Foto: Gemma Ventura
D’on va sortir aquest interès per mirar les emocions?
Quan em vaig començar a interessar per aquest tema, a les escoles encara no se’n parlava. El ressò important va arribar amb ell llibre Intel·ligència emocional, de Daniel Goleman.
I tot va començar quan te’l vas llegir?
No, no. Ja havia començat abans. El llibre va sortir el 95 i jo vaig estar a l’escola fins a l’any 94. Vaig acabar pedagogia el 86. Tenia la dèria que no volia ser una pedagoga que fes teories allunyades de la realitat. I veia que als pedagogs se’ls feia molt aquesta crítica: que era gent que feia teories que no es podien aplicar. Em deia que jo no podia ser algú que fa castells a l’aire. Havia de ser algú que traduís la pedagogia a la vida real per millorar l’educació i la vida. Vaig entrar a l'escola per tenir una experiència de primera línia.
Era de primària?
D’infantil i primària, durant set anys. El 93 va néixer el meu segon fill, vaig demanar una excedència maternal que vaig empalmar amb la voluntària. Ja no hi vaig tornar. Curiosament, ja feia temps que veia que els nens i els mestres i les famílies tenien problemes amb aspectes emocionals. No eren tant de formació acadèmica, de saber, de coneixement o de rendiment, sinó de malestar personal.
Prioritzem que els nens treguin un deu a l’examen?
Exactament. Veia nens que treien notes dolentes però que com a persones eren entranyables, i en canvi veia nens que treien molt bones notes però que a nivell personal tenien molts problemes. I això passava igual amb els mestres: n’hi havia que tenien una preparació intel·lectual boníssima però que a nivell personal tenien molts conflictes amb la relació amb els companys, amb les famílies. Em vaig començar a adonar que hi havia una sèrie de problemes que eren de naturalesa emocional. I que molts problemes dels nens són el reflex de problemes d’adults. Que els pares o els mestres els hi carreguem. Vaig pensar que si els adults resolguéssim les nostres mancances emocionals, els nens fluirien amb el que han de fer a la vida.
Llavors abans d’educar els altres ens hem d’educar a nosaltres mateixos.
Exacte. Aquesta va ser la conclusió: els adults ens hem de fer una ITV emocional. Vaig veure que aquí fan falta tallers de reparació d’adults: veure per on perdem oli perquè el viatge d’acompanyar els nostres fills o alumnes en la vida sigui molt més grat. El que fem educativament els expandirà i els farà brillar el seu potencial. Els encomanarem ganes de viure, capacitat de relacionar-se d’una manera positiva. Havia fet pedagogia i a partir d’aquí vaig començar una sèrie de formacions molt a fons en psicologia humanista, tots els corrents i escoles de creixement i de teràpia que tenien una mica de cara i ulls.
Com a observadora que has estat, què és el que t’ha fet més mal de veure a les escoles?
Diverses coses: una, que sempre m’ha semblat que família i escola havíem d’educar de bracet, remar en una mateixa direcció, i havíem d’aliar-nos a favor dels nens i nenes. I el primer dia que vaig trepitjar una escola em va impactar el que em van dir: mira, per aquella porta no surtis perquè et trobaràs els pares. Surt per aquesta altra. Em vaig quedar glaçada. Vaig pensar: potser han tingut algun follon. O estan a la grenya amb alguna cosa i tenen merder. I vaig dir: que us ha passat alguna cosa? I diuen: no, no, és que són molt pesats.
Això ho diu tot.
Sí, sí. El que passa és que vaig sortir per la porta que em van dir, perquè era una persona nova. Una mestra jove que arriba l’última a l’escola. Si els mestres em diuen: no surtis per allà, no seré jo la que es faci la graciosa amb els pares. Per tant, vaig sortir per on sortien els meus companys mestres. Una altra cosa que em va impactar és que en una de les escoles on vaig estar més temps vaig arribar embarassada del meu primer fill...
