Redacció
Selma Bruna (Sant Cugat del Vallès, 1994), Clara Fiol (Palma, 1995) i Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) conjuguen les seves veus i accents a Marala, una proposta de música tradicional mediterrània que rescata cants ancestrals amb una mirada pròpia. Estrenaven disc, A trenc d'alba (U98 Music), el dia de la dona treballadora de 2020, a només sis del confinament total. Més d’un any després, Marala ha fet sonar la seva meticulosa polifonia de punta a punta dels Països Catalans. Fan un parèntesi en el procés creatiu del que vindrà després per parlar amb nosaltres.
Com es van ajuntar els vostres camins fins a formar Marala?
SELMA BRUNA (SB): La Clara i jo estudiàvem juntes al Taller de Músics i vam començar a formar un grup però Marala va començar de debò quan s'hi va sumar la Sandra. Ella estudiava també a Barcelona, feia guitarra clàssica a l’ESMUC. Vam contactar-hi per Instagram i li vam demanar si li venia de gust unir-se a nosaltres.
A A trenc d'alba hi heu publicat cançons pròpies. Com ha estat el procés de creació de les lletres i els arranjaments per a les polifonies que us caracteritzen?
CLARA FIOL (CF): Ha estat tot molt espontani i teníem ganes que fos així, per això potser presentem un disc tan eclèctic. Partíem d’una idea original individual que compartíem i la Sandra posava la música, jo la lletra i la Selma l’arranjament de les veus. Ara ens agradaria fer-ho diferent i compondre totes juntes.
Feu una proposta de música tradicional pròpia. Quines arrels podem escoltar en aquest disc?
SM: Les nostres pròpies, però també tot allò que hem begut de fora i que ens ha inspirat, no només l’arrel. El que fem es defineix com a música d’arrel perquè vam començar elaborant un color de to folklòric i antic i hem estirat aquest fil.
CF: Recuperam una música que normalment no ha ocupat espais de poder i no ha tingut tanta visibilitat. És música relegada a la quotidianitat que parlava del dia a dia a les feines de camp, o de pràctiques i espais que no existeixen en la vida globalitzada urbana actual. Tant Marala com altres grups tornam a mirar a la tradició, però ho fem amb una perspectiva nova. No ens agrada parlar en termes de passat i futur. És una reinvenció.
I quines referències heu anat a buscar per fer la vostra proposta?
SB: Principalment materials d’arxiu a fonoteques per tenir referents, però també hem fet trobades i anat a concerts d’altres grups com Coetus, Rodrigo Cuevas, les Tarta Relena o Anna Ferrer.
I d’on ve aquest gust per explorar la música tradicional?
SB: Per a mi Coetus ha estat una font d’inspiració, però jo vinc de Sant Cugat del Vallès i, més enllà de la tradició del poble, no tinc una connexió especial o un bagatge que m’hi aproximi. De la música tradicional me n'agrada recuperar que hi hagi moltes veus cantant, el fet col·lectiu.
SANDRA MONFORT (SM): Jo vaig fer un treball de final de carrera sobre la música tradicional valenciana. Les ganes d’explorar aquest tipus de música em va vindre gràcies als grups de l'escena d'aquell moment que ja ho estaven fent, com Al tall, Obrint Pas o la Gossa Sorda. Incorporaven dolçaines i reivindicaven la música tradicional des d’un lloc molt polític i van apropar la música tradicional a un públic jove. També figures com Pep Gimeno “Botifarra”, que sempre hi havia estat però ningú li havia fet cas.
Creieu que creix el públic de la música folk?
SM: Sí, s’està revaloritzant i s’està transformant en una cosa que fa que nosaltres l’absorbim millor. Els cants porten a dins molta càrrega històrica, social, emocional. Expliquen la vida, la forma de treballar, d’estimar. Expliquem la història de manera distinta a la que ens ha arribat pels llibres.
Marala parla el català amb tres accents diferents. Com ho jugueu, a l’hora de fer la vostra música?
