He quedat amb la historiadora de l'art Judit Subirachs-Burgaya per parlar sobre l’última exposició que ha comissariat, juntament amb Ricard Mas: Subirachs. De l’expressionisme a l’abstracció (1953-1965), que es pot visitar al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell, fins al 27 de novembre.
Ens trobem a l’Espai Subirachs (Poblenou) i des de la porta m’assenyala la façana de la casa on va néixer l’artista i l’edifici de l’escola on va estudiar quan era petit. Un cop dins, m’explica l’evolució creativa de l’artista seguint el guió que marca la distribució de les obres. En acabar, davant d’una projecció de fotografies de la seva obra pública, abordem els temes més espinosos del “cas Subirachs”.
A partir de l’exposició podem aprofundir en una etapa molt concreta de l’artista. Per què heu escollit aquest període?
Àlex Susanna (director d’art de la Fundació Vila Casas) ens va proposar a en Ricard Mas i a mi comissariar una exposició dedicada a Subirachs a Can Mario. D’entrada, jo vaig pensar en una retrospectiva, però en Ricard em va convèncer que, en aquesta ocasió, era millor centrar-nos en l'etapa del seu pas de l’expressionisme a l’abstracció, i em va semblar una idea encertada. Vam focalitzar el relat en aquest període perquè és un moment de metamorfosi excepcional en el qual l’artista va traspassar, gairebé de manera imperceptible, la frontera de la figuració a l’abstracció. L’etapa comença quan Subirachs té vint-i-sis anys i acaba quan en té trenta-vuit i, malgrat ser encara molt jove, ja mostra una maduresa creativa extraordinària.
Aquesta evolució i maduració queden plasmades a l’exposició?
Jo penso que sí, el resultat és sorprenent. Ens hauria agradat que l’exposició s’hagués fet a Barcelona perquè, en general, a la gent li costa arribar fins a Palafrugell. És cert que durant l’estiu hi ha molt moviment per la zona de l’Empordà, però ja veurem quina acollida tindrà la mostra. Una exposició d’escultura és més complicada de muntar que una de pintura perquè la logística que comporta encareix la producció: els embalatges, els transports, les peanyes que cal construir a mida, la il·luminació... Com deia Subirachs, en escultura és tan important la llum com l’ombra.
Per a Subirachs, l’obra d’art és un mitjà de comunicació. Què ens comunica amb aquestes obres exposades?
En les seves obres expressionistes els temes són mitològics, bíblics o literaris, però quan entra de ple en l’abstracció aborda conceptes com l’acoblament, la simetria, la tensió, el contrapès, l’equilibri, la gravitació... Les obres expressionistes són d’un sol material (terracota, pedra, bronze), mentre que amb les abstractes feia assemblatges polimatèrics que li permetien introduir el color. De fet, tots els elements que formen part d’una obra compleixen la seva funció original, de manera que una corda pressiona i un cargol serveix per cargolar. D’altra banda, Subirachs donava molta importància al tractament de la textura perquè deia que és com la pell de l’obra. Per això no deixava mai llises les superfícies sinó que les feia aspres i rugoses, amb estries i estigmes com si fossin empremtes fossilitzades per evocar el pas del temps. En aquell moment Subirachs va creure que, tenint en compte que el segle XX era el gran segle de la fotografia i del cinema, que ja reproduïen la realitat, el llenguatge més adequat per a les arts plàstiques havia de ser l’abstracció. De fet, es diu que és abstracció perquè no hi ha cap figura, però, en realitat, és realisme perquè els materials són mostrats en brut, sense idealitzar res i, alhora, mostrant com el temps els va erosionant. Per a Subirachs l’obra d’art implicava tres conceptes: la idea, la matèria i la forma.
No creia en la inspiració?
No creia ni en la intuïció ni en la inspiració, sinó en la reflexió, que és el que ens diferencia dels animals. Quan veiem, per exemple, la perfecció d’un rusc d’abelles o d’una teranyina caiem en la trampa de comparar-ho amb una obra d’art, però aquestes construccions són fruit de la intuïció dels animals. En canvi, l’ésser humà abans de realitzar una obra la pensa i la projecta. En aquest sentit, Subirachs es considerava un artista cerebral. Donava molta importància al dibuix i feia molts estudis i esbossos abans de passar a les tres dimensions.
De totes maneres, després d’aquesta etapa, per incomprensió del públic, es veu obligat a fer un pas enrere i tornar a la figuració.
