Redacció
Maria Barbal (Tremp, 1949) és una les autores catalanes amb més obra publicada i reconeixement per la seva aportació a la literatura catalana. Atresora al seu currículum el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2021) per la seva trajectòria literària i el Premi Josep Pla (2021) amb la novel·la Tàndem. Abans, però, ja havia estat guardonada amb els premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993. Amb aquestes credencials, servidora fa cap a l’entrevista amb la pressió d’estar a l’altura de les circumstàncies i resoldre la conversa amb prou competència. Però he topat amb una persona austera, afable i modesta que ho posa molt fàcil. Al parlar de la seva darrera obra, Al llac (Columna), l’autora ho fa des de la perspectiva que li aporta haver arribat a la maduresa creativa.
Al Llac va acabar-se d’escriure el 2018, abans de la pandèmia. D’on sorgeix?
Sorgeix d’un record d’infantesa, no puntual, sinó arrossegat durant anys. Eren els 60 i solíem anar en tren amb família i amics al pantà de Sant Antoni. Segurament ara es fa en cotxe. Ens hi quedàvem tot el dia, jugàvem amb l’aigua, com tots els nens, que tenen molta afició a estar en remull. La novel·la neix d’aquest record i de les sensacions que jo tenia, que als nens ens agradava que aquelles persones que anaven amb mi no els coneixia. A mesura que vaig anar escrivint em vaig anar interessant per saber més dels personatges. Hi ha aquesta mirada de nena cap als grans, aquell descobriment del món dels adults, algunes coses que no sap què signifiquen. Aleshores l’escriptura deriva cap a uns personatges molt corrents i quotidians. És a dir, comença com un record molt bonic i després deriva cap a un fet que fa que la protagonista deixi la infantesa de cop.
Per què has volgut centrar-te en la infantesa?
Considero que és un moment esplendorós, per una banda, però dramàtic d’una altra, perquè ja no es tornarà a mirar mai de la mateixa manera. També hi ha la veu en primera persona de la protagonista quan ja és una mica més gran i ja pot comprendre millor el que va passar aleshores.
És un llibre carregat de nostàlgia de l’autora o només de la Nora?
Neix de la meva nostàlgia d’aquells dies, de les persones, de la infantesa. És un homenatge també als paisatges dels que guardo un gran record, tot i que és una fortuna que els d'aquella zona es mantinguin bastant igual. Potser no tant a nivell econòmic però si per la gent que ho recordem.
Els personatges semblen senzills a simple vista, però no ho són tant…
Jo penso que el personatge corrent té dintre seu una gran complexitat. Cadascú porta la seva història, amb dubtes, problemes que no verbalitza, i la incertesa de no saber si se solucionen o no. També hi juga un paper el passat, que forma part de les nostres vides. Per una banda, he volgut captar una estona de realitat i, per una altra, la vida interior de cadascú, els lligams que hi ha entre ells, els vincles i les aproximacions. El repte de l’escriptura és donar cos a l’ànima humana perquè serveixi de mirall al lector.
És un llibre on tot passa a poc a poc, que s’atura en un instant per fer-lo més bell i més intens.
El paisatge té molta importància, perquè d’alguna manera hi dialoguem. Hi ha lectors que em diuen que aquell indret els recorda a un altre lloc, però aquesta és precisament la intenció de la literatura, connectar la ficció amb espais personals propis.
Què ha aportat l’exercici de l’escriptura a la teva pròpia revisió del passat?
Per una banda. deixar un record fix m’ha permès aprofundir-hi i fer una imatge panoràmica molt bella. M’ha portat a reflexionar sobre persones que van desaparèixer de la meva vida. Igual que la protagonista, jo m’adono d'aquelles persones que em van passar pel davant sense adonar-me’n i és gràcies a l’escriptura que les he recuperades. No a elles, sinó als personatges que m’han servit per ficcionar-les.
Al llac és un intent d’explicar el pas de la infantesa a l’edat adulta?
El personatge infantil no l’he tractat gaire, no l’havia abordada literàriament. I en aquest cas, no he tingut una visió de llarga distància, sinó que m’he mogut en uns límits que m’han fet sentir còmoda per a aquesta història.
Hi ha un rerefons de crítica a la inèrcia de les relacions de parella?
Les dues parelles que hi apareixen s’han enamorat intensament i al cap del temps entren en dinàmiques de falta de diàleg. Però crec que és molt freqüent. La història dels pares, encara que queda molt al marge, és la d’una altra parella que ha arribat a una entesa d’actituds. Són relacions de família dels anys 60, en què els patrons eren uns altres.
Creus que hi ha hagut un auge del ruralisme en el món de les arts escèniques i en la literatura?
Suposo que és així, que ara n’hi ha més. Però no trobo que aquesta novel·la sigui rural. És difícil col·locar una etiqueta així. Però que passi a un lloc rural, no vol dir que sigui una novel·la rural.
© Maria Barbal Farré, 2022
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.
Pots comprarAl llac a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