Ells no sabien que ho estaves?
No. Vaig arribar-hi dient que estava embarassada. A més, em tocava cap a l’abril i per tant, no acabaria el curs. En comptes de felicitar-me per la meravellosa llavor de vida que portava dins i desitjar-me el millor –a més, era el primer fill, estava il·lusionadíssima-, això va ser un problema. Recordo que la cara que van posar va ser de: ostres, una embarassada! No podrà acabar el curs, no et podrem posar amb nens petits perquè t’haurem de canviar.
D’intel·ligència emocional, res.
Em vaig convertir en un problema.
Si et reben així, ja comences frustrada.
No serveixo igual per fer la tasca que faig perquè estic embarassada? Potser és quan estic més connectada amb la vida i amb els nens. Després, el tracte que vaig veure que es feien als substituts. Començant per mi, a les primeres escoles que vaig estar. Em va faltar algú que em situés més bé en la professió. Sí que és veritat que humanament m’he trobat bona gent a tot arreu, que m’han fet costat. Però faltava algú que t’acompanyés i et preguntés: tens dubtes? Si necessites alguna cosa, aquí estic.
Però si en una escola els mestres ja no es posen d’acord, com s’hi han de posar amb els alumnes?
Exacte. Després em va sobtar molt veure les divisions tan fortes que hi havia entre mestres bons i dolents: et catalogaven entre els que ho donaven tot per l’educació i els que feien la seva feina i també procuraven cuidar la seva vida. Aquests eren els dolents. Els mals mestres no era gent que no fes bé la seva feina, era gent que la seva vida personal també li importava. Que no deien sí a tot. Que no es quedaven a dormir a l’escola ni plantaven la tenda d’acampada al pati. Em vaig adonar que el que estava més hores a l’escola era millor mestre que el que complia més o menys els seus horaris. Dic més o menys perquè sempre, si t’agrada la teva feina, fas més hores de les que estableix l’administració. Em vaig adonar que darrere de moltes d’aquestes persones que anteposaven la feina a tot, hi havia vides personals molt insatisfetes. I amb la feina omplien buits. Tot l’al·licient de la vida el trobaven en la professió. Això em sembla meravellós però no pots exigir que tothom faci el mateix.
El primer que ha de fer un mestre és trencar etiquetes?
Sí, perquè al final el que hem de procurar és que els mestres siguin competents com a persones i com a professionals.
Què és un bon mestre?
Un bon mestre ha de ser una persona amb saber i amb sensibilitat. Ha de tenir un domini i una millora constant dins d’una àrea, però això no és suficient. Ha de tenir uns coneixements, unes aptituds pedagògiques per saber transmetre, educar, per conèixer com aprenen els nens, per buscar metodologies i fórmules que afavoreixin l’aprenentatge i la motivació, l’esperit crític. Després ha de tenir una tercera cosa: habilitats emocionals personals.
Un mestre sense empatia no pot ser mestre?
Un mestre ha de tenir empatia i assertivitat, que és la capacitat de comunicar les coses amb exquisidesa de fons i de forma. Perquè les persones som vulnerables, ens pot fer mal segons què i segons com se’ns diu una cosa.
A un nen de cinc anys, depèn del que li diguis, li pots provocar un trauma per sempre.
Totalment. Sempre penso en un conte que es diu La madre chillona, que és d’una mare pingüí que fa un crit tan fort al seu fill que el trenca i en surten els trossos pels aires. I llavors la mare els ha d’anar recollint i recomponent. És una metàfora molt bonica de quan perdem els papers i després intentem disculpar-nos, arreglar-ho. Però em pregunto: quantes vegades podem cosir l’ànima d’algú quan la trenquem per sistema i cridem per sistema? Quantes vegades podem anar arreplegant-ne els trossets? Perquè potser n’hi haurà que quedaran malmesos i no els recuperarem. Les persones som vulnerables i funcionem millor quan ens tracten bé que quan se’ns fereix de qualsevol manera. Aleshores tenim aquestes tres potes essencials: el coneixement, les aptituds pedagògiques i la competència socioemocional.
