L'espiadimonis: «L'art ha de ser lluita»

Què et fa escriure cançons?

La necessitat de treure el que tinc a dins, d'expressar-me. Potser és que vinc d'una família en què no parlàvem gaire les coses i les havia de treure d'una altra manera. Els amics els esculls, en canvi, i als 12 o 13 anys t'hi ajuntes i resulta que sou tots uns sentimentals. Altres nanos sortien a voltar i nosaltres ens tancàvem a escriure cançons d'amor. Soc del parer que tothom hauria de trobar la seva manera d'expressar-se, pintar, fer música, fer-se instagramer, el que sigui. Mira, ho deia Kurt Vonnegut: canta a la dutxa, fes això o allò, fes el que sigui però fes-ho, encara que sigui malament. Fer cançons és una teràpia. Pensa-hi: amics de tota la vida, creativitat, més terapèutic que això no hi ha res. Agafar el fil component amb altres persones i quan mor la idea de l'un comença la de l'altre. És orgàsmic, sempre ho dèiem, i una necessitat vital. Sembla una frase feta però és que ho he pogut comprovar després de tots aquests anys sense tocar.

Després que el vostre grup, Les Philippes, es dissolgués?

Sí, tocàvem junts des dels 11 anys, almenys tres de nosaltres. Amb el tercer disc les coses ja no acabaven de sortir fluides com esperàvem, les feines cada cop ens ho posaven més complicat... cicles de vida. Dos dels components van començar projectes en paral·lel, el que ara és Trau. D'alguna manera, ells dos són part del motor que al final ha fet possible L'espiadimonis. Deu anys a casa component i fent les meves coses i me'ls mirava i pensava "però si no han parat, donaria un dit per tenir un bolo al mes!"

Però durant aquest temps has seguit fent cançons?

Sí, he escrit, sobretot. Vaig arribar a pensar si no ho havia de deixar en poesia i prou, haha! Però realment ha sigut durant l'últim any, quan vaig fer el cop de cap i vaig decidir que volia gravar el disc, que em van sortir la majoria de cançons. Amb 40 anys no volia fer una maqueta i presentar-me a un concurs. Vaig preferir fer el disc i trobar una discogràfica i anar fent al ritme que permetessin les circumstàncies. Volia això, encara que quedés en no res amb un disc gravat a casa o hi hagués sort i publiqués amb discogràfica. Encara que sempre havia intentat guanyar-m'hi la vida arriba a un moment que mires el mercat i t'adones de les limitacions, i si cantes en català més encara. No he engegat L'espiadimonis per guanyar-m'hi la vida, que tant de bo, però volia deixar la meva petjada, petita o gran.

Tenies la necessitat d'expressar-te i deixar-ho anar, endreçat i amb cara i ulls.

Exacte, si t'esforces i treballes les lletres i et curres les cançons trobo que val la pena intentar que surti a la llum, arribis a qui arribis. Aquest disc és un recull d'aquests deu anys, del que he anat vivint i com m'he sentit. N'hi ha un parell que parlen de la paternitat, com Grans herois, sense dir-ho explícitament, Laia parla de la meva neboda...

Perquè en aquests anys has tingut dues filles.

Sí, quan tens criatures el temps s'atura i l'amor s'amplia estranyament. Es duplica, es triplica. Hi havia alguna cançó que començava sent una oda a la vida o a l'amor i a mig fer-la pensava que aquella frase no l'estaria escrivint si no hagués tingut una filla, i a poc a poc la cançó canviava. És veritat que escoltant-la pot ser que no ho suggereixi directament i és genial que quedi obert, però jo m'escolto i estic parlant de la meva filla, que ve al matí amb aquell somriure i se me'n van tots els merders del cap. Laia la vaig escriure quan la meva cunyada estava embarassada i pensava què podia explicar a algú que encara no havia nascut què es trobaria, i més com estan les coses ara mateix.

Parles de les teves cançons com de cançons d'amor i de lluita.

Sí, i pel que dèiem abans, potser estàs fent una lletra de denúncia social que alhora es relaciona amb el fet de tenir fills, està molt connectat. Crec que tenim l'obligació de traspassar el que hem viscut a la següent generació, de transmetre-ho. També és cert que no cal tenir fills per mirar més enllà, per tenir aquesta sensació de deure amb el futur.

