L'Eva Armisén m'obre la porta del seu taller. I de cop no soc al mig de Barcelona sinó en un lloc ple de colors, de llum. "N'hi ha tants per a l'exposició que estic preparant a La Lonja, la inaugurem el 10 de febrer, i serà la més gran que he fet a Espanya", em diu. Nascuda a Saragossa el 1969, l'Eva, que de jove va venir a estudiar belles arts aquí i aquí s'ha quedat, ha treballat a Singapur, a Hong Kong, als Estats Units, i és un fenomen majúscul a Corea. "Hi ha una cosa que penso sovint: no vull normalitzar el que és extraordinari, perquè la vida passa a tota velocitat i allò que un dia veia com un somni vull que ho segueixi sent". Col·labora a Catorze il·lustrant textos de l'Eva Piquer, amb qui ha publicat dos llibres: Evasions i Com abans de tot.
L'Ignasi Blanch l'altre dia em deia que és bo envoltar-se de bellesa.
Estic amb aquesta obsessió des de fa molt de temps.
El que predomina és la lletjor.
Tu ets responsable de fer que t'envolti lletjor o bellesa. Surto al carrer i veig lletjor a tot arreu, i de cop sento que una forma de lluitar-hi és buscant bellesa per alimentar el meu esperit, i per no deixar que mengi qualsevol merda que li donen.
La bellesa està fins i tot en les persones amb qui t'envoltes. On la trobes?
Si estàs atent, la pots trobar, gairebé per necessitat, a tot arreu. Pinto per parar el temps: hi ha moments emocionants, que els voldries agafar. És un llampec que et travessa. I és una obsessió: quan ho noto m'és igual que m'estiguin parlant, ho apunto a la llibreta, a la mà, faig una nota de veu al mòbil. La gent és molt excepcional: hi ha detalls que humanitzen, i que fan que no vegis aquesta lletjor tan present.
On la veus?
Al carrer: el poc respecte que existeix cap a l'altre. Veure una paperera i tota la merda tirada al voltant. La deixadesa em posa molt nerviosa: no costa res fer-ho bé. T'és igual tot? El que fas gratuïtament pot ferir algú. I per altre costat, m'emociona allò que està fet sense una utilitat concreta. Pel carrer puc veure tot de brutícia i, al darrere, una façana modernista que el qui la va dissenyar es va molestar a posar unes flors al voltant d'una finestra, que segurament no calien, però que ara m'estan fent feliç.
Tot el que fem té una irradiació.
Sí, i ara tot irradia més lluny, perquè tot té un altaveu més gran. Noto la trampa i la manipulació en massa coses, i quan trobes allò que et dona certa pau, penses: jo em quedo aquí. Et pot passar amb una persona, amb un color, amb un paisatge. Però sí, m'alimento del que veig i sento que el que faig té una conseqüència: crea una altra cosa. M'agrada pensar que el qui connecta amb el que pinto acaba en un altre lloc.
És el poder.
La creativitat és un superpoder, i has de lluitar molt per mantenir la teva parcel·la.
Com ho fas per protegir-la? Quin és l'enemic?
La mediocritat. Construïm a partir del que vivim. Fins i tot de les coses més bèsties que et passen tries amb què et quedes i què en fas. Pot ser molt naïf i ingenu, però ho aplico a la pintura.
Què et fa por?
Necessito sentir que faig un pas endavant. Em fa molta por anar-me enfonsant. Busco estímuls que em donin impuls, i no el contrari: hi ha persones que m'arrosseguen i que em carreguen. Sempre he anat molt per lliure: he treballat amb galeries, amb museus, però mai he seguit un camí establert, perquè no connecto gaire amb segons quines maneres de veure l'art. M'he envoltat de gent amb qui em trobo bé: alguns tenen una galeria diminuta en un poble perdut al Pirineu, d'altres en un lloc gegant a Corea.
T'han arribat a dir que el que fas és massa comercial, massa fàcil, que es ven massa.
Sí, m'ho han dit tota la vida i l'únic que ha canviat ha estat el meu punt de vista. He tingut la sort que la meva pintura ha connectat d'una manera emocional. Mai ha estat de col·leccionista, que acumula un valor, una especulació. En el seu moment no ho sabia valorar, però no ho vull oblidar: el que pinto és el que m'ha dut a dedicar-me al que vull. I tot això en el món de l'art no acaba d'encaixar.