SM: Això tampoc va ser una cosa a propòsit. Ens va anar molt bé que seguéssem de diferents llocs dels Països Catalans. El que fem és adaptar el nostre cant a la cançó. Per exemple, Salt de la Bella Dona és una llegenda mallorquina i la cantem totes en mallorquí, adaptem la nostra forma de parlar. A mi, com a valenciana, em costa la vida parlar amb eixe accent. Ens anem adaptant perquè si cadascuna parla a la seva manera no encaixen bé totes les peces, les rimes.
CF: És important abraçar la diversitat, però Marala també juga amb la unió. Si cadascuna es mantingués ferma amb el seu dialecte, l’harmonia no casaria. Si intentem cuidar el so, hem de cuidar l’àmbit fonètic perquè també és part del so. És un aspecte més tècnic però també divertit, el d’adaptar-nos a cadascuna de les variants.
Al disc hi heu musicat poemes com Cançó, de Miquel Martí i Pol. Com va ser aquest procés?
SB: Jo vaig portar la idea i després vam muntar les veus. Quan vaig obrir el poemari i el vaig llegir em va causar un gran impacte, crec que és un poema amb un missatge molt potent.
També hi sonen les Corrandes de Lluna, de la Maria-Mercè Marçal i Llenguatge dels cossos, de la Isabel García Canet.
CF: En aquell moment jo estava a tope amb Maria-Mercè Marçal i teníem ganes de fer unes panaderes, un tipus de cançó ibèrica tradicional. L’Espai Mallorca ens va demanar que poséssim música a tres poemes i vam triar aquest. Volíem que sonés com la música popular, la cançó vol imitar una cosa festiva i alegre que et transporta a la plaça del poble de parets de pedra rústiques. Parla de la lluna i de com afecta a l’amor, i té una mètrica molt rítmica. La Maria-Mercè Marçal era una tia supertransgressora que imitava la tradició i ho feia amb discurs; una dona lesbiana que estava molt fora del que havia d’encarnar. Des del present, mirava cap a l’arrel per perviure molts anys. Era quasi inevitable que passéssim per aquí.
SM: Isabel García Canet és una poetessa de Pego, a la Marina Alta, i Llenguatge dels Cossos forma part d’un poemari que ens agrada molt. Ens agrada molt com escriu.
Què busqueu quan musiqueu un poema?
CF: Com fem amb la tradició, que també reinterpretem. Hi ha certa responsabilitat perquè quan ho fas transformes, reubiques el missatge. Crec que tant la poesia com la tradició són dues coses que, per fer-les més humanes, s'han de mirar de manera desacomplexada. Ens agrada tenir la voluntat d’afegir-hi alguna cosa, sense que sigui transcendental, per humanitzar i posar aquesta obra a l’abast de tothom. Sempre fa respecte, però l’actitud és la d’entendre que Miquel Martí i Pol és una persona que pixa i caga igual que tothom.
La cançó inicial, A trenc d'alba, dona nom al disc. Per què?
CF: Això ho hem justificat després, la veritat. Cada vers parla una mica del que cadascuna aporta al grup. Marala començava a nàixer com una cosa lluminosa. No ens agrada gaire el tòpic, però connecta amb la idea del renaixement, de la nova llum que estan donant les dones, una força lluminosa. Però bé, des que vam treure aquesta cançó han passat moltes coses, hi ha hagut una pandèmia i estem fartes dels homes. El que vingui després d'A trenc d'alba potser és més contundent i més fosc.
Us referiu al missatge? A ser més explícites?
CF: Bé, estem una mica cansades de ser "les feministes". Ho som, però no volem ser tan evidents.
SM: Ens pregunten molt si som feministes. Moltes voltes pel fet de ser dones a l’escenari hem de tenir un missatge clarament direccionat cap allà.
SB: Que ja el tenim...
SM: La nostra intenció no era anar per eixe camí, però al final ens hi hem encaixat perquè ens hi han posat a la força.
CF: Hi ha moltes maneres que una cosa sigui política, no cal ser explícites. Però bé, probablement tindrà més ràbia.
