’abast de la gent! I sí, el que dius és ben cert, tota la matèria de Bretanya, els cavallers de la Taula Rodona, Excalibur, Merlí, els amors de Lancelot i la reina Ginebra, la donzella de Camelot, forma part de l’imaginari col·lectiu de les generacions actuals gràcies a la Disney i al cinema, sobretot.
Acabeu de publicar La mort del rei Artús. Aventures força salvatges, les d’aquest cavaller.
Aquest llibre és la mare dels ous de tot això que et deia, perquè d’ell surten totes aquestes històries. És un text fundacional importantíssim, un text francès del segle XIII, que no s’havia traduït mai al català. A Cal Carré volem que el públic català pugui llegir aquestes obres com les llegeix qualsevol altra cultura occidental. La mort del rei Artús, traduïda per la gran Lola Badia, és moderníssim; per començar, l’anònim autor hi plantifica un spoiler fantàstic al títol, es tracta del final d’una nissaga. Quan veus les salvatjades que passen avui en dia amb totes les guerres que tenim, ens diem: ¿és possible que passi això, al segle XXI? Doncs passa. En aquest sentit, aquella època no ens ha de ser tan llunyana. Al final de La mort del rei Artús hi ha una guerra civil, cruenta i bèstia, on moren tots, amb caps i braços especejats, amb espases i destrals que fan molt de mal. Els cavallers aconsellaven al rei Artús que no s’emboliqués amb la guerra, perquè acabarien tots malament; el rei ho sabia, però la va tirar endavant. I evidentment hi van morir tots. Tot plegat és molt gore, hi ha sang i fetge, però llegit té la seva gràcia. Vull destacar, sobretot, el gran poder narratiu que tenen aquests medievals; els seus llibres narren unes aventures magnífiques. Hi passen tantes coses que no pots parar de llegir. Si t’agrada que t’expliquin històries, aquestes són meravelloses. I tenen la força de la narrativa primitiva, pura i dura. Hi ha moltes escenes brutals, però també hi ha amor, passió, que és el que ha mogut els humans tota la vida. L’odi i l’amor és el que ens fa fer les més grans bestieses, tant per bé com per mal.
Tornem a l’Espill. Tu has estudiat molt aquesta obra, i ja deies abans que cal llegir-la com una comèdia, però és evident també que Jaume Roig hi deixa anar una càrrega misògina de consideració.
Jo no nego la misogínia de la societat medieval, que és totalment androcèntrica i es troba per tot arreu. Als tractats de medicina, el cos de la dona era comparat al masculí, i el segon terme de la comparació sempre és vist negativament. Però per entendre l’Espill, l’obra s’ha de circumscriure en el debat que sobre la condició femenina se sosté en la literatura en llengua vulgar a partir del segle XIII, sobretot el XIV i el XV. Hi ha moltes obres que s’escriuen en defensa de les dones i d’altres fent-ne crítica. Per exemple, Boccaccio va escriure Il Corbaccio, una crítica ferotge de les dones i una de les fonts de l’Espill, però Boccaccio també va escriure De claris mulieribus, un tractat sobre les dones famoses, tot fent-ne una apologia, un text molt utilitzat per Cristina de Pizan a la seva La Ciutat de les Dames. Aleshores, ¿quin és el Boccaccio que ens hem de creure, el que critica les dones o el que les elogia? O Bernat Metge, per exemple, que fa un elogi de les dones al llibre III de Lo Somni, però se les carrega al IV. ¿Quin és el que val? Jaume Roig critica les dones, però al seu llibre aporta una novetat, que rau en l’estil. Recargola els arguments i la vol dir més grossa que els que han parlat abans que ell; és tan exagerat que el text esdevé una comèdia, que és com l’hem de llegir. La lectura que s’ha fet de l’Espill durant molts anys ha estat sota el punt de vista de la misogínia. El primer que el va editar va ser un capellà, i ja sabem que els capellans tenen una visió determinada del món i de les dones; Martí de Riquer, a la Història de la Literatura Catalana, de l’any 1968, ven això mateix, que Jaume Roig és un crític furibund del sexe femení. En canvi, als volums medievals que ha coordinat Lola Badia a la darrera Història de la Literatura Catalana, ja es diu que l’Espill s’ha d’entendre com una comèdia passada pel sedàs de la sàtira. Evidentment que hi haurà gent que no hi combregarà, amb això; entre d’altres, les feministes exacerbades, que n’hi ha moltes i que no tenen sentit de l’humor. Si llegim un text del segle XV amb la ideologia del XXI, no s’entén res. Se’n diu presentisme, d’això, i fa molt mal a la literatura antiga. Tenim molts exemples d’obres a les quals s’ha hagut de canviar el títol, com ha passat amb Deu negrets, de l’Agatha Christie, o l’eliminació de determinats passatges del Tintín, per exemple. És clar, totes les obres formen part d’una època, es tracta d’entendre-les des de la perspectiva de cada moment.
