Redacció
Foto: Esteve Plantada
En realitat, a mi, el que m’interessava és explicar alguns problemes que viu el país i problemes que viu el planeta sencer. Com que una persona, en aquest cas, el protagonista de la novel·la, no viu al marge dels problemes del seu temps: els seus problemes estan connectats i relacionats amb els de la vida.
En comparació amb d’altres novel·les anteriors, amb el Cicle d’Almandaia, tant aquesta novel·la com l’anterior, La ciutat de ningú, ens ofereixen una visió més desencantada, més negativa, de la realitat.
Efectivament, el narrador és, ja, un escriptor major, que no ha aconseguit els seus objectius, en la literatura. Llavors, aquest escriptor sent que la seva vida es va degradant. Que ell es va degradant físicament, que es van degradant els seus somnis i els somnis de la seva generació. I, a la vegada, això el du, amb raó o sense –jo crec que més amb raó que no sense– a pensar que tot el món que l’envolta s’està degradant. I això és un poc el fil de tot plegat. Quant a La ciutat de ningú, també era una persona insatisfeta, carregada de deliris i de manies, que no se sentia bé ni en el temps que vivia ni a la seva ciutat. Recordava el poble, recordava la infantesa, recordava temps que per a ell eren temps millors. I, fins i tot, recordant tot això, arribava a enyorar el temps de la dictadura. En el fons, en aquestes novel·les jo m’he plantejat un poc el tema de les grans contradiccions humanes. Que el món no es guia simplement per la raó, sinó que es guia pels traumes, pels sentiments, per les pors, pels fracassos dels que l’habitam. Vaig llegir una vegada que, en realitat, del que volia parlar Leonardo Sciascia quan parlava de Sicília era de la derrota de la raó. Jo vaig pensar: "Jo també estic fent el mateix: estic contant la derrota de la raó".
La derrota de la raó, doncs, com a font de l’escriptura?
Sí, no hem d’oblidar que la literatura, i l’art en general, neix d’una insatisfacció. Després, també neix de les nostres fantasies, dels nostres records, de les nostres preguntes, dels nostres somnis, de les nostres fidelitats, del nostre esperit crític. I tot això, que és complicadíssim, que ni tu mateix no acabes d’entendre, intentes que les paraules t’ho diguin. La literatura també és una història d’amor amb les paraules. Les interrogam perquè ens ajudin a explicar el món i ens ajudin a donar testimoni d’un temps. I jo sempre afegeix que el que també cercam és plaer, aquesta gran satisfacció que proporciona el poder convertir els mals, les injustícies, el dolor en plaer estètic.
En la teva narrativa aquesta capacitat de convertir fets, moments o records dolorosos en un goig estètic sempre hi és present.
Si perquè, endemés, en l’art, entre el dolor humà, les debilitats humanes, les injustícies, sempre hi trobam aquest toc de meravella que també tenen les vides. Les vides sempre tenen algun toc de meravella. A posta, la gent no es vol morir. Si el món només fos una calamitat, si fos una vall de llàgrimes, com diu el tòpic, realment ens seria ben igual anar-nos-en a una altra vida, o a cap vida. I l’art ha de mostrar, també aquests graus de meravella, de poesia, que té la vida. I, a més a més, jo crec que l’art és com una promesa. En el sentit que el grau de perfecció que aconseguim amb les nostres obres d’alguna manera és una prova de la capacitat humana de millorar el món a tots els altres nivells.
Millorar el món, des del punt de vista artístic, suposa no tan sols reflectir el món, sinó oferir-nos noves mirades, polièdriques.
El que jo intent, sobretot en aquestes darreres novel·les, és viatjar per les zones més ocultes de la realitat. Per allò que en principi pareix més insòlit, però existeix. Jo pens que sempre tenim una visió molt parcial de la realitat. Tenim la tendència a veure les coses sempre des del mateix punt de vista. Es generalitza un punt de vista de mirar les coses. El bé i el mal. I, llavors, una de les funcions de l’art és mostrar moltes de les coses que existeixen, bones i dolentes, i que normalment no hi parem atenció perquè es creen uns clixés, uns estereotips. L’art ha de rompre els clixés, els estereotips.
