Redacció
Júlia de Paz (Sant Cugat del Vallès, 1995) aterra a l’escena cinematogràfica amb la seva òpera prima, AMA, estrenada el juliol passat. Ve de l’Escola Superior de Cine i Audiovisuals (ESCAC), però reconeix que quan li va sorgir l’oportunitat de gravar el seu primer film ja començava a tenir un peu fora de la direcció. El 24è Festival de Màlaga la va premiar amb el Premi Feroz Puerta Oscura a millor pel·lícula i amb la Biznaga de Plata a millor actriu per a Tamara Casellas, amb qui de Paz ha treballat colze a colze. Des de Sant Cugat, parlem sobre el seu llançament com una de les directores revelació de l’any.
AMA es va estrenar el juliol passat i està rebent molt bones crítiques. Fins i tot hi ha qui la situa a la graella dels Goya.
És tot una bogeria, la veritat. No t’ho esperes mai, això. Quan em van proposar fer la pel·lícula ja havia començat a estudiar educació social perquè no trobava feina després d’acabar a l’ESCAC i havia de viure d’alguna cosa. M’ho vaig prendre com un projecte en comú sobre un tema que ens importava i que ens venia de gust treballar. Quan vam anar al Festival de Màlaga els organitzadors ja s’apropaven i em deien que la pel·li era una de les preferides... A més, jo era ben bé la persona més jove, allà. Tothom tenia més de quaranta anys! Quan li van donar el premi a la Tami [Tamara Casellas] va ser tan emocionant... Tot i que jo ja ho sabia perquè confio moltíssim en ella.
La pel·lícula parla del mite de la maternitat, de l’obligació social de ser bones mares i del que passa quan no es compleixen aquests estàndards. Per què vas triar aquest tema?
Tot va néixer amb el treball de final de carrera de l’ESCAC, que va ser el curt que precedeix la pel·lícula. En aquell moment vital hi havia dos ítems que tenia molt presents i que vam treballar amb la Núria Monzó, la guionista: el penediment i l’abandonament. Em vaig trobar el llibre Madres arrepentidas, de la sociòloga Orna Donath, on retrata dones que es penedeixen d’haver estat mares. A partir d’aquí, vaig parlar molt amb mares de tota mena, educadores socials, psicòlogues, sociòlogues i amb la meva pròpia mare per estudiar com l’exigència del mite de la maternitat és una altra eina d’opressió cap a les dones. Era un moment en el qual tenia un conflicte vital intern amb aquest tema.
Com és que et travessava tant?
Em trobava en un procés terapèutic i aquest viatge de sanació el vaig fer conjuntament amb la meva mare. Veia com ella es preguntava què havia fet malament perquè jo estigués així. La veia angoixada per no poder-ho controlar i se sentia culpable que els seus fills estiguessin malament. Vaig treballar la pel·lícula des del punt de vista de la filla per fer un homenatge a les mares i dir-los que ho fan bé, que tal com ho fan està bé. També m’interpel·lava a mi mateixa per dir-me que, si en algun moment vull ser mare, no necessito complir amb aquestes expectatives. Em sentia legitimada per parlar-ne des del punt de vista de filla i com a dona, ja que se’ns educa perquè en el futur siguem mares. Però abans que mares, som dones.
Creus que el cine ha abordat prou aquesta qüestió?
És cert que hi ha moltes pel·lícules que, si bé no parlen específicament del fet de ser mare, sí que en tenen capes. El problema és que la maternitat ha estat àmpliament representada, però per homes. Quan s’ha fet des d’una mirada femenina m’he fixat en l’Andrea Arnold, en la Lucrecia Martel i La niña santa, o en la Céline Sciamma i Water Lillies. No parlen expressament de maternitat, però sí que hi ha una representació no normativa de la dona.
La teva protagonista, la Pepa, és una mare soltera que es queda al carrer, que surt de festa, que no té diners, que perd la feina... Hi ha moltes Pepas a la nostra vida?
D’alguna manera, tot i no tenir una història semblant a la del personatge, moltes dones s’hi han sentit reflectides, hi han connectat. Per això diem que hi ha moltes Pepas. És una dona que s’equivoca i, així i tot, és poderosa. En el llenguatge cinematogràfic representar una dona que s’equivoca és ben bé representar una dona no normativa. No estem acostumades a veure-ho, està prohibit. Moltes dones han connectat amb el personatge pel fet que hi han vist l’oportunitat d’equivocar-se i tirar endavant.
El nivell de veritat del personatge interpretat per la Tamara Casellas ha estat premiat amb la Biznaga de plata del Festival de Màlaga. Com vau treballar, per a la Pepa?
Vam començar a treballar el personatge fa cinc anys, amb el curt. Ella també va interpretar un altre personatge meu, una noia amb trastorn límit de la personalitat, d’on també beu la Pepa. I té molt de nosaltres dues. A l’hora de dirigir, he de trobar alguna cosa de mi perquè jo no li puc demanar a una actriu el que a mi mateixa no em demanaria. Vam arribar a escriure un diari com si fos de la Pepa, un diari personal de cada escena, de la relació amb cada personatge. A la Tamara ja li sortia sol perquè no pensava com a Tami, pensava com a Pepa.
També has treballat amb una actriu de només cinc anys, la Leire Marín, que feia de Leila. Com ha estat l’experiència?