És allò de vull aprendre, però també vull que m’estimis.
Xavier Melgarejo, autor de Gracias Finlandia, diu que si no t’estimes els nens i no t’estimes educar, plega. Ser mestre és un honor perquè treballem amb el tresor de la nació, si no ets conscient d’això, i no ho valores, i no tens la capacitat de cuidar-ho amb la delicadesa que es mereix, dedica’t a una altra cosa. Estic absolutament d’acord amb això.
Hi ha mestres que estimen més l’assignatura que ensenyar.
Hi ha mestres que fan una festa particular amb la seva assignatura i els sobren els convidats a la festa, que són els alumnes. Els alumnes són el primer, l’essencial. Els mestres ens assemblem als bons jardiners. Tinc un concepte molt agrícola de l’educació.
També parles de fertilitzar.
Sí.
Un nen és un arbre: un serà un cirerer, un altre una alzina, un llimoner.
Exacte. Són flors diferents. Hem fet un procés industrial en què volem aconseguir una sèrie de coses i que tothom surti igual.
Només volem pins?
Em va impactar molt una vinyeta del Francesco Tonucci en què els nens entraven vestits i pentinats diferents a l’escola i, després de passar per la fàbrica, sortien per una altra porta vestits i pentinats iguals. Això recorda molt el procés industrial de producció: si el que fem és preparar els nens per produir, a part que els fem tots iguals, de pensament únic, els preparem perquè entreguin les claus de les seves vides a altres que els acabaran utilitzant per als seus interessos i que els acabaran arrossegant a la desconnexió interna de si mateixos, a l’estrès, a la competitivitat, a la decepció. L'escola hauria de ser com un procés agrícola de tenir cura, d’anar molt amb compte. M’agraden molt les orquídies. Quan surt un brot nou l’has d’agafar amb una brida, subjectar-lo amb un pal...
Com és que saps tantes coses del camp?
Perquè sóc de camp! Sóc nascuda a Manresa però he viscut fins als vint anys en una casa pairal a Castellbell i el Vilar. A casa meva teníem hort, jardí, flors. Arbres fruiters.
Educar és com fer de pagès?
Per a mi, educar és una cosa molt agrícola, de jardineria. Perquè la flor creixi cap amunt i surti esplendorosa, li has de posar la brida. Si no, el pal no s'alça.
I quan hi ha tempestes, què fem?
Quan hi ha tempestes a vegades hem de dansar sota la pluja. Posar-nos unes katiusques i potser, mullar-nos. Esperar que es tranquil·litzi i veure què m'enduc de la tempesta.
Posar massa paraigües pot ser perillós?
Sí. I per molts paraigües que tinguis, no sempre podràs evitar la tempesta. Crec que segons quines tempestes, està bé posar-te a resguard, si pots. Però també està molt bé deixar-te impregnar. Perquè hi ha tempestes que no es poden evitar. Ens hem de mullar, ens han de deixar xops. Perquè ens ensenyen coses que, a resguard de la tempesta, no les aprendríem mai.
Els pares haurien d’aprendre que hi ha tempestes que no poden evitar als fills?
Exacte. Les tempestes ens ensenyen una cosa molt bona: i és que nosaltres no ho podem controlar tot. La natura, el cosmos, la Terra tenen les seves lleis i el seu funcionament. I nosaltres no sempre podem ni preveure, ni controlar tot el que voldríem.
La vida és com és i l’acceptem com podem.
Crec que la connexió amb aquest tot que és més gran que nosaltres, i aquí dins hi poso la Terra, el cosmos, la natura, el misteri de la vida, té misteris que no entenem. Coses que passen, que no sabem per què passen. No tot depèn del que fem. Podem alimentar-nos bé, podem tenir unes relacions sanes, i emmalaltir.
