A Catalunya, el suïcidi és la primera causa de mort en la població d'entre 15 i 34 anys. Poca gent ho sap perquè poca gent en parla. A Karaoke Elusia, has decidit fer-ho.
Em va sortir l'impuls de tractar temes que voldria que algú m'hagués explicat als disset anys. A aquella edat, tot i que estava al meu entorn i m'afectava, ningú parlava de suïcidi. I crec que és important fer-ho: perquè passa i no rep l'atenció mediàtica que mereix.
Però no és fàcil fer-ho.
No, no ho és. Però des del principi, vaig saber que tenia la intenció de parlar-ne de manera molt directa. No volia caure en intentar endolcir coses que no cal fer més dolces, ni tampoc amagar d'altres perquè no es vegin. Simplement, parlar clar.
I has hagut d'anar amb peus de plom?
Volia conèixer bé de què estava parlant. Durant el procés, em van assessorar una psicòloga i una psiquiatra especialitzades. Els feia moltes preguntes, fins i tot les més logístiques, i també els ensenyava allò que anava escrivint. Tot el que passa a l'obra, encara que és ficció, podria passar perfectament. Vull dir que la història del Sam no és real, però sí que beu i està fonamentada de molts relats que ho són. També volia assegurar-me que per parlar del suïcidi de manera directa no pogués ferir la sensibilitat d'algú que estigués vivint una situació similar a la del protagonista o que fos supervivent de suïcidi.
Potser no només cal que parlem més sobre el suïcidi, sinó que també en parlem millor, oi?
Sí, totalment. A l'obra hi ha tres protagonistes: el Sam, l'Anita i el Cristian, i són les veus narratives a partir de les quals l'espectador va coneixent la història. I mira, el simple fet que una de les tres sigui la persona que està patint ja és una declaració d'intencions, de no voler caure en els estigmes. En tot moment, sabem com se sent el Sam per ell mateix. I com a espectador, ho vius tot amb ell, a través d'ell. Però alhora, vam decidir retratar el seu entorn i moments en els quals els seus companys, familiars o professors són incapaços de relacionar-se amb ell fora de l'estigma social que existeix al voltant del suïcidi. Cal pensar que aquests prejudicis no només afecten la persona que els pateix, també l'entorn. I que existeixen estigmes socials molt forts al voltant d'amics i familiars dels supervivents de suïcidi o de les persones que han mort a causa d'un suïcidi.
De fet, en el cas concret del Sam, la major part del seu entorn, no sap com reaccionar.
Una de les coses que em venia molt de gust explorar és la manca d'eines que tenim les persones per reaccionar a un cas de suïcidi. Les persones joves que poden estar patint coses com les que experimenta el Sam o els seus amics, l'Anita i el Cristian, no tenen mecanismes per entendre-ho i gestionar-ho. Però els adults, tot i que potser comprenen algunes coses que els adolescents no, tampoc han rebut les eines per respondre perquè també van ser joves un dia i ningú va donar-los. És una mena de cadena que no acaba mai, tothom està igual de perdut.
Però creus que estem menys perduts ara que fa deu o quinze anys?
No ho sé, queda molta feina per fer. Continua sent un tema que costa treure i quan un diu que l'obra de teatre tal o no sé quina pel·lícula va sobre el suïcidi, es genera cert rebuig. Però sí que vull pensar que, a poc a poc, anem aprenent dels errors. Sí que crec que hi ha un canvi de tendència en les generacions joves, i considero que Internet, ben utilitzat, pot ser un bon lloc per ajudar en tot això. Es pot trobar espais on compartir com se sent un i rebre ajuda o simplement entendre que no està sol. I això abans no hi era.
Ja, però Internet i les xarxes socials poden ser una arma de doble tall.
Les tecnologies són perilloses, depenent l'ús que se'n faci, no hi ha dubte. Alhora hi ha un salt generacional que no es pot obviar i, a vegades, els adults no acaben d'entendre com s'estan utilitzant aquestes tecnologies i s'acaba generant una mena d'espai paral·lel on ells no són conscients de què hi passa, però que pels adolescents és igual d'important que el que succeeix a la vida real.
Es veu a l'obra, de fet.
Sí. A la proposta escènica, vam decidir tractar de la mateixa manera les converses entre els adolescents que tenen lloc a l'escola, a casa o al carrer i les que passen a WhatsApp. Per què? Perquè s'ha tornat en la nostra manera natural de comunicar-nos. Sovint ens passa que tenim una conversa molt important amb algú a través de la pantalla i que, després, quan hi penses, t'adones que no ha passat a la vida real, i que ni tan sols n'has estat conscient. No sé si és bo o dolent, però sí que és perillós. Va tot molt ràpid, i hem de pair-ho per poder ensenyar a les generacions que pugen a utilitzar-ho amb cap. De moment, crec que ens està costant.