Hi ha aquest aire elitista?
Sí, o esnob. És molt ridícul això de posar-ho tot en calaixets. Perquè puc connectar amb molta gent, i això que de jove no em deixava encaixar en el circuït, és el que ara em fa sentir més lliure i el que m'ha dut a fer el que ni havia somiat. I m'agrada molt ser popular.
Que bé, perquè a vegades hi ha qui té cert complex de vendre molt.
Jo el vaig tenir. Però és que és tan difícil, tenim tants pocs col·leccionistes, tan poca gent sensible que es pugui gastar pasta en un quadre, que si tens la sort de poder vendre i crear, què has de fer, acomplexar-te? I no només això: per què ha de ser menys un pòster, o una escultura a l'aire lliure, o un cartell per a nens? Tu pots comprar un quadre perquè tens diners i l'altre podrà gaudir d'un cartell.
És obrir l'art a més gent.
I no és dolent. En el món de l'art no està ben vist que les coses et funcionin: quan triomfes i agrades a molta gent, deixes d'agradar a una certa elit.
Però això passa també amb els escriptors i músics: si agrades a pocs, ets bo, si agrades a molts, passes a ser dolent.
Però fixa't que viure'n és un miracle perquè no hi ha mercat: ni per a la música ni per a la pintura. Perquè no estem educats per a això. I visc de la pintura perquè treballo moltíssim a fora. Aquí és molt difícil.
A Catalunya no està gaire permès tenir èxit?
A Catalunya tenir èxit està castigat. I és una mirada absurda i pobra: hi ha obres bellíssimes que s'han convertit en clàssics perquè han arribat a moltíssima gent.
Hi ha frustració dins de l'altre?
A vegades és una pose: perquè tots necessitem un vestit, i en el món de la cultura aquest vestit rígid...
...d'intel·ligent?
No ho sé, perquè a vegades toques a dintre i tampoc hi ha tant. El vestit és impressionant però el que hi ha a dins, no. Però fa molt mal això. Tinc la sort que he pogut treballar lluny, però sí que m'havia plantejat que el que feia havia de ser més intel·lectual, perquè em va calar molt això d'«Aquí no entres perquè en aquesta fira només hi van els que seleccionen». A veure: els que selecciona aquest senyor, que té un criteri molt respectable, però que no és universal.
I no trobes que el que et salva és la teva naturalesa?
Sí, per què has de fer una cosa que no et sents teva? La senzillesa és el més difícil de tot. Pinto allò en què hi veig veritat. I no vull vestir-ho, ja tinc molts trucs per fer que una cosa funcioni, però lluito per no caure-hi.
Que bo, perquè es pot saber quin és el truc per agradar.
Quan ho has aconseguit, ho saps. Però el jutge més cruel està dins meu, perquè no m'enganyo: sé quan no he arribat on volia, i és un tant per cent molt alt. Quan hi arribo és l'hòstia, i potser no és ni la peça que més èxit té.
Per fora has de ser coherent: ser un mirall d'allòde dins.
L'important és sentir la intuïció que et diu: aquest camí és per a tu. Aquest últim any he exposat a un poble que es diu Navarrete, a la Rioja, i em va trucar la regidora de cultura: «M'encanta el que fas, tenim una sala preciosa, vull que vinguis». Només per aquell entuisasme ja hi vaig anar. I a la vegada estic exposant al museu més potent de Seül. Als dos llocs sento que treballo amb gent que van a favor meu.
Els teus dibuixos somriuen.
I a vegades t'estan explicant coses que no són boniques, però parlen d'una actitud. La pintura sempre m'ha donat finestres i m'ha ensenyat a mirar molt, i quan mires molt sempre veus més d'una cara, i ets més flexible. Mirar i escoltar també és important. I estem acostumats a que ens ho donin tot i ens ho tirin a sobre.
O a parlar molt i que els altres t'escoltin a tu.
Però els altres tampoc t'estan escoltant: ningú escolta ningú. De les poques certeses que tinc és que pintaré sempre: no necessito ningú més que un llapis i un paper.
T'hi portes bé, amb la solitud?