Què fem davant d’això?
Per a mi és molt important que cada dia de la vida tingui un propòsit com per fer-te llevar amb ganes i que quan vagis a dormir, hagis fet alguna cosa que hagi fet que la teva vida tingui sentit aquell dia.
T’ho planteges, això?
Bastant. Avui tenia dos al·licients: aquesta entrevista i una conferència que faig a Palamós. Però tots aquests dies en què he estat escrivint un llibre nou, em llevava amb una alegria!
Aquesta actitud implica estar despert.
Per descomptat. La vida és important viure-la despert i conscient, fins i tot quan fa mal. Perquè hi ha coses que només les podem aprendre amb les sotragades de la vida, amb les pèrdues. Malauradament és així. Tant de bo amb el temps anem aprenent sense la necessitat de patir tant. Crec que hem patit molt. Som patidors de mena. I si mires les generacions enrere, de pares i avis, encara ho eren més.
I fins i tot hi ha tendència a guardar el patiment. Jo mateixa puc estar molt malament i procuro dissimular-ho abans de dir-ho.
També és perquè moltes vegades no hem sabut què fer amb el patiment. Com gestionar-lo, com afrontar-lo, com transitar-hi. L’hem tapat perquè no teníem eines ni capacitats per enfrontar-nos-hi d’una manera saludable. Hem preferit negar-lo, reprimir-lo o fins i tot empastillar-nos. Mai he procurat superar coses a través de psicofàrmacs. Sempre m’hi he negat i he preferit estar enfonsada un temps que donar-me un xute d’una cosa que em faci animar quan estic trista.
Quan toques fons, què fas amb el mal que tens a dins?
Vaig escriure un llibre, La bellesa de sentir, que parlava de dotze passos per transitar les emocions difícils. Des del moment en què hi connectes fins al moment en què et permets sentir el que sents tal com ho sents, legitimes i aculls el sentiment. Ets conscient que cada dia et lleves amb ell. Has de transitar-hi un temps, t’ha d’acompanyar, ha d’estar amb tu. Has de ser consolat, buscar eines que t’ajudin a canalitzar-ho perquè no prenguis decisions dràstiques. Regular els sentiments, modular-los. Hi ha gent que ho fa amb pastilles, que et posen en un estat de tranquil·litat o de serenor. El mateix que fa un medicament es pot aconseguir amb processos de creixement personal i teràpia, que generen nous circuits i hàbits cerebrals. La farmacologia l’únic que fa és eliminar els símptomes, però no transforma res.
És tot un camí.
Són tres passos bàsics: primer, interpretar. Què fa que ens sentim com ens sentim (evidentment la situació, però també hi haurà alguna cosa dels nostres hàbits emocionals). És a dir, hi ha situacions, però també hi ha la meva manera d’afrontar-les. Per tant, cal desxifrar què és el que fa que allò ho visqui molt pitjor del que ho viuen altres persones. Després, donar sentit i trobar significats reparadors. Quan d’una situació difícil en construeixes un relat que et tranquil·litza per dins, ja estàs arribant a l’últim pas, que és el de transcendir les emocions. Allò que t’ha passat ho pots veure amb uns ulls nous. Una porta que se t’ha tancat te n’ha obert una altra.
És una forma d’anar-te fent més teva la vida?
Però això requereix perspectiva, també. No es pot fer de seguida. Quan perds algú estimat és una tristesa tan gran, que és inimaginable pensar que et deixarà algun guany. La tristesa és tan trista que et costa creure que et pot deixar alguna cosa més bona. Necessites un llarg recorregut i saber que amb el temps potser t’haurà fet o més savi o més humil o més fort.
És buscar un aprenentatge en tot?
És buscar un sentit reparador. Un relat que et pacifiqui per dins.
I una oportunitat de reconciliar-te amb la vida.
Crec que de la vida és important estar-ne enamorats. I en les hores baixes, que n’hi haurà, confiar i tenir la voluntat de tornar-nos a enamorar de la vida fins i tot quan ens fereix.