Aquesta és l'eterna discussió entre els que tenen fills i els que no, oi? Si les perspectives noves que s'obren després del trencament que suposa la paternitat es poden tenir des d'altres llocs i experiències.

Jo treballo al món de l'educació, i aquesta transmissió de la història, dels valors, la vius d'una manera semblant, però no és ben bé el mateix. I, coi, quan la meva filla em veu amb el llaç groc o dient qualsevol cosa davant de les notícies em veig amb l'obligació moral d'explicar-li què penso, m'és impossible no explicar el que passa. Em sembla que ja no tenim només l'obligació de transmetre el que és positiu, el que és bo i interessant. Ara, com en altres èpoques de la història, ens toca explicar que totes aquestes coses s'hauran de defensar, i potser la generació dels nostres pares no ens ho van haver de transmetre.

No tenien la sensació que tot el que s'havia aconseguit es podia deixar de tenir.

Exacte. I mira, si el disc hagués sortit d'aquí a un temps, sis mesos per exemple, tindria un aire totalment diferent. El que estic escrivint ara, que no és fàcil però m'agrada, té molt a veure amb la situació del país, amb aquesta indignació constant. No m'agrada l'etiqueta de cantautor, els amics en fan broma, d'això, però m'agrada que el concepte neix en una època on hi havia molt a dir i on era complicat dir-ho.

Per què serveix fer una cançó de lluita?

Per arribar encara que sigui a una persona. Per un mateix, també, per treure la ràbia i no estampar el comandament contra la tele. Quan ho escrius i en fas una cançó penses "que guai quan la gent ho escolti", i aquesta gent poden ser 10 persones, 25 o 25.000, però sempre ho fas amb l'esperit d'arribar a algú i de poder fer reflexionar. Hi ha grups que no exploren gens aquest tema, i la música també ha de servir per desconnectar i entretenir-te, o parlar d'amor. No hi hauria música pop sense amor! Però quan sento cançons que parlen d'injustícia, com les dels valencians Zoo, se'm posen els pèls de punta. El seu últim disc em té boig pel que diuen i per com ho diuen.

Suposo que la sensació de poder connectar amb algú que no et coneix de res a través d'una creació és molt potent.

I que venim d'una tradició, els que han escoltat folk ho saben. L'art ha de ser lluita.

Hi ha d'haver compromís?

Jo crec que sí. Pot no haver-n'hi i no passa res, eh. Fer música perquè la gent balli em sembla collonut, però es pot trobar un equilibri. Mira els Txarango, si escoltes el que diuen, veus que s'estan comprometent. Tot s'ha de respectar, evidentment, però si hi ha idees al darrere, a mi em diuen més. Independentment d'això o de la llengua, sento un punt d'orgull de la música que s'està fent al país. S'estan fent tantes coses que fa deu anys encara havien d'explotar...

Després de l'onada del rock català dels noranta?

Si, allò va estar molt bé i ens encantava quan érem adolescents però amb el temps t'ho escoltes i no va evolucionar, va obrir poc camí, com si ara, després que despuntessin gent com Manel, ens haguéssim quedat estancats en grups amb aquest mateix estil pop-folk. Afortunadament ara hi ha de tot.

Per què L'espiadimonis i no Carles Dordella?

El meu nom era una opció, o inclús Carles Phillippe, vinc d'on vinc. Però el Carles Dordella és la persona, és el fill dels seus pares, i aquest projecte naixia més o menys de zero. La paraula espiadimonis és molt bonica, i l'animal té al darrere una metamorfosi impressionant, lligams amb la mitologia... quasi em perdia buscant-ne referències! A banda hi ha la lectura personal, de la suma de les dues paraules, espia i dimonis. En un procés terapèutic s'espien els propis dimonis i es treuen a fora. M'interessa això de fer sortir la part fosca, la que no has volgut veure, i assumir-la, assumir els propis dimonis. L'únic que no m'agrada de l'espiadimonis és que passa molts anys sent larva als aiguamolls i quan surt viu pocs mesos, la còpula i poc més. Sí que m'he estat deu anys als aiguamolls, però espero durar, un cop a fora.
 

Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.