No crec pas que fes cap pas enrere sinó que s’adonà que el llenguatge abstracte, sovint massa críptic, el distanciava d’una part important del públic. D’altra banda, també temia repetir-se, després d’haver explotat al màxim l’experimentació amb materials. Per a Subirachs, l’obra d’art era un mitjà de comunicació i el preocupava moltíssim que l’espectador no el comprengués. Per evitar, doncs, fer una obra elitista va fer un gir en la seva trajectòria i va iniciar una nova etapa que se n’ha dit de la “nova figuració”, en què introduïa fragments figuratius, és a dir reconeixibles, de manera que cada espectador pogués trobar una possible interpretació.
A tothom li sona el nom de Subirachs, però poca gent sap ubicar-lo en la història de l’art. Creus que va tenir i té el reconeixement que es mereix?
Com bé explica en Ricard Mas al seu text del catàleg de l’exposició, l’any 1962 Subirachs va ser considerat l’escultor més important del país. Actualment continua sent un escultor emblemàtic i pioner de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX, però gairebé no està representat en els museus del país.
Quan parles de Subirachs fas servir el verb redescobrir i no reivindicar.
Sí, en el cas de Subirachs prefereixo parlar de redescobriment perquè, de fet, és un artista que ha deixat empremta a l’espai públic i de la seva obra se’n va parlant, encara que sigui de manera puntual. Un exemple és aquesta exposició a través de la qual, com va escriure Eva Vàzquez en un article publicat al El Punt Avui, “Subirachs surt del purgatori”. El que crec que s’ha de reivindicar és tota la generació de postguerra, que en un context artístic i social extremadament difícil, sota una dictadura implacable, va fer grans aportacions a la història de l’art català. Són artistes gairebé ignorats en els discursos museístics i dels quals no es parla ni a la Universitat. Per sort, justament fa poques setmanes, al Museu d’Art de Girona s’ha inaugurat l’exposició Postectura. La construcció del demà, comissariada per en Bernat Puigdollers, que reivindica un grup de sis artistes (tres pintors i tres escultors, entre els quals Subirachs), que l’any 1950 va fer una exposició i va presentar un manifest amb un discurs trencador.
En el cas de Subirachs, sembla que només se’l pugui recordar per haver esculpit la façana de la Passió de la Sagrada Família.
Quan Subirachs ja tenia seixanta anys, que és l’edat en què la gent ja va pensant en jubilar-se, i ja tenia una trajectòria molt consolidada va rebre l’encàrrec inesperat de realitzar els grups escultòrics de la façana de la Passió de la Sagrada Família. La magnitud del conjunt i el fet de ser una obra molt polèmica i molt mediàtica, certament ha acabat eclipsant la resta de la seva obra. Subirachs era molt partidari de la crítica perquè creia que discrepar és molt saludable, però en aquest país sovint es confon la crítica amb la baixesa de l’insult i del menyspreu i Subirachs va ser víctima d’aquesta pràctica tan mesquina.
Tu, com a filla i com a historiadora de l’art, com vas viure aquest encàrrec?
En el moment que va rebre l’encàrrec, jo no ho vaig veure gens clar. Creia que un artista amb una trajectòria tan ben construïda estava assumint un repte excessivament arriscat. Era una obra que em costava de "pair". Tanmateix, ara que han passat els anys i ell ja no hi és, reconec que, quan soc davant de la façana de la Passió, m’emociono. Penso que l’estratègia que va escollir va ser encertada. Com tota la seva obra, és un conjunt amb un rerefons simbòlic molt ric en recursos plàstics i conceptuals. Tractant-se d’un tema tan dur va creure que l’estil que li anava millor era l’expressionista, amb figures anguloses i textures brutalistes, i així és com, en certa manera, va recuperar el llenguatge amb el qual s’havia expressat abans de la seva etapa abstracta. Cada vegada hi ha més persones que em comenten que, amb el pas del temps, és una façana que va agradant més i els estrangers, que visiten la Sagrada Família sense prejudicis, queden fascinats amb la intervenció de Subirachs i després visiten l’Espai Subirachs per conèixer-lo millor.
A l’Espai Subirachs hi trobem totes les seves etapes, moltes de les quals s’allunyen del que veiem a la façana de la Passió. Què és i què representa aquest espai?
