Esteve Plantada (Granollers, 1979).
El llibre Fosca límit té part d’encàrrec. L’editor et va proposar que escrivissis una cosa semblant a un poema que et va sentir en un recital. Com va néixer el llibre? Et va condicionar que fos així?
Més que un encàrrec, jo diria que és un repte: un editor perspicaç com el Pau Vadell que en un recital sent una cosa que li agrada i em diu que si tens alguna cosa semblant estaria interessat a publicar-te. No és un encàrrec ni en to, ni en llargada, ni... Només em va proposar fer un llibre que jugués amb els elements que hi havia en aquell poema. I això em suposava un repte. Penso que el llibre té el meu to. Sí que hi ha un esforç per cenyir-me a una temàtica concreta que és la que em vaig imaginar a través del poema inicial que li va agradar.
De fet tu no sabies quins elements eren, els que segons ell es desprenien d’aquell poema.
Era un poema que jo havia fet com un divertimento a partir d’un dels grans tòpics de la literatura i que a Catalunya ha sigut molt reeixit: el de l’amor post mortem. I això a mi em connectava amb els trobadors, per exemple, sobretot amb Jordi de Sant Jordi, que ho va tractar, o March, i amb coses més contemporànies; López-Picó i el gran poema de Ferrater, Posseït, que és el gran referent. El que hi havia molt present era el tema de la mort, el com es relacionava aquesta vivència amb l’amor, i els límits personals. Jurar a algú que l’estimaràs fins i tot després de la mort és jugar molt amb els teus propis límits, tant físics com sensorials com tot. A partir d’aquí vaig anar estirant el fil per muntar l’esquelet del llibre, que és el que vaig fer primer.
Encara entrant-hi, el títol era un altre.
Sí, de fet va ser l’última cosa que vaig fer. No tenia títol, el llibre. Tenia clars els elements i l’estructura. Al final em va sortir L’artefacte del límit, i l’editor em va dir que no era comercial. El mateix editor, el Pau, va proposar Fosca límit.
Hi incorpores referències cinematogràfiques, musicals... Cultura de masses i highbrow. I de totes les èpoques.
Per a mi no són referències. No són poemes intel·lectualitzats, només són estímuls. Aquests estímuls em desencadenen connexions que m’ajuden a crear el poema. Com que tenia clara l’estructura i el to, em vaig rodejar d’una ambientació que em permetés escriure el llibre. Vaig escoltar Alban Berg, Wozzeck... Coses que em portaven a un ambient fosc, sòrdid. No és que hagi fet un llibre amb referències al cine o a la música, sinó que eren referents que m’estimulaven.
Però no hi queda res, de tot això, en el poema?
Sí, però més aviat és l’estímul que el fa possible, que em porta on jo vull anar. Jo tenia clar que el llibre tindria un recorregut narratiu, que quan el lector l’obrís necessitaria tenir unes coordenades. I les coordenades són aquests referents, que surten amb comptagotes perquè el lector es pugui anar situant.
Trobo que tot i que hi siguin, aquest referents, el llibre el pot llegir tothom. Com les bones obres, permet com a mínim dos nivells de lectura.
A tots ens agrada que ens llegeixi tothom. Hi ha una lectura primera amb la qual pots quedar-te, com passa a Elm Street, un poema que tothom relaciona amb Freddy Krueger. En canvi, jo aquí parlava del fet de convertir en mite una cosa sòrdida que fa un assassí, com Jack l’Esbudellador. La fascinació que ens produeixen certes coses com aquestes. Ha passat el mateix amb l’assassí de Kennedy. Elm Street és el carrer on es va perdre una de les bales el dia que van matar Kennedy.
A part del contingut, una de les coses que fa que sigui atractiu per a un públic molt ampli és la gran sonoritat que tenen els versos. A més, la sonoritat dóna unitat al llibre. Hi tenen a veure els teus coneixements musicals?
Fas bé de dir-ho, perquè és una cosa que quan faig un poema sempre em miro. El meu primer llibre es deia A l’ombra dels violins. El jurat ja va destacar-ne un cert component musical. Alguna connexió hi ha d’haver. Es veu que es manté en els meus llibres. Jo t’asseguro que intento que ho tinguin.
D’això ja fa... divuit anys.
Sí. Hi va haver un moment que vaig pensar: hi haurà un dia que hauran passat més anys després de guanyar l’Amadeu Oller que els que tenia quan el vaig guanyar. I aquest moment ja ha arribat.
A part dels coneixements musicals, hi ha la petja de Francesc Garriga? Pel que fa al ritme.
Segur, la petja del Garriga hi és. Vam tenir la sort de compartir molts moments, converses. A mi el Garriga m’havia fet tantes bronques... Li presentaves un poemari i et deia: què és això? On vas? Falles aquí, falles allà... No crec que en fos conscient, però el seu mestratge en joves poetes és molt gran. No perquè estigués amb tu, assegut, comentant-te uns versos, com es fa amb un mestre; ell això no ho feia. Però et posava sobre la pista de les coses. I la musicalitat és una de les coses en què insistia. Com en la depuració dels versos, treure’n els elements sobrers. El millor és saber triar, saber-te contenir. Aquest és el llibre més depurat que he fet, i sé que encara s’hi podrien treure coses.