Dónes les gràcies per estar viva?
Ara més que mai.
A qui?
Sobretot als meus pares. Al meu pare li he de dir des de l’ànima, perquè va morir fa molts anys. I a la meva mare sí que l'hi dic molt. Molt. Gràcies per la vida tan maca que m’heu donat, perquè la meva vida no ha estat perfecta, com la de ningú. Però cada cop veig més que ha tingut uns moments de llum, d’una gran bellesa, que les porto a dins com un far.
Com quin?
Hi ha una foto dels meus pares, de quan encara eren nòvios i jo encara no havia nascut, que estan ballant i s’estan mirant. Quan la veig em sento agraïda profundament a la vida per aquests pares. Perquè sempre m’he sentit filla d’aquella mirada i d’aquella dansa.
Se’m posa la pell de gallina.
Aquella foto la tinc a casa i la meva germana, també. Em fa pensar que tots hem de buscar el nostre instant de llum a la vida. Aquest instant que ha fet que ens encenguem.
Hi juga la intuïció?
La intuïció la tenim molt descuidada i crec que l’hauríem d’escoltar molt més. És increïble els conflictes que he tingut per no escoltar-la prou. Per haver fet coses que la intuïció m’havia dit que no les havia de fer, o al revés: per no haver fet coses que la primera intuïció ha estat fer-les.
N’hem de fer cas.
S’hi ha d’anar. Perquè allò que a la primera és la bona moltes vegades és així.
Hi ha un punt pur.
Sí. Hi ha aquest instant de puresa de l’ànima que després ja s’enreda amb els raonaments, amb les expectatives, amb els desitjos. Ara em sento molt afortunada de viure. M’importa relativament que la meva vida sigui més llarga o més curta.
Sí?
Sí. Sempre dic: si em morís demà, no em tingueu pena. Tot i que entendria que la tinguessin. Em considero afortunada. I quan dic això, no vol dir que la vida no m’hagi fotut unes quantes hòsties ben fortes. Però al final, mirant cap enrere, tot ha valgut tant la pena. Cada dia nou és un regal.
Però està molt bé poder viure així.
Abans em preguntaves quin motiu m'havia fet dedicar a les emocions. T’he respost que el que havia vist a l’escola, però aquestes són les raons educatives. Les raons personals són que em vaig adonar que no ens aclaríem amb les emocions i que patíem molt per reprimir-les. Això ho vaig experimentar en pròpia pell. Em dedico a les emocions per dues morts traumàtiques familiars que he tingut al principi i al final de l’adolescència. Una és la mort de la meva àvia materna. Havia vingut feia anys de Múrcia a Catalunya, amb els seus fills i el seu marit. Un dia va sortir a passejar i no va tornar. La van trobar morta al riu al cap de dos dies. I no hem sabut mai què va passar exactament. Això, per a una nena de dotze anys, i que a més era l’àvia que m’explicava contes, va ser duríssim. Quan em van comunicar que havia desaparegut recordo que demanava a les estrelles que, si us plau, elles que ho veien tot, des de dalt la trobessin i la tornessin a casa. Va ser un impacte molt bèstia.
Que fort.
El dia del seu enterrament em vaig desplomar al cementiri. Era massa per a una nena. A més, que abans no es parlava tot això. I qui em va parar el cop al cementiri va ser el meu pare, que va morir pocs anys després d’una leucèmia fulminant. Estava de tractament i l’havien deixat anar uns dies a casa. La mare em va avisar: el pare no es troba gaire bé, vine. Estava a la platja a càrrec d’unes cosines, a cent quilòmetres, a Tarragona. Vaig agafar el cotxe: ningú m’ho havia dit, però intuïa que s’estava morint. Anava amb el neguit d’arribar abans que se n'anés. Hi vaig arribar cinc minuts abans.
És d’aquelles coses inexplicables.