Ara us sentiu més lluny de la lluminositat d'aquest disc.
SB: El nostre disc m’encanta, té molta llum, molta lleugeresa. Ara estem en una cosa més pesada, més densa, més pastosa. Això també és Marala i ho volem ensenyar perquè forma part del nostre autodescobriment.
SM: Venim d’on venim. Hem passat una pandèmia i ens trobem en un altre lloc personalment i emocional. Tenim moltes ganes d’expressar les coses que ens han anat passant, molestant, afectant...
SB: Quant a discurs sonor, venim d’una cosa airosa, d’un registre agut amb la guitarra, les veus i fins i tot la percussió. Això ja ho hem explorat i potser el que ens passarà ara és que explorarem registres i timbres més greus.
Vau guanyar el Premi Ovidi 2020 a millor proposta de folk i el Premi Disc Revelació dels Premis de la Música Balear.
SM: Sempre rebem amb molt d’agraïment que la gent reconegui la faena que fem. És cert que el tema dels premis em genera molt conflicte. Es diu que si fas molta faena, reps un reconeixement, però hi ha molta gent que fa molta faena i no rep premis. Ara estem aquí, som tres dones i cadascuna d’un lloc diferent, i això ven molt. Quan els premis s’encaren cap a reconèixer dones han d’anar acompanyats d’una responsabilitat. No serveixen de res si no hi ha visibilitat a sobre dels escenaris o si no obren portes.
SB: Clar, més que els premis, el que realment volem és tocar. Els premis són com una xocolatina, però si no es converteixen en més concerts... Al País Valencià havíem tocat poquíssim i a través del premi vam poder tocar més.
CF: Encarnem una cosa que funciona avui i intentam fer el que ens agrada, però hi ha molts factors que ara ens situen en un lloc privilegiat encara que la vida del músic segueixi sent molt precària...
Combineu Marala amb altres projectes personals, com la Sandra Monfort, que acaba de treure el seu disc en solitari, Niño Reptil Ángel.
SM: Cadascuna, a banda de Marala, fa el seu caminet. I eixe camí ens dona coses molt bones, ens enriqueix i després s’aboca a Marala. La Selma també gravarà disc pròximament, la Clara té un altre projecte preciosíssim. Per a mi ha estat difícil pel volum de feina, tenint en compte la gira de Marala, la disponibilitat de dates...
Abans parlàveu de la precarietat de ser músics... Amb tants projectes a sobre, podeu viure de la música?
CF: Ens agradaria ser riques [riu].
SB: És molt inestable i això ho fa esgotador. Potser cobres un concert superbé, però després se t’acaba. És difícil estar calmada, tranquil·la.
SM: Hi ha una jerarquia dins de la faràndula. Jo soc músic igual que el C. Tangana, però la diferència del que està rebent ell i el que estic rebent jo en l'àmbit econòmic és abismal. Per guanyar-te dos duros a la música i estar tranquil·la econòmicament s’han de fer moltes hores, i moltes que no estan comptabilitzades monetàriament. Darrere d’un bolo hi ha moltes hores d’assajos, hi ha burocràcia, entrevistes... no s’acaba mai la feina. Crec que és una part que es visibilitza poc. La gent no és conscient de com treballem els artistes i els músics.
Quan vau atrevir-vos a ensenyar al públic què fèieu i superar la síndrome de la impostora?
SB: És diferent quan tens un projecte compartit. Anar juntes, ser un equip, dilueix la responsabilitat individual. Confies més que la cosa estarà equilibrada. Es necessita un grau d’estima pròpia alt per fer cada passeta en aquest món. Jo fa temps que parlava de fer un disc, i no m’he atrevit fins Marala.
CF: De vegades, per supervivència, em poso en plan xula per demostrar que puc. És una situació típica durant les proves de so, quan els tècnics al·lucinen que tu mateixa sàpigues què necessites. I més si cantes, que pensen que no tens el nivell tècnic. No crec que això em passés si fos un tio.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