Això ho expressa molt bé el narrador de Quan el cel embogeix, quan escriu: “Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures”.
Sí, la literatura no ha de fer concessions a cap criteri establert, ni a cap autoritat que no sigui l’autoritat de les paraules. I, en aquesta línia, diria una cosa: que tots els cànons són reaccionaris.
D’on neix la necessitat artística de crear amb una llibertat absoluta, sense cap mena de limitacions, deixant que l’obra d’art arribi on ha d’arribar?
Jo sempre dic que escriure és crear espais de llibertat. I aquests espais de llibertat han d’arribar fins al punt de no jutjar. Per exemple, tu tens uns protagonistes. I, en teoria, uns fan les coses més bé que els altres. No! No hi ha d’haver el bo i el dolent de cap de les maneres. Tu no has de jutjar els teus protagonistes. D’altra banda, el de Quan el cel embogeix és un escriptor insatisfet i alcohòlic. I quan qualcú està insatisfet necessita trobar defectes a tot arreu, per tal de no sentir-se tan sol. Però això no significa que allò que critica no mereixi ser criticat. No significa que moltes vegades no tengui raó. Fet i fet, Quan el cel embogeix és una mena de joc de miralls entre tres protagonistes: el narrador, que és un vell escriptor frustrat; un fiscal, nostàlgic de la dictadura, i Marcel Proust. Tres protagonistes absolutament diferents. L’un, el narrador, és un escriptor sense èxit que es considera a ell mateix progressista; el fiscal en teoria és d’extrema dreta, i l’últim és un triomfador, com a escriptor, forma part de la plèiade dels escriptors universals. Però, en el fons, malgrat unes diferències tan evidents, tenen uns trets en comú, que són propis de la condició humana. És a dir, tots són inestables, estan insatisfets, són viciosos, són vanitosos, maniàtics. I són, fins i tot, igual de vulnerables, de contradictoris.
Entenc que per a tu resulta essencial que la literatura, i l’art en general, reflecteixin la complexitat i la contradictorietat de les persones. Que no hi ha àngels ni dimonis. Que tots som, alhora, una mica àngels i dimonis.
Una de les coses que em proposava, pentura d’una manera no massa racional, sinó espontàniament, perquè és una manera d’entendre la vida que tenc, és parlar d’aquests clarobscurs. A mi això de bons i dolents no em funciona. D’aquests clarobscurs de la vida i, també, d’aquests clarobscurs de la literatura. L’art és una cosa sublim, però el món artístic ja és una altra cosa. Cal no confondre mai la literatura i els escriptors.
La novel·la –com ens indica de nou molt bé el narrador: “qualsevol autoritat real o imaginària ha de quedar supeditada al rang superior de l’autoritat de l’art”– és, com totes les teves obres, un cant a la llibertat, a obrir fronteres. Fronteres mentals, sobretot.
Jo estaré sempre en contra del pensament únic, del monopoli de les idees. Perquè pens que qualsevol concepció de la vida, que qualsevol concepció de l’art, per bona que sigui, deixa de ser-ho quan la converteixes en un dogma. Jo gairebé confonc l’art amb la llibertat. No hi ha fronteres. No hi ha cànons. No hi ha preceptives ni normatives. Cada obra d’art és única i només ocorre una vegada en la vida. Quan escrius, has d’intentar, o el que intento jo, almanco, és sacsejar el lector, estimular, interrogar, commoure, trencar motllos, obrir camins, generar noves perspectives, generar noves possibilitats. I, si pot ser, també, fascinar. Després, que cada lector en faci una lectura segons la seva manera de ser.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