Vaig tenir temps de parlar amb ell. Que em digués si havia vingut conduint bé, si havia respectat els senyals, cosa que em fa entendre la importància que dóna la meva família a fer les coses com s’han de fer, sense fer mal ni fer-nos mal.
Et va cuidar fins al final.
És preciós. Però això ho he vist amb el temps. En el moment que es va morir el meu pare, em van donar una pastilla perquè no plorés.
Però potser en aquell moment hauries preferit plorar.
Ara em pregunto: realment, quina altra cosa podien fer llavors? Què se sabia en aquella època de dols i de pèrdues? Què es feia davant de la mort? Ser valents i tirar endavant. No et podies enfonsar, havies de continuar. Això és el que em van ensenyar a fer. Però aquella pastilla em va anestesiar el plor i la vida i, en certa manera, l'alegria.
Després d'això, has tornat a plorar?
Ploro, però no sóc una persona de llàgrima fàcil. El que passa és que he plorat la mort del meu pare trenta anys després. Quan va morir vaig començar a treballar i a fer les coses el màxim de bé possibles.
Per tapar?
Per una creença totalment irracional que potser, si fem les coses molt bé, tot anirà bé. Per tant, en el fons he d'agrair aquella pastilla, perquè va fer que em dediqués molt al meu procés de formació i de millora professional. El març del 2015 va morir un amic íntim en un avió que es va estavellar als Alps. Va ser el meu primer dol adult i conscient. I aquí va sortir tot.
Ho havies de treure.
El meu metge, sabent que sóc una dona de bona salut, va veure que el que em passava era més emocional que orgànic. Vaig fer un procés personal guiat per una amiga terapeuta.
Això et diu que les emocions tenen relació amb el cos.
I tant.
Per exemple, quan estic atabalada és quan em fa mal l'esquena.
El cos és el marcador per excel·lència que ens indica com està el nostre estat emocional. Després de tot aquest procés, penso que és molt maco estar viva i fins i tot crec que la mort de la meva àvia i del meu pare al final les he sabut convertir en una petjada de vida. Fins ara no, però en aquest moment sí. Sento que he tingut molta sort de poder viure el que he viscut i que totes aquestes coses que m'han passat m'hagin portat on m'han portat. A dedicar-me al que em dedico. La meva vida és més rica des que tinc la mort més present. Des que va morir el meu amic em faig una pregunta que no em feia abans: davant de tot el que em proposen, si tinc dubtes i no em ve de gust em pregunto: si morís avui, m'agradaria que aquesta fos l'última cosa que fes? Si em responc que no, no la faig.
Decidir el que vols fer et fa sentir més viu.
Sí. L'últim sopar que hauries volgut fer és amb aquests? Doncs no hi vaig. Ara estic enamorada de la vida més que mai. Gaudeixo de cada cosa.
Quin és el teu plaer més gran?
Les estones amb el meu home allunyats de tota obligació són una delícia. Però hi ha una cosa que em fa molt feliç, que és quan estic amb la meva mare algunes estonetes i passegem de braçet. Fer qualsevol encàrrec per Manresa amb ella. I després, la contemplació silenciosa de les persones en què s'han convertit els meus fills.
Mirar-te'ls.
Sí. I veure la petjada familiar que els hem deixat i com ells han fet la seva firma, el seu segell. Em meravella. M'agrada mirar com són i que siguin diferents de com sóc jo. Primera, perquè és respectar el seu impuls vital, i segona, perquè sent diferents enriqueixen la meva vida. Ara entenc quan la meva mare ens diu, a la meva germana i a mi, que ha après molt de nosaltres. Perquè veig com he après d'ells.
Has trucat la teva mare avui?
Encara no, perquè demà aniré a Manresa a dinar a casa seva i passejarem de bracet.
On anireu?
A vegades li dic: mama, anem a la teva xarcuteria a comprar el rulo de cabra, que el tenen boníssim.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