Hi ha moltes veus des de fora: «Ai, no estàs molt sola?». Què collons, quan tinc un dia per a mi sola, des que em llevo fins que vaig a dormir, tinc un subidón!
Em sorprèn la memòria visual que teniu els qui pinteu.
És mirar amb la pell. És la pell de gallina, el curtcircuit. L'altre dia van operar la meva mare de l'ull, i estàvem a la clínica esperant el taxi, i de cop davant meu tenia una estampa: els meus pares asseguts en un sofà agafats de la mà, la paret taronja. Em va venir una emoció tan bèstia que vaig fer-los una foto i no volia ni pujar al taxi, només volia venir aquí a pintar-ho. És un retrat que a molta gent no li dirà res, però va captar el que vaig sentir. I quan això passa tota la resta desapareix.
Ets un fenomen a Corea. Com has anat a parar allà?
És una història surrealista i senzilla, una sèrie de casualitats. Als vint-i-pocs anys vaig anar a la fira Arco, a Madrid: em tremolaven les cames de pànic, i duia un dossier que em va ajudar a fer el meu pare, amb fotos dels meus quadres. Ningú em va fer ni cas, excepte una parella molt jove portuguesa, que era la seva primera fira, i els tremolaven les cames com a mi. I des de llavors que treballo amb ells. La meva germana viu a los Ángeles, i vaig començar a treballar amb una galeria d'allà, que era de dues sòcies, una, coreana. I un dia va dir: crec que als coreans no els agradarà, però provem-ho. I fa tretze anys a l'habitació dels meus fills vaig mirar la bola del món per saber on era Corea i vaig agafar l'avió. Va ser un flechazo: als coreans els va encantar la meva obra i no he parat.
Qui t'ho havia dir, oi?
Sí, hi ha anat en crescendo, he fet projectes increïbles, he exposat a llocs meravellosos i s'ha fet molt gros.
Per exemple?
Em van proposar exposar al Hangaram Museum, que és un dels més grans de Seül, amb tres plantes: tenia Picasso a la de baix, a John Lennon a la del mig, i la meva va batre tots els rècords de visitants: hi van entrar 300.000 persones.
Que bèstia que et passi això a l'altra banda del món, oi?
M'encanta, perquè ho puc valorar però no m'hi puc recrear, perquè no parlo la seva llengua, no reconec ningú, encara que m'entrevisti el Brad Pitt coreà no sé ni qui és. No podria haver caigut en un país millor.
Què t'agrada de la manera de fer d'allà?
Primer, que el que diuen ho compleixen fins a l'últim detall.
És el contrari de la deixadesa que deies abans.
No conec cap coreà deixat, estan educats en la pulcritud, no existeix la possibilitat de deixar les coses a mitges, hi ha un amor per la feina ben acabada. Són molt observadors: miren, copien i superen. També tenen una barrera superada, que a nosaltres ens costa més, que és que l'art ha d'estar present arreu, i no hi ha cap guerra quan una marca molt comercial fa d'espònsor d'una escultura gegant al mig del carrer.
Aquí ja hi ha dilema si una cervesa patrocina un concert.
No, allà és: que bé, ha fet possible que hi hagi aquest concert. Això fa que hi hagi molta més infraestructura. I després està normalitzat que els nens des de petits han de veure exposicions, que això els forma, els obre el cap.
A vegades penso que si des de petits ens donessin un bagatge de pel·lícules, d'obres de teatre, llibres, discos, pintures, aniríem pel món amb més criteri.
En això els coreans són molt bons. Com que són tan competitius, toquen totes les disciplines: en música no hi ha ningú que no toqui un instrument, però estan des de les 8 del matí fins a les 11 de la nit sense parar. També hi ha aquesta atenció cap a l'altre: expliques una cosa i, per educació, t'escolten.
És al revés d'aquí.
Sí, perquè tot plegat ens convida més a la deixadessa que a l'amor per allò ben fet. I és una pena.
Què falla aquí?
Aplicar això: si cadascú fes la seva parcel·la amb amor, milers de problemes desapareixerien. És una qüestió d'educació, d'estar més enfocat. Ells estan organitzats d'una manera més piramidal, les ordres són molt clares i cadascú sap molt bé què ha de fer. Aquí a vegades confonem el ser enrotllats, o el deixar llibertat amb deixar de fer el que toca fer. Allà saps on estàs i això és fonamental.