Abans de la publicació de l’Espill a Cal Carré, tu havies fet altres edicions de l’obra. ¿Quina és la diferència entre les anteriors i aquesta darrera?
Havia fet una edició escolar a Teide, on hi ha fragments de l’Espill traduïts en prosa, amb el text en vers al costat i amb il·lustracions, una edició descatalogada de fa temps. Al 2006, a Quaderns Crema, vaig publicar la meva versió en prosa acarada a l’original en vers, amb moltes pàgines de comentaris; total, un volum de vuit-centes pàgines. I a Barcino vaig publicar l’edició crítica el 2014. Roig escriu l’Espill en tetrasíl·labs apariats, cosa que el converteix en un text molt difícil de llegir, perquè es menja paraules, preposicions, articles, la sintaxi té molts hipèrbatons, i es difícil d’entendre. Amb l’edicióde Cal Carré, hem volgut posar l’Espill a l’abast del públic general. És un volum que no arriba a les dues-centes pàgines i pots llegir-te un fragment important del llibre sense res que et destorbi la lectura. Es tracta de la meva traducció en prosa de la part més narrativa de l’Espill, que parteix de la traducció que vaig fer per a Quaderns Crema, que he millorat intentant ser el màxim de fidel al text i conservant de tant en tant la rima, perquè si l’Espill fa riure és sobretot per la rima. L’apartat doctrinal me l’he saltat i hi he afegit un postfaci de vuit o nou pàgines per entendre una mica de què va el text. Un lector, sense saber-ne res, pot llegir el volum com si es tractés d’una novel·la. He volgut fer-lo assequible a tothom, sense necessitat de ser ni un especialista ni un filòleg.
El paper dels traductors a la vostra editorial és molt important i es desprèn, pel que has anat dient, que la col·laboració amb tots ells va més enllà de la feina estricta de traduir una obra. La tasca del traductor sembla que ara, per fi, s’ha posat al lloc que tocava.
Ja era hora, perquè el nom dels traductors, fa uns anys, no sortia ni a la coberta dels llibres. Un mal traductor pot fer malbé una obra, i el lector pot carregar-ho a l’autor, quan no n’és el culpable. El criteri per triar un traductor és el mateix que tenim per decidir si un llibre el publico o no. Jo sé quins traductors m’agraden i, per tant, encarrego llibres a traductors que abans de treballar per a Cal Carré ja sé com de bé fan la seva feina. Apostem pels traductors joves que tenen talent i molt de futur, però també pels sèniors, com Núria Sales, que ha mort recentment amb noranta anys. A mi m’agraden els traductors que tenen una llengua viva, propera i culta. A Cal Carré tenim un llibre d’estil de dues pàgines de word, senzill, on establim criteris bàsics: per exemple, posem signes d’interrogació i d’exclamació al començament i al final; no es fan servir els perfets simples, perquè no s’hi parla, tot i que de tant en tant hem fet excepcions. Les normes hi són, però no vol dir que no ens les puguem saltar. Amb l’editorial he volgut continuar la idea d’empresa familiar, com ho era la carnisseria dels meus avis i dels meus pares; d’alguna manera, a Cal Carré volem construir una família i per això procurarem treballar amb els mateixos traductors, perquè ens entenem i funcionem bé. T’he de dir que una de les grans sorpreses que he tingut ha estat la bona disposició per part de tots ells. Com a exemple poso el cas de Miquel Cabal Guarro, a qui li vaig encarregar una primera traducció, la de Pobres, de Dostoievski, abans que l’editorial estigués fundada. No em coneixia, no sabia com treballàvem i em va dir que sí, que endavant. Això és extraordinari. A la cansaladeria sempre vam treballar amb matèria primera de qualitat; i els traductors de Cal Carré són primeres espases. No puc tenir més satisfacció.
Estàs contenta de la vida.
Sí. La vida és aventura i s’ha de procurar viure intensament. I estic molt contenta que la vida m’hagi proporcionat aquesta aventura literària. Si el 2019 m’haguessis dit que faríem una editorial, t’hauria dit, estàs boja, Marta.