Diries que el tema del llibre, a part dels que ja hem comentat, és el llenguatge?
No. Sí, i no. No és el tema, però sí que és un dels temes. La conquesta del llenguatge hi ressona. Tot ve empeltat d’altres consideracions, però. La fosca límit és un intent de saber on arribes amb el llenguatge, d’intentar esbrinar quins límits tens com a veu poètica, de reflexionar sobre on pot arribar el límit humà, el de la creació, on és la fosca, on és la llum, on és que som a punt de caure a l’abisme però no caiem...
Una lectura primera és l’amor post mortem. L’altra és la del llenguatge. Veig una relació clara entre l’esbudellador i el poeta.
Acabes fent bellesa d’una cosa lletja. L’esbudellador seria el poeta, aquella persona que fa talls. Per això es repeteix tant la paraula tall. Fem talls precisos. Però l’estructura porta cap a un altre món: l’oceà, el límit físic, la capa més profunda de la terra, les profunditats marines... Tot això m’ha fascinat des de ben petit. Allà, que sembla impossible que hi hagi vida, i n’hi ha.
El llibre és unitari en el què. Hi ha un recorregut. Però treballes amb formes diferents. Forma part del repte?
Sí, hi ha versos d’art menor, hi ha vers lliure... Una provatura constant, un estímul, que el llenguatge sigui el fil conductor. Hi ha poemes que són molt narratius, de vers molt llarg, volia fer versicles, gairebé, com passa a A Cambridge. I d’altres que hi ha només una frase, per exemple.
Tornant a Garriga: el bon poeta és qui domina totes les formes? Ell les podia dominar totes, però tenia la seva.
Això és una cosa de l’edat, suposo. Ell va començar a consolidar l’obra en una època una mica tardana, quan ja havia trobat la seva veu poètica. Jo crec que un poeta ha de dominar, o com a mínim conèixer, les formes. Com qualsevol altre ofici. A mi això m’apassiona, abans que poeta sóc un lector de poesia. M’agrada mirar què fan els altres i saber quines tècniques hi ha per explicar les coses.
En quina mesura ets en aquest llibre?, ja que jugues amb les formes.
És difícil de dir. Tu sempre hi ets. Hi ets, però intentes dissimular-ho. Ferrater ho tenia molt clar. Sempre hi és, el que passa és que ho dissimula. A Teoria dels cossos els poemes estan ordenats per ordre alfabètic, però no és res més que un artifici per fer-te veure que això és aleatori. Tu pots resseguir-hi una història de parella. I ell intentava dissimular-ho. Quan escrivim hi som sempre, però fem el possible perquè no se’ns noti.
Hi ha qui critica el fet que no hi hagi una determinada autenticitat, en la poesia, en el sentit de no poder associar la veu poètica al poeta.
Tu sempre pots associar el jo del poema al poeta, perquè és qui escriu, són indissociables. Escrius a partir d’unes vivències, d’unes lectures, d’un pòsit que tens. El que passa és que hi ha un cert tipus de poetes que el que intenten és arribar a uns altres llocs. No hem de confondre la poesia autobiogràfica amb un altre tipus de poesia. Aquest llibre no és autobiogràfic, però jo hi sóc i et puc explicar d’on surt cada poema, què és el que hi volia dir, quin sentiment hi volia explicar... Aquest diumenge vaig llegir un poema que no llegeixo mai i una dona es va posar a plorar. Jo el vaig fer mirant la pel·lícula Interstellar, acabava de tenir la meva primera filla, i em va crear un xoc. El poema surt d’allà. Això ho pots connectar amb mi, però també amb qualsevol persona que acabi de tenir un fill i que es plantegi què passarà en un futur.
El llibre acaba amb El retorn. És un retorn a l’hivern que arriba?
Jo tenia clar que volia fer un llibre circular, com tenia clares les tres parts que tindria. El primer poema parla del retorn i l’últim és El retorn. I l’última part del llibre, que passa desapercebuda, i que jo en dic la de l’eco, la vaig fer a Cambridge, als jocs florals que hi van fer. Érem als colleges amb uns quants poetes catalans, en edificis molt alts on tot ressonava. La reverberació de les catedrals, de les esglésies... Pensava que el que som, com a veu poètica, és aquesta reverberació. No som res més que això. Una reverberació de lectures, de pel·lícules que hem vist... Una reverberació intangible. “La certesa d’allò sagrat només en el buit”.
La circularitat i els estímuls d’altres àmbits com la música i el cinema són marques literàries típiques d’aquesta època.
No ens podem deslligar de les circumstàncies. A mi m’agrada el Tarantino. El Tarantino és postmodernitat, però també és el que jo he mamat, amb qui he gaudit. És normal que em surti fer un tipus de pastitx, no és una cosa premeditada. Hauria pogut fer un manual, unes notes a peu de pàgina, però la vocació del llibre no era aquesta. No me’n puc deslligar.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