Amb infants és com un altre món. M’agrada molt treballar-hi perquè no pots repetir mai la mateixa presa, necessiten la màgia del moment i l’espontaneïtat. Tot ho fèiem funcionar com un joc. Al principi, tant la Tamara com jo, vam passar entre dos i tres mesos vivint i jugant amb ella. Vam tenir molta sort perquè els seus pares ens ho van facilitar. La nena diferenciava clarament quan era ella i quan feia de Leire però va arribar al punt que, quan s’enfadava amb la Tamara, li deia Pepa.
Per als actors adults tampoc deu ser sempre fàcil connectar amb les emocions.
Nosaltres també hem de jugar, hem de jugar amb el present. Quan escrius un guió no ho fas pensant com estarà la persona que l’interpretarà. Demanes una emoció a la qual no saps si podrà arribar. Jugàvem amb el que passava fora del rodatge per agafar-nos-hi i portar-ho a la interpretació. Per exemple, si la Tami es frustrava perquè no li sortia una escena, li demanava que aprofités aquella mateixa frustració per fer el paper.
Parlar de la violència que reben les dones sent dones no sempre és fàcil. Com ho heu viscut, tu i l’equip?
A l’hora de fer el projecte hem volgut que cada persona de l’equip hi fos per algun motiu: per fer un procés de sanació, perquè tenia la necessitat de parlar d’aquesta qüestió... Fins on jo vaig poder incidir, la gran majoria érem dones i va ser una oportunitat molt bonica per treballar amb molta comunicació entre nosaltres. Vam poder plantejar situacions que havíem viscut, violències i inseguretats que vam utilitzar en la pel·lícula. D’alguna manera, va ser terapèutic.
Parles del cinema com la teva manera de fer política. Com ho enfoques?
Cada persona decideix la seva professió per alguna raó i per a mi el cinema és una eina de militància. Tinc la gran sort d’estar envoltada de dones que són unes lluitadores i de qui aprenc. Cadascuna fa a la seva manera i per a mi és el cinema. Per això crec que creo aquesta dinàmica de treball.
Amb AMA, quin missatge volies que arribés a les dones?
Que no existeix un sol tipus de maternitat, que la maternitat és una relació humana, que cadascuna és única i diferent. Volia reflexionar sobre el mite de la maternitat com a eina d’opressió violenta. I, a banda de posar-hi perspectiva de gènere, també volíem apropar-nos-hi amb perspectiva de classe, parlar d’on treballa la Pepa, quin és el seu entorn, com i on viu. I hi torno: entendre que les dones som poderoses per molt que ens equivoquem. Aquest és l’exercici de l’espectador: comences jutjant la protagonista i al final només vols abraçar-la. I et preguntes, per què l’he jutjada en un inici?
També hi ha qui s’ofèn quan es parla de la maternitat des d’un punt de vista més negatiu...
Quan anàvem als col·loquis per comentar la pel·lícula amb els espectadors, la majoria de persones que s’enfadaven amb la pel·li eren homes. Inclús he vist parelles heterosexuals discutir-se.
Ha tingut pitjor rebuda entre els homes, llavors.
Crec que passa perquè a la pel·lícula no els hem donat veu, als homes. És un univers on qui té veu són les dones: la mare de la Pepa, la Pepa, la filla... L’únic home, el Diego, i en cap moment expliquem realment quin és el seu paper. Crec que el que realment fa enfadar els homes és fer-los perdre poder; interrogar la nostra posició com a dones dintre de la maternitat posa als homes en situació de pèrdua de privilegis i ells no volen perdre la seva posició.
Per què defenses que la maternitat és violenta cap a les dones?
Perquè la funció de les dones en el sistema capitalista és reproduir persones i que així continuï aquest engranatge de la producció. El nostre paper és el de ser cuidadores i ens diuen que hem de perdre tot l’espai personal, que hem de donar-ho tot per la família, que hem de viure per la família. Quan ens allunyem d’aquesta idea som males mares perquè va en contra del que busca el sistema. També ens estigmatitzen quan no volem ser mares perquè no complim la nostra funció, o quan som mares però som lesbianes, perquè no hi ha cap pare, cap home. Tot ve de dalt.
Creus que es poden canviar les coses a través de l’art?
Sí, jo crec que sí. L’art és una altra manera de reproduir una realitat, és un mirall. Construïm la nostra realitat a través del que percebem, sigui cinema, literatura, música... L’art és un factor molt present, molt inculcat en el nostre dia a dia, sobretot amb les xarxes socials i el concepte d’imatge.
T'has referit a la teva pel·lícula com a procés terapèutic. L’has pogut completar?
El concepte que tenia de la maternitat ha canviat molt. La percepció canvia pel camí i mai tancaré un procés de sanació constant com aquest, d'aprenetatge. Crec que per això continuo escrivint, per la necessitat d’anar sanant.
I quan vas sentir que podies ensenyar la teva obra, que podies passar per sobre de la síndrome de la impostora?
Amb la pel·li no vaig arribar en cap moment al punt de pensar "això es pot ensenyar". Sempre hi ha aquestes inseguretats i sempre creus que es pot millorar, però la productora et marca límits i arriba el moment de donar-ho per acabat. Sí que considero que tot es millorable, estic molt satisfeta després de com ha estat el recorregut, però també s’han de posar les pròpies limitacions. T’he de dir que encara no soc conscient de tot el recorregut que està tenint la pel·li ni de la bona rebuda. Em costa assimilar tot el que està passant. Això sí, s’ha fet amb molt d’amor. Penso que tot plegat és gracies a l’equip, i en cap moment m’atorgo aquest paper de “creadora” o “directora”.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