Al text també fas una petita reflexió sobre l'alter ego que es crea a les xarxes, a partir del Cristian, que vol ser cantant i decideix posar-se un nom artístic. Com a dramaturg i actor, quina relació has establert amb les xarxes?
Durant molt de temps, no en vaig tenir. I tot i que me n'he acabat fent, no les utilitzo gaire, no hi estic enganxat. Però amb la pandèmia, per exemple, accepto que m'han resultat molt útils. De cop, tenir Instagram m'ha fet sentir connectat a molta gent que, d'una altra manera, no hagués tingut la manera de sentir-m'hi. Ara bé, soc conscient dels seus perills i intento sempre utilitzar-les amb saviesa. I, sobretot, amb distància.
I tota la parafernàlia que a vegades trobem a les xarxes, no la veiem a l'escenografia de l'obra. L'escenari de Karaoke Elusia està pràcticament despullat, és ras.
Quan vam començar a idear l'obra amb la resta de l'equip, és a dir, amb el Marc Udina (espai i vestuari), l'Agnès Piqué Corbera (il·luminació) i la Rita Molina (ajudant de direcció), vam estar d'acord que a l'espai teatral volíem col·locar els elements estrictament essencials. Era una manera de permetre que hi fossin els tres amics sols, compartint l'espai i la història. I que ells mateixos guiessin l'espectador, duent-lo una mica a una espècie de joc de la imaginació i permetre que els mateixos actors convoquessin totes les coses sense la necessitat que, literalment, hi fossin.
Com si l'escenari fos un terreny de joc.
Exacte. Era una aposta clara des del principi. També perquè hi havia ganes de veure aquests tres actors tan joves, però alhora tan potents, sols davant de tot, en un espai buit. És, de fet, el que els passa als seus personatges durant l'experiència de l'any a l'escola, que fan pinya contra l'adversitat. I volíem ser capaços de generar aquesta imatge, també teatralment parlant.
En aquest terreny també hi participa l'espectador. Amb el text, jugues amb ell, sobretot en la construcció de la línia temporal i l'aparició de tots els personatges que no són el Sam, l'Anita i el Cristian.
És un joc que ja existeix en el text original i que, si simplement el llegeixes, perceps. El repte ha estat com dur-lo a escena mantenint aquesta sensació. De sobte, hi ha canvis d'espai o de personatge i l'espectador es va assabentant tard d'on és o de qui parla. En un moment sembla que és l'Anita qui ho fa i, de sobte, s'adona que és la mare d'en Sam, que ja porta un parell de frases. Ens interessava molt mantenir totes aquestes dobles lectures que es van generant, no perdre-les del text original i per això hem treballat molt durant els assajos per trobar la manera de fer-ho. Per a nosaltres era molt important introduir tots aquests personatges a partir dels únics tres actors i ser fidels al Sam, l'Anita i el Cristian. No volíem fer canvis molt marcats i que es perdés la sensació que la història sempre és explicada a partir d'ells tres.
Perquè, de fet, la relació dels tres amics és el gran tema.
Cent per cent. Vull dir, per a mi, si em preguntessis sobre què va l'obra et respondria que sobre l'amistat. I que sí, a part d'això, ataca i aprofita per parlar d'altres temes -com el suïcidi o l'assetjament escolar- però que allò que sosté tota l'obra és la relació entre els tres protagonistes. La seva amistat per sobre de tot i en un moment tan delicat com són els disset anys, en plena adolescència.
És una obra optimista.
Sí! Crec que hi ha molt d'amor, tant en la història com en la feina que han fet el Biel Montoro (Sam), la Valèria Sorolla (Anita) i el Lluís Arruga (Cristian). Hem cuidat molt el que hem fet. És cert que a l'obra s'hi tracten coses molt dures i molt fosques, però el lloc des del qual s'expliquen és molt lluminós.
A estones, els tres protagonistes es canten allò que no saben com dir-se. És aquest el sentit del karaoke?
En part, sí. La idea del karaoke va sorgir mentre començava a escriure l'obra. Vaig estar pensant molt en el gest de cantar una cançó a algú quan no ets cantant. Perquè crec que et col·loca en un lloc de molta vulnerabilitat i de molta vergonya, i que l'altra persona t'escolti i abraci aquest regal em sembla molt íntim. L'espai del karaoke, on aquests tres amics es regalen aquestes cançons, em semblava una imatge molt poderosa.
I una tornada a la calma d'escenes molt fortes.
Sí, durant l'obra es parlen de coses molt fortes i calia l'altre costat de la balança. És a dir, alguna cosa que fos molt forta pel cantó oposat, pel de la intimitat, l'amor i l'afecte. I, de sobte, aquest gest de cantar-se cançons tenia tot això.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