L’Espai Subirachs és un compendi de la seva trajectòria, hi ha representades totes les etapes i pràcticament totes les tècniques que va tocar Subirachs. Hi exposem més d’un centenar d’obres, entre escultures, dibuixos, pintures, gravats, litografies, cartells, joies i medalles. La nostra tasca consisteix en conservar, catalogar, estudiar i difondre el llegat de Subirachs.
Quan i per què veus necessari obrir l’Espai Subirachs? Com sorgeix la idea d’obrir-lo?
Quan el pare encara era viu va arribar a un acord amb una entitat bancària que consistia en què l’artista oferia el contingut, és a dir la seva obra, i l’entitat bancària el continent, és a dir un edifici per exposar permanentment l’obra. Era un projecte molt ambiciós i ell estava molt il·lusionat perquè li permetia posar a l’abast del públic un conjunt d’obres que ell mateix havia anat retirant del mercat, una producció molt diferent de l’obra monumental pública d’encàrrec. Per problemes diversos que van anar sorgint i la crisi econòmica del 2008 que va fer desaparèixer totes les caixes, el projecte es va estroncar. Subirachs ja estava malalt i això el va entristir molt. Li vaig prometre que faria tot el possible per obrir un espai per mostrar la seva col·lecció i em va demanar que fos al Poblenou. Quan va morir, els hereus ens vam trobar amb un llegat immens i vam intentar oferir-lo a diverses institucions, però, com que no els va interessar, vam tirar endavant el projecte de l’Espai Subirachs de manera totalment privada, sense cap suport ni de les administracions públiques ni de cap mecenes o patrocinador. Jo, com a historiadora de l’art, vaig assumir-ne la direcció. De fet, durant anys, la meva especialitat era l’escultura del segle XIX, tema que vaig escollir per a la meva tesi doctoral precisament per no haver de parlar de Subirachs. Però la vida dóna moltes voltes i, com que ningú se’n cuidava, vaig acabar especialitzant-me en l’obra de Subirachs. Des de fa anys treballo en el catàleg de l’obra completa i ja he catalogat més de deu mil obres.
Enguany l’Espai Subirachs celebra cinc anys d'existència. Com s’han viscut?
L’obertura de l’espai va ser molt ben rebuda i els primers mesos hi havia cua per entrar, però quan ja no ets novetat, ja no se’n parla enlloc i costa molt que et coneguin. La publicitat és fonamental, però molt costosa i no ens la podem permetre, de manera que s’ha de confiar en el boca-orella i en les xarxes socials, però és molt difícil. Durant aquests cinc anys hem estat obrint tres tardes a la setmana amb entrada lliure i gratuïta i també hem estat fent visites comentades per a grups a hores convingudes. Curiosament, han tingut molt més èxit de públic les visites que calia concertar i pagar que les visites lliures i gratuïtes. Malgrat tot, el balanç és positiu perquè valorem més la qualitat que la quantitat i la veritat és que hem percebut que els visitants de l’Espai Subirachs n’han sortit havent gaudit una experiència satisfactòria.
Va córrer la notícia que l’Espai Subirachs tancava.
No! En absolut! Vam fer una nota de premsa amb motiu del cinquè aniversari. La notícia era que havíem sobreviscut cinc anys sense cap mena de suport, un autèntic miracle, i aprofitàvem per anunciar que, a partir d’ara, canviàvem el procediment i només es podria visitar amb cita prèvia. Les despeses que comporta tenir obert un equipament de concurrència pública són molt elevades i, sense cap suport, no sabem si podrem resistir molt de temps, però de moment seguim amb el mateix entusiasme que fa cinc anys. De fet, de les administracions públiques no n’esperem ajuts econòmics perquè entenem que tenen altres prioritats i sabem que la cultura no proporciona vots. En tot cas, el que els demanem és que ens ajudin en la difusió i, de moment, l’únic que han fet ha estat incloure’ns a la Nit dels Museus. Si mantenim aquest espai és perquè l’obra de Subirachs no està representada en els museus del país. El que sí que confiàvem era en rebre més suport per part de mecenes, patrocinadors o espònsors.
És complicat separar la feina del lligam familiar?
Crec que l’historiador de l’art, a diferència del crític d’art, ha de ser objectiu i jo, quan parlo de Subirachs, intento distanciar-me tant com puc del lligam familiar. Per això també em va agradar la idea de compartir el comissariat amb un altre historiador a l’exposició del Museu d’Escultura Contemporània Can Mario de Palafrugell.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