Potser mana més el brillo individual que el col·lectiu.
I el brillo contra el brillo de l'altre, que això ja és porqueria pura. Tu per què has de brillar més perquè l'altre estigui apagat?
A Corea, en no saber la llengua, la manera de comunicar-t'hi deu ser molt pura.
No necessites paraules. Diuen que els coreans quan miren els meus quadres connecten amb els seus records i amb la seva infantesa. I que són un bàlsam contra aquest córrer, córrer, córrer, sense saber ni on vas ni què vols ni res. Estàs en aquesta roda de hàmster i, de cop, una imatge et porta a un moment teu íntim, o et fa pensar amb algú que no veuràs fins que tornis a casa i ja estigui dormint.
Perquè allà és més exagerat això del córrer, oi? Aquí diem que estem estressats però si anéssim allà...
No ho aguantaríem. I a més a més, hi ha tota una sèrie de normes socials molt estrictes, molt més que aquí.
Com què, per exemple?
Aquí fem vuit hores i després ets amo de la teva vida. Allà hi ha un contracte que tothom sap, que estàs sempre disponible, i quan és sempre és sempre. Hem acabat de muntar tota l'exposició i has d'anar a sopar amb el teu cap, i si després vol anar al karaoke, hi has d'anar, i si tens nens petits és problema teu. Tenen molt present que si tu no ho fas molt bé, n'hi ha un altre que ho farà millor i que no hi ha cap contemplació.
Treballes molt.
No crec que hi hagi gaire gent que treballi tant com jo, i molta gent no entén que pugui estar contenta passant tantes hores a l'estudi.
Perquè normalment la feina es veu com un lloc de pas, obligat, en què has de fer unes hores i adeu.
Som tan privilegiats d'haver escollit una feina que ens agrada. Queixar-te'n és no veure com està el món, no ser conscient del privilegi que tens. Em llevo i vinc a treballar molt contenta.
Quina impressió, les dones que bussegen aguantant la respiració.
És de les coses més emocionants que m'han passat. Estava treballant a Xangai, a l'hotel hi havia una revista amb fotos d'aquestes dones i vaig dir: el proper cop que torni les aniré a veure. Elles viuen a Jeju, una illa volcànica preciosa. Quan hi arribes veus les boies taronges al voltant, que són totes les dones bussejant. Les anomenen les últimes sirenes, en queden unes 4.000, i la mitjana d'edat és d'uns setanta anys. I van començar a mariscar perquè al segle XVII Corea va ser invaïda pels japonesos, i com que a Jeju no hi quedaven homes, les dones es van espavilar i van fer un matriarcat: van muntar les escoles de l'illa, i encara ara treballen al mar i després tenen els seus camps de te i de tarongers.
I es posen sota l'aigua amb la xarxa?
Sempre van en un equip d'entre 6 i 10 dones, perquè es vigilen les unes a les altres, i s'hi estan hores. I la boia, que abans era una carbassa,marca la posició on estan, i baixen cap avall.
Potser alguna s'hi ha mort, oi?
Moltes, i moltes volen morir-se a l'aigua. Hi veus dones de noranta anys. Passa de mares a filles. Diuen que neixes amb una capacitat pulmonar que no varia, i elles ho reparteixen en tres categories: l'a, la be i la ce. Veus dones de vuitanta anys que baixen més de deu metres de profunditat i s'hi estan minuts. Tot és rústic, porten un cinturó amb els ploms i amb un ferro amb un ganxo arrenquen del fons els cargols que es mengen crus.
Les vas dibuixar.
Quan hi vaig anar vaig fer uns dibuixos que es van publicar al diari de Jeju. I vaig tornar a Barcelona i em va arribar un mail d'una directora de documentals i em va dir si hi volia anar a ajudar-la a promocionar el seu documental. Va ser un regal de la vida.
I ara, com veus la vida als 52 anys?
Fa poc que ho sento: no vull perdre el temps amb gent que no em ve de gust. Està bé alliberar-te, anar-te traient culpes.
Poder ser una persona una mica nova.
Una mica o molt, pots ser el que et doni la gana!
És com si et dibuixessis a tu mateix.
Sí, parteixes del que has viscut i crees una persona nova. Això és una festa. Una possibilitat que pots portar cap on vulguis.
